Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dijous, 29 de maig de 2014

De jocs i de paraules.

 Monsieur le président
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps
Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir
Monsieur le président
Je ne veux pas la faire
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens
             Le déserteur - Boris Vian
Monsieur le président Je vous fais une lettre Que vous lirez peut-être Si vous avez le temps Je viens de recevoir Mes papiers militaires Pour partir à la guerre Avant mercredi soir Monsieur le président Je ne veux pas la faire Je ne suis pas sur terre Pour tuer des pauvres gens - See more at: http://www.grupotortuga.com/El-desertor-Boris-Vian#sthash.lixjBwgl.dpuf

El  Roky  ja no caça gats i d'aquesta manera s'ha lliurat de la cadena. Camina lentament des que les algues se li van entortillar a les cames, fa cosa de 150 anys. Fer-se el coix li va de faula perquè els cotxes dels visitants hagin de posar la primera marxa per seguir-lo fins l'aparcament i així no espanten el cavall blanc que és l'encarregat d'obrir les portes del mas. La Dolors s'ha tornat a vestir amb la llum que ens agrada i porta el somriure dels dies de festa, de fet ella el porta cada dia aquest somriure, encara que sigui feiner.

A l'interior els personatges de les fotografies ens saluden, cada un amb una nota diferent, cosa que fa que ens apropem marcant el ritme als sofàs amb coixins brodats amb els nostres noms.

Coincidint amb el do de pit que ens regala la Mercè mentre seu damunt la rodona O (d'Obiol) apareixen damunt la taula una filera de gots de cristall finíssim que el Joan rebutja perquè està en la temporada d'abstinència de cristalls fins. 

La Fina necessita l'escala de cargol per enfilar-se a la cadira. S'ha posat tant dins del llibre que s'ha anat empetitint al mateix temps que la casa del Colin. En aquesta vida l'essencial és emetre judicis a priori sobre totes les coses, sentencia el Joan; fórmula màgica que retorna la Fina a la mida original. - Jo diria que ha quedat una mica més alta - em xiuxiueja l'Enric a l'orella. I el prestidigitador ens demostra que tot, absolutament tot, pot acabar en el no res, perquè de fet, no hi ha res. Però a mi m'ha donat temps d'amagar-me les patates fregides a la butxaca. Cosa ridícula de fet si tenim en consideració que el Nicolas ja havia guardat les meduses a les paperines de fil de mel.

- Ja sé perquè ets tan important tu- fa el Joan dirigint-se al Nicolas- és perquè ens dones l'aliment.

- Vostè és una persona intel·ligent- diu el Nicolas sense deixar d'esprémer la medusa.

- Només sóc un matemàtic.

- Llàstima.

La Mercè, en adornar-se que la Dolors no coneix el Nicolas i troba una mica estrany que aquell home fos a la seva cuina, fa les presentacions: Un di, felici, eterea ... Però si ho fa millor que la Callas - diu algú, mentre Nicolas, sempre assenyat, demana silenci i tothom escolta bocabadant una història què és verídica perquè se la va inventar el Boris Vian en persona, de qui acabem sabent, en el moment més dramàtic de l'ària, que va morir d'un atac de cor veient una merda de pel·licula que pretenia basar-se en una gran novel·la.

Al cap d'una estona apareix l'Ester que com que s'ha trencat el peu s'ajuda amb el ratolí gris de bigotis negres i el gat. No us afligiu per ell- diu l'Ester - només ho va fer veure allò del suïcidi. I el ratolí, amb una rialla, salta damunt la Blanca i s'aferra a la seva mamella. Doncs a mi em sembla que això d'aferrar-se a la mamella, dit en català, encara sona pitjor que en francès- diu la Fina.- Moment que jo aprofito per servir els cafès amb llet, mentre altres insisteixen que el traductor ha fet una gran feina. 

El treball és esclavatge i la religió l'opi del poble, proferim els contra sistema amb els punys alçats. No us en refieu mai dels capellans -fa el sacerdot. Amen- respon l'acòlit. Ni dels que venen el país a trossos a las màfies del joc, posats en proclames val la pena anar fins el final.

Un di, felice, eterea
De sobte ens adonem que el mestre té la regla a la mà, a punt per picar els dits de qui no s'hagi llegit el pròleg. De vegades és just i necessari que un pròleg visqui sense novel·la, però mai no ha de viure una novel·la sense pròleg, o dit d'una altra manera, només hi ha dues coses importants, que són l'amor, de totes les maneres i amb noies boniques, o la música de Nova Orleans o de Duke Ellington, que és el mateix.

I el cercle es refà, i fins potser es torna gran, quan se'ns projecta la realitat en una atmosfera esbiaixada i escalfada, sobre un pla de referència d'ondulació irregular i que presenta una distorsió. 

En conclusió: Visca Boris Vian i el surrealisme. Tornarem a casa, tornarem a llegir i tornarem a trobar-nos per sopar amb un coronel a qui, solidares naltros, haurem escrit unes quantes cartes.



2 comentaris:

  1. No tinc paraules. Els pensaments han preferit la la projecció Vian i s'han convertit en un somriure.
    Moltes gràcies Magda per aquesta descripció de la reunió.
    Joan

    ResponElimina
  2. Fer una ressenya a l'estil de Vian, no podia ser més encertada.

    Gràcies Magda

    ResponElimina