Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 12 de març
Comentarem: Antologia Poètica de Vicent Andrés Estellés

dimecres, 2 de maig del 2018

Verd aigua, el color de l'amor

23 d'abril de 2018


És Sant Jordi; avui la biblioteca municipal de les Borges del Camp ha passat a dir-se biblioteca Ferran Jové, l'hort del Dasca és ple de paradetes i el Joan fa anys, no sabem quants; al pastís només una espelma blanca, un sense color que conté tots els colors i un sense número que pot contenir qualsevol número. De fet no és un pastís, és una mona artesanal d'Ulldecona i tampoc no fa els anys avui, els va fer el dia 14. Quan ell va néixer, això segur, ja feia anys de la República però, també és segur, encara quedava molta gent a l'exili.
   
Parlem de Verd aigua de Marisa Madieri, un llibre on l'exili hi és present, quasi protagonista.

Per què aquest títol? Si l'aigua de fet no té color. I la gent replica què sí, que l'aigua, una mica com el blanc de l'espelma, pren diferents colors. Algú recorda el to verd que donen les algues al mar, sobretot a determinades hores; potser es refereix a un mar concret, potser recorda un moment especial, però no ho diu perquè avui no toca parlar dels nostres records sinó dels de Marisa Madieri a qui sa mare un dia li va confeccionat un vestit preciós amb una roba de color verd aigua, des d'aquell moment, per a ella, el color de l'amor. 

 El llibre no està estructurat en capítols sinó en dies, com un diari. Ella s'asseia davant del paper, li posava la data a l'encapçalament i escrivia. Escrivia amb una perfecció escrupolosa, amb una prosa estructurada i detallista. Escrivia el que els crítics van qualificar com "clàssic contemporani". Escrivia allò que sentia en aquell moment. Per això en el seu ¿diari? es barreja el passat amb el present i tot plegat es projecta cap al futur (això ha desconcertat a alguna persona ja que les dates no es corresponen amb el moment dels fets que es relaten). 

El que més ens ha impactat de la lectura de Verd aigua, a banda de la bonica manera d'escriure, són les pàgines, moltes, referides a l'exili. Ella era encara petita quan, després de la guerra, la seva ciutat natal, Fiume, va ser lliurada a l'antiga Iugoslàvia, i la família, com moltes altres, va haver d'emigrar a Itàlia. Madieri no fa cap anàlisi política dels fets, també això ha desconcertat algun lector que esperava l'ajudés a entendre la complexa història d'aquella zona; però és que Madieri no ens ho pot explicar perquè tampoc ella ho entenia, només era una nena i el que ens relata és el record en estat pur, tal com ho va viure i sentir; d'aquesta manera apareixen els personatges: avis, pares, tiets... i les precarietats a què van haver de sotmetre's. Tot plegat, gent i llocs, ens arriba amb un cert aire tragicòmic i, com ella, els trobem simpàtics o antipàtics, autoritaris o sotmesos. Destaquem l'exquisida descripció del Silos de Trieste, una espècie de camp de refugiats, «un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós», on va viure fins que va ser adulta. Parlem de la duresa de qualsevol exili, i fem comparacions amb altres relats de refugiats, com els que va provocar la nostra "guerra civil"; no sembla que a Mèxic els republicans ho haguessin tingut tan difícil. Sigui com sigui, qualsevol exili comporta una gran tristesa perquè significa el trauma d'haver de renunciar a identitats. Això no ho diu Madieri, se'ns acut a nosaltres després de llegir-la, cosa que deu voler dir que segurament sí que ho diu ella, encara que no hagi utilitzat aquestes paraules.

Però Verd aigua no és només un llibre de records, Marisa Madieri el va escriure ja malalta de càncer. Mentre les pàgines avancen ens anem adonant de la tensió. El passat, tendre de vegades, terriblement dur d'altres, retorna ara que té una vida relativament plàcida i feliç per projectar incerteses cap al futur. Incerteses que no ens arriben com a drama sinó de manera valenta i generosa, de manera alhora senzilla i planera, com si res en el fons fos cruel. Passat i futur complementant-se en el creixement personal i l'agraïment al món que ens envolta.

No a tothom li ha agradat, però sí a la majoria. Parlem del postfaci de Claudio Magris que inclou l'edició de Minúscula, a alguns els ha agradat tant com per decidir-se a llegir altres obres d'aquest autor, per a altres peca una mica d'enrevessat, però el que és segur és que ajuda a entendre l'obra d'ella i que és una aportació que l'enriqueix. 

Fem servir doncs les paraules de Magris per acabar la crònica, perquè ell diu el que nosaltres pensem, però ho diu millor. "Sens dubte, Verd aigua, és ple de coses i de personatges, de la gran història i d'històries petites, d'esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d'absorta meditació i de jovial alegria; d'abandó panteista a la plenitud de l'ésser... és un llibre contra l'oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietat, per amor."



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada