Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dissabte, 28 de novembre de 2015

Ens en anem o ens quedem? Al voltant del llibre Me'n vaig de Jean Echenoz.

Tanques el llibre i dius: marxo, fa Ester, amb un to de contundència que no deixa dubtes. No li ha agradat. Un somriure de complicitat a l'altra banda de la rodona, una veu d'aprovació al costat, potser alguna mirada interrogativa i en algun lloc uns ulls que s'aturen a la punta d'una sabata.

Dolça cara de nena, fragilitat de cos i una veu vital que sempre interroga. Maria l'havia començat, amb ganes. Hi vaig fer més d'un intent i finalment vaig dir: No, no el puc acabar. Fa aparèixer Mercè Rodoreda  en algun moment de la intervenció, ara no recordo en quin sentit es fa la comparativa. De fet, certament, a mi tampoc no m'agrada la Rodoreda. Més d'una deu pensar que és sacrilegi, potser, no ho sabem de fet, la Rodoreda no surt en cap més comentari.

Més pausadament, Enric parla d'una manera d'escriure original. Giren 180 graus els caps. Enric és sempre una veu que s'escolta. Porta una camisa de quadres i, com que el calefactor ha fet la feina que li pertoca, algunes jaquetes reposen als respatllers de les cadires de braços, uns a la dreta i els altres a l'esquerra. Però això ja ho havia dit en alguna altre crònica. Em repeteixo.

Enric troba interessant el tema. Remarca la buidor de tot plegat. Parlem d'una obra dura, encara que tenyida de superficialitat. Li agrada com l'autor es fa aparèixer a sí mateix, de tant en tant, com un personatge més de l'obra. Fa esment de la precisió de les descripcions. Llegeix: Més solemnes els uns que el altres, els quatre ponts estaven pavimentats amb mosaic i brodats de pedra, de vidre, de ferro colat, ornats amb obelisc blancs i daurats, fanals de ferro forjat, esfinxs i torretes amb els monogrames reials encunyats. L’aigua del riu era verda abans de tirar al blau quan es llançava a l’oceà. Els que hem passejat per aquells ponts ens hi reconeixem, recordem els obelisc i recordem, amb especial delit, la quantitat sobrenatural de bars al barri vell. En un d'aquests bars és on Ferrer troba el jardiner d'arbres.

Però és fals, diu l'altre Ferrer, personatge de singular importància dins un club on, malgrat tot, no hi ha jerarquies. És fals que es puguin trobar per casualitat en un dels bars atenent la sobrenaturalitat numèrica. I va enumerant un conjunt de possibles, probables, falsedats posant l'èmfasi en una duana de Canadà que coneix i sap que de cap de les maneres és possible fer passar d'estranquis dues caixes grans plenes de valuoses obres d'art.

Més cap a la dreta, justament a sota d'una paret blanca que en res es distingeix de la paret blanca de l'esquerra, cabells negres i ondulats tallats una mica abans d'arribar a l'alçada de l'espatlla. Uns ulls sembre molt oberts i llavis sense pintar, a la Rosa li sobren descripcions, i aquell anar i tornar que no permet seguir bé el fil de la narració.

Des del sud, o potser al nord, de la rotllana, quina falta d'orientació! em veig en la necessitat de fer públic com m'havia agradat Me'n vaig. Aixeco la vista i proclamo: M'ha encantat. Les ulleres de l'Ester que són de color blanc remarquen un somriure que mai no perd, quasi mai, tampoc quan diu: Ja m'ho semblava. I la càmera va passat de plans primers al somriure amical de la Fina. Veu de mestra que sap apropar-se als alumnes. De fet, si féssim aquella pregunta: El recomanaries? No, més aviat no el recomanaria.

És una càmera en moviment dinàmic. Un minimalisme excitant que ens mostra d'una casa l'endoll i de l'aeroport....  Què és un aeroport? Un aeroport no existeix en sí mateix. Només és un lloc de pas, un sedàs, una façana fràgil al mig d'una plana, un passeig sembrat de pistes on boten conills amb l'alè carregat de querosè,una planta giratòria infestada de corrents d'aire que carretegen una gran varietat de corpuscles d'origen innombrable -grans de sorra de tots els deserts, palletes d'or i de mica de tots els rius, pols volcàniques o radioactives, pòl·lens i virus, cendres de cigars i pólvores d'arròs.- Genial. Magistral. Qui sinó Echenoz podria descriure així un aeroport?. De fet, diu Fina, he llegit aquest paràgraf perquè no està malament, de fet, diu Fina, aquest trosset, i altres trossets, gairebé m'han agradat.

Però, no hi veieu en tot plegat la música? O més que música unes notes pensades, escoltades, trobades perquè sonin en un compàs únic i singular? Les oïdes s'esmolen, potser no totes, qui sap? Se sent el só del calefactor i l'ambient és agradable malgrat la austeritat del lloc, parets blanques de la dreta iguals que les de l'esquerra i cadires de braços impersonals, uns a la dreta i els altres a l'esquerra, i aquella mania dels francesos d'haver de follar constantment. Dos Ferrers oposats, al llibre i  a la realitat, pragmatisme d'un matemàtic, necessitat de trobar d'un marxant d'art exitós i superficial, cercador qui sap de què, alguns dirien de dones i altres considerem que de vida, un cor que ja ha estat apunt de deixar de bategar una vegada i que voldria tornar a bategar però no en sap. Què faig? Jo no sóc així, i perdona, no per bonisme, perdona perquè és incapaç de fer res més, aquell jardiner d'arbres que havia podat a l'extrem, amb "nocturnidad y alevosía" una galeria d'art.

Vida, buidor, i també mosquits, una munió de mosquits que al pol nord són més voraços perquè les larves neixen a les basses. Mande? I aquella perdiu blanca que anomena ptarmiga, un nom que té a veure amb l'anglès més que no pas amb el francès. I la precisió tenaç de qui havia acabat el llibre només per disciplina, però sap trobar quines plantes no quadren amb les altres, no és possible que estiguin juntes, i un cascall que segurament no ho és ben bé. Els francesos moltes vegades anomenen genèricament animals o plantes, però de fet volia dir xatrac.

No hi entenc res. M'ha cabrejat. I quan te'n adones que et cabreges, tanques el llibre i dius: marxo.
_______________

PD1.- Malgrat tot Echenoz és un escriptor genial. Magda dixit. 

PD2.- O potser no. Potser Echenoz és més superficial del que hauria de ser un guanyador del Goncourt. Potser juga amb falsedats. Potser té un discurs difícil de seguir. Potser és d'aquells a qui se li pot dir: gràcies, però  llegeixo una pàgina i me'n vaig.







1 comentari:

  1. A les latituds que ens trobem ni xatracs àrtics ni perdius blanques, però això sí, descripcions de gravacions de càmeres de video, de tempo musical, de tot té la mateixa importància, és a dir, poca, etc.
    Esperava molt d'aquesta reunió última i ho he rebut amb escreix. Gràcies.

    ResponElimina