Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

divendres, 18 de gener de 2013

Les botigues de color canyella. Bruno Schulz



En Bruno no és un noi fàcil. Això segur.

Costa entrar al seu món, i els seus textos ens poden resultar críptics i durs. Densos. Només hi ha descripcions, no hi ha fil argumental, no hi ha plantejament, nus i desenllaç. No hi ha ni personatges com a tals, no hi ha cap nom propi, només l’Adela i alguna veïna. La resta, el pare, la mare, el germà. Explica en primera persona, un nen que massa jove com per sortir a buscar al pare una nit de vendaval. I una ciutat, la veritable protagonista d’aquesta història. Que creix, es maquilla, canvia d’humor, s’amaga, desapareix, mou els seus carrers a voluntat, deixa passar els vents, impedeix que el sol arribi. Tots els fenòmens meteorològics, la successió de les estacions, dels dies, del sol i la lluna, ho decideix ella, ho gestiona ella. Quina una!

Vaig llegir aquesta obra molt jove, amb uns 18 anys. Vaig flipar. Just després del Llop estepari del Hess. A la meva memòria, totes dues es confonen en un sol record una mica passat per l’LSD. No és que jo el consumis, però em fa l’efecte que aquests textos serien molt més evidents si al temps que comprem el llibre compréssim també una bosseta de pastilles de colors. Una per capítol. Ale hop! Viatge sideral garantit. 

Són imatges de la ciutat que canvia, del pare que es transforma, que viu als límits de la realitat, que cria ocells i parla amb les bestioles que s'amaguen a les esquerdes de les parets. L’hem vist transformar-se en rapinyaire, en escarabat, en conferenciant de costureres. Ha desaparegut i s’ha esfumat al no-res, ha deixat de menjar i de comunicar-se amb els humans durant pàgines i pàgines per tornar a aparèixer darrere el mostrador de la botiga.

Una lectura que, en certa manera, m’ha fet pensar amb el nostre “estimat” Kawabata. Entenia les paraules (no totes!), visualitzava les imatges i anava seguit el decurs dels fets. Així i tot, no entenia res. Però el que em feia evocar m’agradava. Plaer estètic, podríem dir.

I amb això he tingut prou per considerar un gran encert la tria d’aquest llibre. No se si la resta del club pensa el mateix...

Quin voldries ser tu? Yo el de lunares!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada