Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
18 d'abril a les 8 del vespre, a la Sala d'Entitats de Cal Dasca.

Comentarem:
Botxan de Natsume Soseki

dissabte, 24 de desembre de 2016

Dels viatges amb la tieta de Graham Greene i del sopar de Nadal del Club

Vam conèixer la tieta Augusta fa cosa d'un mes quan en Graham Greene ens va portar al funeral de la mare de Henry. Henry era un anglès benestant a qui tothom considerava afortunat. Havia estat directiu de la banca, les millors fortunes de Londres havien confiat en ell, i a la cinquantena, a causa d'uns ajustaments d'empresa, s'havia jubilat amb una pensió adequada i una gratificació gens menyspreable. Ara és dedicava en exclusiva al cultiu de dàlies al jardinet de casa seva. 

La cerimònia al crematori va transcórrer amb pulcritud i puntualitat rigorosament angleses, segons l'establert en aquests casos, amb els familiars i amics, que eren pocs, fent cara de circumstàncies. Per sentit d'economia es van retirar les flors del taüt que, en el moment precís, va fer el seu camí cap a les flames.

La tieta Augusta era l'única nota discordant, amb els cabells de color vermell i vestida com s'hagués pogut vestir la reina Maria, ens va explicar una història divertida sobre una altra cerimònia on el taüt havia caigut abans de temps i després ens va convidar a fer un passeig i no va voler begudes tèbies i ens va portar al seu apartament a prendre alguna cosa més forta i ens va presentar en Wordsworth que era un negre descomunal amb alguna funció més que la de majordom. 

Aquí va començar una odissea hilarant amb l'urna de les cendres de la mare com a protagonista. 

- Això anirà d'humor anglès i no sé si m'agradarà- va dir la Mercè.
- Doncs jo crec que la val la pena continuar al costat de la tieta unes pàgines més i després ja en parlarem- respongué el Joan.

El resultat va ser que la Mercè i el Joan van acompanyar la tieta al llarg dels seus viatges i hi van trobar tant de gust que en agraïment li van demanar a  Graham Greene uns quants llibres més. 

També la resta del club vam pujar al tren i ens vam disposar a escoltar les històries de la tieta que eren l'altra banda de la moneda de tot el que Henry havia conegut i donat per bo mentre la mare va ser viva. Cal dir que al llarg del recorregut la disposició del personal a implicar-se i gaudir de tot plegat va anar variant. La Diana, per exemple, va baixar abans del final, quan la cosa ja no la feia riure. He de confessar que jo mateixa vaig estar a punt d'anar-me'n amb la Diana i em va semblar entreveure un gest del Pep que volia dir que s'ho pensava. Però, jo em vaig quedar, alguna cosa m'aferrava a aquell personatge estrafolari i al seu nebot. 

Vaig observar que també el Pep s'hi tornava a asseure. -Continuaré fins al final- va dir -però hi trobo a faltar la pastanaga que m'impulsi a seguir per veure què passa.

- És un problema d'empatia -considerà l'Enric mentre la Diana desapareixia per l'andana- No heu aconseguit fer amistat amb els personatges. 

La Fina, ben al contrari, s'hi implicava cada vegada més. A tal nivell que de vegades era difícil saber si era ella, la Fina, o era en Henry, la tieta, en Wordsworth, la Tooley, o qualsevol altre. Assumia tots els papers, s'entristia, es posava nostàlgica, s'alegrava, amb i com cada un d'ells. Però bàsicament s'entristia. S'entristia veient la pobresa de la vida de Henry, entre les seves dàlies, sopant sol el dia de Nadal... S'entristia quan el Wordsworth plorava per la seva "nena". S'entristia per la Tooley que tenia un pare que no se l'estimava. Suposo que la Fina va saber copsar de seguida que en realitat no era una novel·la d'humor, que és el que esperàvem alguns, era, com va dir el propi Graham Greene, una novel·la trista i fins i tot tràgica. La Fina va agrair molt aquestes paraules de l'autor.

Va ser el Joan qui va fer, al meu entendre, la millor descripció de tot plegat -És una novel·la terrorífica. Comença mostrant-nos una societat anglesa que és perfecta, però resulta que no hi ha res de perfecte. Graham Greene ho explica tot suavet i molt bé. Et presenta una forma de viure diferent. D'una societat falsa a una altra on és possible mostra-se tal com s'és, sense distorsions ni falses aparences. La historia està extraordinàriament contada i els fets i els personatges ben creuats. La primera imatge de falsedat la donen els coixins a la panxa de la mare, aquella dona que en realitat no era sa mare, però ho va fer veure per tapar un "pecat" del marit amb una altra dona. Tot havia de quedar amagat, tot havia de ser correcte. Graham Greene, a través de la tieta Augusta, ens obre els ulls a la realitat. 

I es va parlar de més coses: De si la tieta Augusta significava "l'alegria de viure" i la llibertat o també claudicava i estava sotmesa a circumstàncies que la feien una mica esclava. De l'amor, naturalment. I de la mort, sempre present. Dels diferents tipus d'estimar i especialment dels diferents tipus de morir. La mort, de vella,  d'aquella dona que es va posar els coixins a la panxa i va ser tota la vida exemple de rectitud, confrontada a altres morts: amb una bala a l'esquena per haver estat fidel a un gran amor, en una casa on s'han construït moltes habitacions per ocupar-ne una cada dia i tenir la fantasia que encara s'està viatjant pel món... Escollint una manera de viure, escollim també una manera de morir?

Però, en una cosa suposo que tots estareu d'acord - va dir l'Enric- Graham Greene ho explica tot amb una fina i suau ironia . Escriu amb les paraules justes, amb frases curtes i senzilles. I especialment en un llenguatge fàcil i intel·ligible.

Sí, en això hi estàvem d'acord. En aquell moment ja podíem estar d'acord en el que fos, però bàsicament el que volíem i sentíem eren ganes de deixar la tieta Augusta ballant i retirar-nos a la nostra festa particular. La taula que la Mercè i el Joan havien parat ens seduïa a tots sense excepció. Cadascú al seu lloc i vinga l'alegria, senyores i senyors, que això és el sopar de Nadal del Club de Gastrolectura i damunt la taula hi ha molt per menjar i molt per beure. Cosa fina cada un dels molts. Fins al moment en què es perden els tovallons, o se'ls ha quedat el veí; i la forquilla de no sé qui se l'ha emportada algú per servir el conill farcit. Fins al moment en què s'omplen les copes de xampany i per molt que haguéssim menjat i begut tenim encara molt presents les coses importants com per exemple que l'Akane no ha pogut venir aquest any i que, encara que sabem que vindrà el proper, l'enyorem una mica, i brindem per ella i li enviem el vídeo per WhatsApp, i ella ens correspon amb un altre vídeo ben emotiu.




 Ens petonegem una mica, sense passar-nos, i cap a dormir, -cadascú amb la seva- especifica la Maria Dolors. Ha estat fantàstic, com sempre, la propera trobada a cal Dasca, ep, sense tiberi.

2 comentaris: