Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dijous, 1 de novembre de 2012

Vernon Déu Little. Una tertúlia abans de la castanyada





Les carreteres no estaven gaire col·lapsades, diu l'Imma quan arriba, puntual, des de l'Empordà. I així, sense col·lapses, sense empentes, sense pauses, comença a fluir la tertúlia sobre un llibre que ha agradat moltíssim, força, una mica o gens, però que, com va vaticinar l'Ester, permet parlar de moltes coses i a ningú no deixa indiferent.

Qui més qui menys ha fet els deures, els que més la Mercè i el Joan que porten apunts. Li toca a ella, la Mercè, trencar el foc. Ens descriu l'obra com una narració vertiginosa, amb una força increïble que et posa la pell de gallina; amb il·lustració de mil detalls que envolten la seva terrible situació; pintura d’una societat que vol descriure banal i superficial però amb petites pinzellades que denoten sentiments amagats. Un exemple, cap al final del llibre, quan Vernon és a la llitera de la mort i pensa en la seva mare: La mama i Pam a hores d’ara ja estan ocupades amb el pollastre, mentre el fil musical evapora la vida d’alguna vella melodia. Hi ha una pila de cinc centímetres de tovallons xops de les seves llàgrimes i esquitxats de sal i engrunes de pa. M’emociona que el meu esperit sigui amb elles, just com abans, quan passar l’estona junts era com posar un disc antic dels preferits i tornar a sentir les pessigolles que vas sentir la primera vegada. Ni la mama ni Pam no diuen res especialment interessant, això és el més bonic. No sé si ho fem expressament o es genèric, allò que ens porta a endinsar-nos en les confortables rutines sense sentit de sempre quan la merda ens arriba al coll”

I és que Vernon Déu Little , espantosament real per a molts i poc creïble per a altres, és un conte sobre la puta existència. Quina mena de puta existència és aquesta?es pregunta Vernon. Una pregunta que resumeix, si no tot el llibre, com a mínim el primer terç. Un noi de quinze anys a qui acusen de complicitat en un crim múltiple que, en primera persona, estampa sobre el lector frases curtes, punxants, directes, sòrdides, cruels, per intentar explicar el que ell és incapaç d'explicar-se, una realitat bèstia de la qual només arriba a dir que els diaris van plens de noticies que deixarien glaçat a qualsevol.

Satírica i caricaturesca, en cada situació, en cada personatge, hi podem descobrir alguna cosa més que el que representen per sí mateixos. Tots plegats conformem una pintura grotesca que retrata els valors de la cultura ianqui on els desitjos, els somnis i les il·lusions es materialitzen en una nevera nova. Per diners o por fama es menteix i es traeix i fins i tot es condemna a pena de mort un adolescent. I al mig de tot plegat el nefast paper d'un periodista sense escrúpols i el sensacionalisme despietat dels mitjans de comunicació.  

M'ha agradat, comenta la Fina, perquè és una forma intel·ligent de posar a parir totes les males històries americanes. Fins i tot les persones del club que no s'ho han passat gens bé amb la novel·la, que l'han considerada llunyana, sense cap personatge amb qui poder identificar-se, plena de situacions portades a un límit irreal, amb un protagonista que evoluciona d'una manera que és gairebé impossible en un adolescent, admeten que l'estil és bo, audaç i intel·ligent. Una línia constant, directa, sense floritures literàries que aconsegueix que l'atenció del lector vagi creixen, diu el Joan.  Partint d'una primera part difosa ens endinsem en una aventura que, també el Joan, compara amb l'Odissea. L'escapada a Mèxic ens permet conéixer un altre tipus de personatges i saber que no tot és puta merda i que l'amistat i la solidaritat són possibles, però també que al poder li agrada que ens enamorem de determinats ideals per fer-nos caure en el més profund dels pous i posar-nos les manilles.

I quan la merda ens ofega, encara hi ha possibilitats de salvació. Cap al final del llibre descobrim que potser no és tracta només d'una crítica social, que, com en l'Odissea, podem trobar-hi elements per definir-lo com un camí iniciàtic. Vernon és condemnat a mort i .... no descobriré el final, sóc de les persones que recomanaria el llibre. Vernon se salva? Què el salva? No ens posem d'acord a l'hora de contestar aquestes preguntes. Potser l'autor ha tingut l'audàcia de deixar-nos un final interpretatiu a la mida de cadascú. De la mateixa manera que la realitat és interpretativa i cadascú decideix com i en què s'identifica i com i en què ha d'enfocar la seva manera de viure.


I per acabar, com que era el dia de la castanyada, panellets casolans de cal Negret i de l'Obiols i també castanyes, xampany, moscatell i vi ranci per tothom.


3 comentaris:

  1. Nena, estic amb el Joan. Posa't ja a escriure!!! Vull dir algo més seriós que una ressenya al bloc. :)

    ResponElimina
  2. Però, hi ha alguna cosa més seriosa que aquest bloc?

    ResponElimina
  3. Em vaig oblidar de comentar per què DBC tria el nom de Jesús per al protagonista absent. Ho deixo a l'aire per si hi voleu pensar quan no pugueu dormir per la nit.

    Anoto tres fragments de la novel·la que ja us vaig llegir, ja sabeu que això m'agrada.

    Volia en primer lloc anotar el fragment del ganivet de la pàg. 13, però no el tinc copiat i ja no tinc el llibre. Vernoon diu que els pares, des de què neixes, et claven un ganivet a l'esquena i al llarg de la vida el van caragolant. Us anoto la segona part de la referència al ganivet que apareix a la pàg.252:

    "Quan ets adult, el ganivet gira pel seu compte. El ganivet s'ha convertit en la teva consciència. Segons el psicòleg, un bon ganivet, és el millor regal que et poden fer els pares".

    - Per què Vernoon Déu Little?
    "No n'hi ha cap de Déu. Només putes persones i prou. Déu ets tu. Assumeix la teva responsabilitat. Exercita el teu poder". "Descobreix les necessitats de les persones i ballaran qualsevol melodia que tu toquis per puta que sigui".

    - Els herois americans i Vernoon:
    "Això mai no li hauria passat a Van Dame. Els herois no van a cagar. Només follen i maten".

    ResponElimina