Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

diumenge, 20 de març de 2016

El dia que vam celebrar santa Maria Dolors i santa Fina.

No és cap dia especial, només ens hem trobar a la sala d'entitats de Cal Dasca per comentar El dia que va morir Marilyn del Terenci Moix. Però la Maria Dolors i la Fina han decidit que toca celebrar els seus sants, per als quals falten tres i quatre dies respectivament. La tarde comença així amb l'alegria d'uns bunyols de quaresma, unes galetes i uns gotets amb moscatell que ens ajuden, molt, a treure'ns l'amargor d'aquell altre dia llunyà: el dia va morir Marilyn.

En parlem: El dia que va morir Marilyn és un gran llibre sobre Barcelona. El dia que va morir Marilyn és un gran llibre sobre la nostra memòria històrica. El dia que va morir Marilyn es un gran llibre sobre una classe social determinada en un moment determinat. El dia que va morir Marilyn és un gran llibre sobre el despertar a la maduresa des d'una adolescència que s'ha sentit traïda pels seus adults. El dia que va morir Marilyn és un gran llibre sobre l'amor. El dia que va morir Marilyn és un gran llibre de quasi quatre-centes pàgines de lletra petita i atapeïda que només hem acabat de llegir, amb esforç i disciplina, algunes persones; la majoria han estat més valentes i l'han abandonat per dedicar-se a altres amors més "portables". El dia que va morir Marilyn: Quin totxo!

Potser si no fos tan tortuós... Que l'adolescència és difícil ja se sap, tothom ha passat la seva, però ningú, al menys ningú de la gent d'un club de lectura de poble de dos mil habitants, es pot identificar amb aquella manera de patir tan cap a dins, amb tanta tristesa, amb tanta amargor egocèntrica, amb tan recargolament intel·lectual .... algú va dir que és dolor que només es poden permetre els nens i les nenes de casa bona. I és que El dia que va morir Marilyn és la història d'unes cases bones de postguerra, que no ho eren tant abans de la guerra, quan la Catalunya republicana els donà més alegries però menys diners. Escaladors socials gràcies a fidelitats amb la nova espanya construïda des de la grisor, la repressió, la censura, la hipocresia. Cases bones de postguerra, situades a la capital catalana i dibuixades per un jove que ha crescut acumulant desenganys i dubtes, intentant trobar-se sexualment. Novel·la històrica? Hi ha qui ho defensa.

Potser si no estigués tan estretament centrada en Barcelona i la seva gent... De fet aquell tipus de famílies d'alta burgesia barcelonina no les vam conèixer aquí, ni els seus espais eren els nostres. Algú però, troba similituds, en algunes de les coses explicades pels personatges, en determinades maneres de pensar, hi podem reconèixer una part dels nostres pares, o dels nostres avis.

Algú defensa el llibre: És sens dubte una novel·la bona, una obra reconeguda. És una novel·la valenta, escrita des de la sinceritat en una època que ens queda lluny. És una novel·la trencadora, en temàtica i en llenguatge. Sense ser autobiogràfica és quasi una confessió d'un Terenci que intenta explicar, des de molt endins, com veu, com pateix, els seus pares i els seus avis. Com li ha calgut fugir de tot allò, des de l'angoixa. Un Terenci que retrata una societat concreta i local, però que la fa patró d'una generació determinada, i la fa culpable de les seves dèries personals que ens presenta així mateix com a genèriques i comunes a aquelles persones que no van viure la guerra i que se'ls va morir Marilyn quan encara eren massa joves.

En parlem una estona. Parlem d'aquella gent que va començar a construir Catalunya, d'aquells catalans que es van afanyar a aixecar el braç quan les tropes franquistes entraven per la Diagonal, d'aquelles editorials "beneïdes" que imposaven lectures úniques, veritats úniques. Dels escriptors "capats" de la no-cultura obligada, del català que no es podia escriure, gairebé ni parlar. Parlem del eix Madrid-Barcelona ... ens allunyem del llibre, pròpiament, però és el llibre que ens hi ha portat.

Potser sí que el llibre té el seu interès, però... Potser si fos més curt ..... si no torturés tant amb les pròpies tortures mentals. Però, llavors ja no seria el mateix llibre. Un llibre amb virtuts, i malgrat tot un totxo difícil de tragar, hores d'ara, quan som adults i vivim molt lluny d'aquells anys seixanta.

Potser si fóssim nois i noies de 17 anys desitjoses de trencament cultural-sexual, amb la ment encara disposada a determinades gimnàstiques .. No ho som, algunes són joves, però no tant, altres tenim prou edat per recordar cóm vam poder jugar amb la neu aquell 1962, i també, cóm vam plorar el dia que va morir Marilyn.


1 comentari:

  1. M'agrada més com escriu la Magda que el Terenci. Així us ho dic. Esperaré impassible el llinxament intelectual de les classes cultes catalanes. :)

    ResponElimina