Una ciutat descrita per un nen d'una
gran imaginació. Un noi difícil de seguir, com destaca la Lola, i
en això sí que tots hi vam estar d'acord. Que les descripcions són
extraordinàries, que no havíem llegit mai ningú que trobés tantes
i tantes paraules per dibuixar un carrer, una posta de sol o
qualsevol altre paratge o moment, també va ser destacat per tothom.
Quantitat de paraules que dibuixen.
Aturem-nos un moment perquè d'això se'n van dir forces coses. La
Fina, bàsicament, però també d'altres, remarcaven que mai no
havien necessitat tant el diccionari per llegir un llibre traduït al
català. Per a algunes persones va arribar a resultar molest. Però,
que les paraules dibuixen ho destacà especialment el Francesc en una
preciosa intervenció en què parlà del cromatisme i de com a través
de les línies escrites tots els sentits s'anaven fent presents.
Schulz escriu d'una manera molt
particular, un estil, comentava l'Enric, que ens costa perquè no hi
estem acostumats, barroc? surrealista? kafkià? Schulz va més enllà
de tot això, Schulz està constantment creant. Esgarrapa i esgarrapa
el paper. Pinta moments. No hi ha fil argumental. No és que un conte
no tingui relació amb un altre, és que moltes vegades els paràgrafs
d'un mateix conte no hi ha manera de lligar-los entre sí. Com en
determinats somnis, digué la Mercè, quan viatgem per llocs
estranys, quan ens anem trobant sense saber perquè en escenaris
insòlits i discontinus.
Són somnis? És imaginació? Són els
propis fantasmes que l'ataquen i els ha de deixar escapar? Vam
intentar apropar-nos a la persona de l'autor i les seves
circumstàncies: un físic poc comú, una persona a qui li costava
molt relacionant-se, tot això podia, segurament, influenciar la seva
obra, però només són suposicions.
Per imperatiu literari la figura del
pare és la que va centrar la major part de les intervencions. Un
pare que apareix i desapareix, sobretot desapareix, un pare estrany
que es fa escàpol entre els ocells, els escarabats o els armaris.
Alguns vam insinuar la possibilitat d'un pare real massa absent, d'un
buit que l'autor omplia, dibuixava, amb escrits estranys, per
justificar les fugides i per retrobar-lo encara que fos convertit en
còndor. El Francesc, però, en va fer una interpretació diferent,
bé podria ser, va dir, que no fos altra cosa que una projecció de
la pròpia debilitat en front d'un personatge molt opressiu.
Naturalment continuen sent suposicions, però és que, davant dels
relats de Schulz, igual que davant dels seus dibuixos, un es veu
forçat necessàriament a fer suposicions, que inevitablement seran
disperses com les seves paraules, però segur que en tot plegat, ni que
ens equivoquem, la realitat hi és present.
Per acabar la Fina, bona mestra de
naturals, ens va parlar i ens va mostrar imatges d'alguns dels
animalons que el nen Schulz troba en les estranyes excursions per la
ciutat. De les mosteles, de les martes, dels icnèumons ...
I ens vam emportar deures a casa.
Perquè l'icnèumon és un himenòpter semblant a les vespes que té una manera d'alimentar-se
molt especial, i va ser interessant com la Fina ho va explicar, però
no quadrava amb la descripció de bestiola de pell, ensumadora,
camacurta ... No quadrava perquè segurament, i continuem suposant,
Schulz no es referia a cap vespa, es referia a un altre ésser, mig
real mig imaginari, que no haguéssim descobert si l'Enric no hagués
llegit Plini el vell.
Perfecte!
ResponEliminaBé, m'ha agradat molt, com ja és costum. Només una petita cosa... Si és fàcil, canvia "abella" per "vespa" les dues vegades -crec- que parles de l'icneumon. És un himenòpter semblant a les vespes, que són "pelades", les abelles són "peludes"...
ResponEliminaEn fi, sóc perepunyeteres...
El de l'Akane tb m'ha encantat!!!
Gràcies Fina, mira que procuro estar atenta a les teves explicacions, però ... prometo intentar ser millor alumna. Ho canvio tot seguit
ResponElimina