Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

diumenge, 20 de gener de 2013

Passeig per Les Botigues de Color Canyella




-->És una llàstima que la Lola no hagués pogut venir a la darrera trobada, tenia molt a dir sobre Les botigues de color canyella. Encara que, de fet, potser no és una llàstima, perquè si hagués vingut igual no hagués escrit les seva ressenya. Ara la tenim publicada aquí i jo crec que és fantàstica. Vull destacar de l'escrit de la Lola el concepte de la ciutat com a primera i veritable protagonista de les històries que Schulz ens explica, aquesta idea se'ns va escapar una mica a la tertúlia del dimecres i penso que és bàsica.

Una ciutat descrita per un nen d'una gran imaginació. Un noi difícil de seguir, com destaca la Lola, i en això sí que tots hi vam estar d'acord. Que les descripcions són extraordinàries, que no havíem llegit mai ningú que trobés tantes i tantes paraules per dibuixar un carrer, una posta de sol o qualsevol altre paratge o moment, també va ser destacat per tothom.

Quantitat de paraules que dibuixen. Aturem-nos un moment perquè d'això se'n van dir forces coses. La Fina, bàsicament, però també d'altres, remarcaven que mai no havien necessitat tant el diccionari per llegir un llibre traduït al català. Per a algunes persones va arribar a resultar molest. Però, que les paraules dibuixen ho destacà especialment el Francesc en una preciosa intervenció en què parlà del cromatisme i de com a través de les línies escrites tots els sentits s'anaven fent presents.

Schulz escriu d'una manera molt particular, un estil, comentava l'Enric, que ens costa perquè no hi estem acostumats, barroc? surrealista? kafkià? Schulz va més enllà de tot això, Schulz està constantment creant. Esgarrapa i esgarrapa el paper. Pinta moments. No hi ha fil argumental. No és que un conte no tingui relació amb un altre, és que moltes vegades els paràgrafs d'un mateix conte no hi ha manera de lligar-los entre sí. Com en determinats somnis, digué la Mercè, quan viatgem per llocs estranys, quan ens anem trobant sense saber perquè en escenaris insòlits i discontinus.

Són somnis? És imaginació? Són els propis fantasmes que l'ataquen i els ha de deixar escapar? Vam intentar apropar-nos a la persona de l'autor i les seves circumstàncies: un físic poc comú, una persona a qui li costava molt relacionant-se, tot això podia, segurament, influenciar la seva obra, però només són suposicions.

Per imperatiu literari la figura del pare és la que va centrar la major part de les intervencions. Un pare que apareix i desapareix, sobretot desapareix, un pare estrany que es fa escàpol entre els ocells, els escarabats o els armaris. Alguns vam insinuar la possibilitat d'un pare real massa absent, d'un buit que l'autor omplia, dibuixava, amb escrits estranys, per justificar les fugides i per retrobar-lo encara que fos convertit en còndor. El Francesc, però, en va fer una interpretació diferent, bé podria ser, va dir, que no fos altra cosa que una projecció de la pròpia debilitat en front d'un personatge molt opressiu. Naturalment continuen sent suposicions, però és que, davant dels relats de Schulz, igual que davant dels seus dibuixos, un es veu forçat necessàriament a fer suposicions, que inevitablement seran disperses com les seves paraules, però segur que en tot plegat, ni que ens equivoquem, la realitat hi és present.

Per acabar la Fina, bona mestra de naturals, ens va parlar i ens va mostrar imatges d'alguns dels animalons que el nen Schulz troba en les estranyes excursions per la ciutat. De les mosteles, de les martes, dels icnèumons ...

I ens vam emportar deures a casa. Perquè l'icnèumon és un himenòpter semblant a les vespes que té una manera d'alimentar-se molt especial, i va ser interessant com la Fina ho va explicar, però no quadrava amb la descripció de bestiola de pell, ensumadora, camacurta ... No quadrava perquè segurament, i continuem suposant, Schulz no es referia a cap vespa, es referia a un altre ésser, mig real mig imaginari, que no haguéssim descobert si l'Enric no hagués llegit Plini el vell. 


3 comentaris:

  1. Bé, m'ha agradat molt, com ja és costum. Només una petita cosa... Si és fàcil, canvia "abella" per "vespa" les dues vegades -crec- que parles de l'icneumon. És un himenòpter semblant a les vespes, que són "pelades", les abelles són "peludes"...
    En fi, sóc perepunyeteres...
    El de l'Akane tb m'ha encantat!!!

    ResponElimina
  2. Gràcies Fina, mira que procuro estar atenta a les teves explicacions, però ... prometo intentar ser millor alumna. Ho canvio tot seguit

    ResponElimina