Mai no podíem tenir la certesa que vindria, tot hi que sempre, o gairebé sempre, confirmava l'assistència en el whatsapp. Aquell dia la va retenir una amiga que la necessitava i va arribar a l'hora de tancar. Havia estat ella qui havia proposat el llibre, una altra amiga li havia recomanat com -una de les coses més boniques que mai he llegit. - Més tard, asseguda al sofà de casa comentaria - li haig de preguntar perquè li va agradar tant.
La resta de tertulians solia ser puntual. Quan l'Enric i jo vam arribar, hi era gairebé tothom. Sí més no hi eren tots els que havien perdut la joventut. Vull dir amb això, que l'havien deixat enrere feia temps, he fet servir el títol del llibre de Modiano només perquè era el que tocava comentar aquell dia, però crec que ningú no sentia que hagués perdut res.
Vam entrar per la mateixa porta que entràvem sempre, l'única de fet que hi ha a la Sala d'Entitats. De vegades m'he preguntat com era que, essent un grup tan poc convencional, sempre ens asseiem de manera similar. Els dos únics homes del club al davant. Al començament no era així, poc a poc les posicions es van fer estables. Vam assimilar convencions.
El fet de portar alguna cosa per menjar i per beure també s'estava convertint en una convenció. En aquella ocasió teníem excusa, quatre aniversaris per celebrar, els temps de les mones encara proper i la quantitat i qualitat d'aquests pastissos fets a casa els Ferrer, a Ulldecona. Cada sessió del club esdevenia una celebració d'alguna cosa, una ocasió per llepolies fetes a casa. Va ser d'aquesta manera que vam acabar anomenant el club, club de gastrolectura.
El cabell d'àngel dels Ferrer no tenia competidors, era sempre el millor cabell d'àngel possible. Recordo que em va costar molt no estirar els trossos que quedaven un cop acabat el primer repartiment. Havien de ser per les que faltaven, casualment les que menys havien perdut la joventut.
De què parlava Modiano a El cafè de la joventut perduda? D'una joventut que ja no hi era o d'una joventut que es perdia?
- El títol està desdibuixat, com tota la resta. Tots els personatges estan expressament desdibuixats. Especialment la Louki que és el centre de la història.- Aquell dia el Joan no parlava amb la contundència habitual, deixava anar les frases de manera que no s'acabava de percebre si al final hi havia un punt o en un interrogant.
- La prosa és exquisida.
- Existencialisme.
Recordo que apuntava en el meu quadern algunes frases que s'anaven dient. Encara el conservo el quadern però la lletra també està desdibuixada i fins i tot a mi, que sóc qui ho va escriure, em costa de llegir.
- És un llibre molt depriment. Ningú no fa res. Fins i tot el que estudiava deixa d'estudiar.
S'anava fent tard. A la Sala d'Entitats no hi havia finestres i en canvi era com si la llum del dia s'apagués de mica en mica i barrejada amb les flaires de la mona i el vi ranci es començava a percebre la humitat d'un Paris en blanc i negre. No recordo en quin moment ens vam adonar de la presencia d'en Modiano ni si va ser ell o una tercera persona que va parlar de les zones neutres. Sé que Modiano era un fill de la guerra que havia estimat tant el París dels seixanta-setenta que l'havia convertit en el protagonista central de tots els seus llibres. També nosaltres ens sentíem una mica xuclats per aquell París dels cafès ja desapareguts.
- Ai, els cafès! La veritable entitat de les ciutats, hi ha qui això no ho sap, i quantes coses es perd!- Ho va dir algú que viu a Santiago. Ara penso que Galícia, com Paris, està plena de grisos.
París, cafès, joventuts ... Pèrdua. No era només una paraula, era un sentiment darrera d'unes cobertes on un noi i una noia seien vora el riu. Les figures es distingien vagament i l'aigua estava plena de reflexos inconcrets. Una portada en blanc i negre la de Proa. Un títol amb lletres negres sobre fons blanc. Pèrdua. Era molt més que el títol d'un llibre. A la Sala d'Entitats, aquell dia que parlàvem amb Modiano ens costava trobar les paraules. Modiano, en canvi, s'expressava amb una prosa sublim on, igual que es diu de la veritable seducció, el que importava era allò que no s'acabava de mostrar. Però tinc la sensació que no tothom es va deixar seduir. Algunes, com la Maria Dolors, van mantenir-se fidels a la idea que calia més concreció en el relat si es volia rebre la seva aprovació.
Certament, Modiano, el premi Nobel, no havia acabat de seduir tothom. - També Obama va ser Nobel de la pau. - Però no era una comparació factible i la Mercè ho sabia. Li agradaven les petites provocacions. Aquest tipus de frases feien sempre més amenes les tertúlies.
Ara sembla que hagués estat dimarts passat quan va passar tot. I encara penso que, de fet, va ser dimarts passat quan l'Enric comentava que no hi ha trencaments en l'espai temps. Va parlar també de l'ambigüitat de les zones neutres, de les nuvoloses que ens apropen sense deixar-nos veure-hi del tot i de la necessitat de trobar referents. De les anades i vingudes d'aquella joventut que s'acosta a la realització sense trobar-la. I de París, és clar. De París tothom en va parlar. I del Sena, d'aquell riu on hi passen tantes coses i que sembla que per en Modiano només servia per marcar les diferencies entre una i altra riba. Modiano? Ell, assegut en un racó, somreia calladament com si ens volgués dir: Jo ja us he dit tot el que se'm permet, la resta és cosa vostra.
I la resta eren els interrogants, els misteris i l'etern retorn a un món ple de fantasmes. Va ser llavors que la Dolors va dir -No hi ha millor manera de fer desaparèixer els fantasmes que mirar-los als ulls.- I aquestes paraules van donar lloc a l'últim brindis. Mentre ens miràvem als ulls, vam saber que el club era ben viu.
_______________________________________________________________________________
Imatges d'aquesta entrada: La primera la mona feta pels Ferrer-Obiol. Vi ranci i xampany
La segona un pont sobre el Sena, pintura de Theodor Pallady
És que soc un 7! :D
ResponElimina