La Duras és una dona que escriu meravellosament.

La Duras és una dona que escriu meravellosament. I quasi que ho podríem deixar aquí.

De L'amant se n'ha escrit molt, se n'ha parlat molt. El club també ho va fer. Algú va portar petits pedaços copiats, per recitar-los i tornar-los a “assaborir” comunitàriament. Els altres li vam agrair. Alguns passatges es fan més extraordinaris encara quan els retrobes i els paladeges.

I és que aquesta senyora, d'escriure, en sabia un carro.

Com ho feia? Omplia una paret de frases i les col·locava? No, eren paraules, escrivia paraules, moltes, i les feia frases. I quines frases! Curtes. Autèntica literatura de brevetats. Els paràgrafs més petits els més brillants. Directament a la medul·la.

Fotos, en realitat es tracta de fotos. Totes a partir d'una única. Aquella que mai no existí. Imatges d'una vida. Retrats que es descobrixen al ser mirats des del futur. Com les fotos de família. Una cada any, per poder observar-se i saber-se. Només des de, a partir de, un paper revelat. Mai en persona. Conviure amb algú que no mires a la cara. Conviure amb gent que no coneixes. Conviure amb la por. Conviure amb l'odi. La bogeria. La violència. La soledat. Escriure és un acte solitari. Sabia que seria escriptora, no podia ser altra cosa.

Fotos. Com una bossa plena que es rebenta i s'escampa. Desordenades. Un transbordador i un cotxe de luxe negre. És la foto, que no hi és. L'amat, un xino. Diferències: d'edat, de pell, de posició social. Ella, un puta? No rep una paga per cada acte d'amor. Ella, es deixa anar. Com ell. Sense odi, sense violència, sense bogeria. En soledat? Soledat, contra soledat. Plors sobre la pell de l'altre. Sempre t'estimaré. Jo no l'estimava. Ella, una puta?

La mare: la follia. El germà gran: l'odi. El germà petit: la immortalitat. Ell: l'amor. Tots són morts quan la Duras arriba als setanta anys, alcohòlica, sola. Escriptora. Les morts possibiliten. Les paraules s'escampen per les parets. Es fan frases. Paràgrafs petits. Literatura. Immortalitat.

I és que la Duras és una dona que escriu meravellosament. 

______________________________________________________________________________

I després de parlar i parlar ... va resultar que era Sant Isidre favater, roba faves qui no en té. I la Maria Dolors va portar faves. I , quines faves! Vam sopar. Vam assaborir. 

I la Fina va obrir la capseta dels seus xuxes naturals. Maduixes, autèntiques, petites, com els paràgrafs de la Duras. Plaer de déus, i de mortals con naltros.

I és que la Maria Dolors és una dona que cuina meravellosament, i la Fina una dona que treballa la terra com ningú.