Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dimecres, 30 de maig de 2018

Als jardins d'un mas preciós, tres dies i una vida

És un format de butxaca, ben presentat, amb lletra prou grossa, és llegeix molt bé. Contemporani. Molt ben escrit, amb un inici potent que posa la pell de gallina. Un nen, un assassinat. Potser no, potser només un accident. Un nen, no, dos nens. No, dos nens i un gos. I l'amo del gos, el pare. I una mare. I el patró, estranger, poc agraciat, sospitós a ulls de tothom. I un poble rural del nord de França, amb el seu alcalde, i el fill de l'alcalde, i famílies tradicionals, conservadores i religioses, unes més que altres. I aquella mort, brutal, a l'inici del llibre. Quina, la del gos o la del nen? Aquelles morts, brutals, a l'inici del llibre. Però, quina és més brutal? I ell, l'assassí, que no és el majordom. Només té 12 anys. No hauria de ser mort, vol que torni a respirar. Que torni enrere tot. Que el gos no hagués mort. Que el petit amic i veí no hagués mort. Només té dotze anys i és un assassí. Durant unes hores haurà d'arrossegar un cadàver que pesa massa. Tota la vida haurà d'arrossegar una culpa que encara pesa més. Què ha provocat l'assassinat o l'accident? La brutalitat d'una violència contra un gos que per atzar li va tocar presenciar i no va poder assumir. Tothom d'acord. Però, hi havia alguna cosa en el caràcter del protagonista que el feia agraíssiu? Sí, per força. No, li podia passar a qualsevol són les circumstàncies, el seu entorn, la seva soledat, potser. Qui sap, importa això per la trama? Importa, perquè és un llibre treballat en base a la psicologia dels personatges. Què ha provocat aquell sentiment de culpa que l'atrapa i ofega fins al final del llibre i ens atrapa i ofega fins al final de la lectura, a uns lectors més que a d'altres? La cultura judeocristiana, la d'ells, la nostra. Seria diferent en una altra cultura? -va dir- sí, seria diferent -li van respondre. Però el càstig existeix i qui la fa la paga. És un llibre amb "moraleja"? Com es diu "moraleja" en català?

És un thriller molt be construït i, com a tal, compleix magistralment la funció d'atrapar-nos. Algú l'havia deixat després del segon capítol, no apte per a persones massa sensibles, però va reprendre la lectura uns dies després. En tots els casos necessitat d'arribar al final, el més aviat possible. No es tracta de saber, com en les novel.les negres, qui es l'assassí, perquè ho sabem des del començament. De fet tot el llibre està construït en base al punt de vista d'ell. No hi ha herois, ni detectius, ni policies. Només un atzar capritxós que  posa el protagonista una i altra vegada contra les cordes i l'obliga a prendre decisions que ens costaria dir si són per salvar-se o per condemnar-se. Un llibre recomanable per als amants del thriller, per qui busqui situar-se durant uns dies en una realitat paral·lela de penúries de ficció.  

Controvèrsies. -
Sobre l'estructura: Absolutament ben estructurat i molt enginyós per alguns. De vegades previsible i amb masses casualitats fetes venir bé, per a altres. 
Sobre el final: Magnífic, amb una molt bona conversa entre dos personatges claus, un tancament inesperat de la història; potent. Però... quin sentit tenia guardar durant 18 anys un objecte sinó era per poder fer aquell final? Un altra trampa de l'autor. Discrepo! No és cap trampa, el guardava amb una finalitat clara i molt plausible, volia .... 

Minúcies.-
L'autor no fa altra cosa que jugar amb mi, m'enganya, això no m'ha agradat. El llibre és potent en la primera part, després no passa de ser una novel·leta. Ambdues afirmacions, molt rotundes, quedaren francament en minoria. 
Recorda d'alguna manera Crim i càstig. Però allò és literatura! Per què dieu que Dostoievski fa literatura i Lemaitre no? Perquè escriu més? Perquè fa més descripcions? Què és literatura?

Substancial.-
L'espai que ens va acollir, les roses, el verd. els gats, els gossos, les tórtores, el vi, les cervesetes, l'aperitiu. Els amfitrions. La conversa sobre si els coloms caguen massa. Nosaltres.
Un moment de la tertúlia.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada