Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
17 de novembre a dos quarts de vuit a la Sala d'Entitats de Cal Dasca

Comentarem:
L'última trobada de Sándor Márai

diumenge, 27 de novembre de 2016

De com ens va agradar aquella lletra femenina de color blau pàl·lid.



Una lletra femenina de color blau pàl·lid
 Franz Werfel
 Editorial 1984.


"Una lletra femenina de color blau pàl·lid" és una novel·la molt recomanable. Això és el que va decidir,  per unanimitat, el Club de lectura en la darrera trobada.

No podem en aquesta petita crònica encabir tot el que es va dir, i no només per una qüestió d'espai, també per no desvetllar l'argument més enllà de l'imprescindible, volem animar qui ens llegeixi a buscar, i llegir, aquest petit llibre de només 155 pàgines amb una cara de dona, color blau pàl·lid, a la portada.

Per què val la pena llegir-lo? Bàsicament, encara que no només, perquè està molt ben escrit. Franz Werfel ens explica la història d'un alt funcionari vienès en una Àustria que havia perdut l'esplendor de l'imperi i estava a punt de ser engolida per la veïna Alemanya on s'expressava ja, amb tota la fúria, el nazisme imposat pel govern d'un nadiu austríac, Adolf Hitler. 

És una història escrita en tercera persona. A la primera pàgina Werfel ens presenta Leònides, el protagonista, que acaba de complir 50 anys. El veiem esmorzant en una casa luxosa amb una pila de correspondència damunt la taula. A partir del segon paràgraf ja sabem que era fill d'un pobre professor d'escola secundària que només li havia deixat per herència una col·lecció completa dels clàssic grecollatins. I sabem també que "és insuportablement popular" perquè és el que li diu com a bon dia la seva dona, una rica preciositat que l'adora. 

Llavors, entre les cartes, n'hi ha una que té una lletra femenina de color blau pàl·lid. L'havia escrita qui hauria pogut ser, si ell hagués cedit, l'únic entrebanc en la carrera ascendent de Leònides. Una carrera que va començar gràcies a una vulgar herència que res tenia a veure amb els clàssics grecollatins: el frac d'un company d'estudi que se suïcidà. El frac d'un jueu; d'un jueu mort. Tot un simbolisme sobre quins pedestals es construïren determinats èxits en aquell espai d'Europa, en aquell temps de pre-guerra.  

I a partir d'aquí ens xucla el pensament, les accions, les decisions del protagonista, i ja és difícil parar de llegir. Ens hem endinsat en les seves tribulacions. En els canvis sobtats de les seves idees a causa de... (això és el que no podem dir). I ens plantegem com s'ho ha fet Werfel per aconseguir que un personatge que algú defineix com impresentable ens atrapi així. Aventurem que una de les causes podria ser la manera de conduir el punt de vista que comença, sembla, omniscient, però que acabem deduint que és únic. Veiem Leònides a través de Leònides i veiem la resta de personatges, també, com ell vol que els vegem. Cap el final, algunes frases prenen la primera persona i ni ens n'adonem del canvi:  "M'hauria estimat més no saber la veritat! Ningú no pot viure dues vides. Jo, almenys, no tinc la força que m'atribueix Amelie per portar una doble vida. M'han sobrevalorat des del primer dia."

Cada un de nosaltres podia, segurament, haver viscut una altra vida, o unes altres vides. Quina hem triat? Per què? A què ens condiciona la nostra tria? I, sobretot, què condicionem amb la nostra tria? Quan la gent deixa perdre l'oportunitat de ser persona tota la societat perd aquesta oportunitat.

Franz Werfel: poeta, novel·lista, dramaturg i assagista. Nascut a Praga el 1980. Un dels grans artistes de la Viena jueva dels anys vint, company d'un altre gran Franz: Kafka.

Franz Werfel: un autor imprescindible. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada