Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dimecres, 21 d’octubre de 2015

A l'ombra d'un club de gastrolectura per comentar sobre l'ombra de l'atzavara



A dos quarts de vuit del vespre, quan començava a enfosquir, els carrers ja eren ben buits i el Joan comentà com havia canviat la vida dels pobles, abans, a aquestes hores, els homes que tornaven del camp anaven i venien del cafè i se saludaven i xerraven davant dels portals. Amb passos lents i poques paraules, com per no trencar la calma, entraren a la sala d'entitats de Cal Dasca i s'assegueren a les cadires de braços, uns a l'esquerra i altres a la dreta (els braços i els tertulians) 

Com que la Fina pretenia asseure's a la segona fila, com fan els seus alumnes quan no tenen la lliçó a punt, la van obligar a passar al davant i, amb gest d'amistat, li cediren l'honor d'encetar la roda d'intervencions. Duia a les mans una ombra d'atzavara amb el punt posat cap a la pàgina dos-cents, en això ja s'hi havíem fixat. I la Fina somrigué, i posà cara de pobra-de-mi-si-ni-tan-sols-he-acabat-el-llibre. I com si no sabés què dir i anés improvisant, demostrà un coneixement de Calders que li venia de l'adolescència i parlà d'alguns dels seus contes i de la fina ironia que s'hi destil·lava. Parlà de mandíbules desencaixades des de la primera a la darrera frase i exposà alguns peròs al llibre que tenia a la falda i que coneixia perfectament des que tenia disset anys; peròs relatius a mandíbules que no es desencaixen de la mateixa manera, excepció feta d'alguns paratges que relatà amb la cura suficient per assegurar-se que les mandíbules de la concurrència es movien amb la intensitat que l'ocasió requeria. I parlà també de terratrèmols. Suposo que us heu adonat que hi ha una petita incorrecció al respecte en el llibre, no?. Cara de badocs sense respostes.  D'acord, us ho explico. I seguí una classe sobre Richter i Mercalli, de les mesures de terratrèmols actuals i de les d'abans, les que encara es fan servir i en quins casos... 

Jo no parlaré avui, digué el Joan. I pretén que ens ho creguem, xiuxiuejà la Mercè. 

Passà el torn a la Maria Dolors i a la Ester que confessaren no haver-lo llegit, Calders a elles no els havia fet el pes, no hi havien entrar. Vam preferir dedicar-nos a collir raïms. I un taper ple de granets semi-transparents, ben rentats i endreçats, va anar passant de mà a boca. 

De fet a mi també m'ha costat. I tothom buscà d'on sortia aquella veu, no podia ser la del Joan que havia anunciat el seu mutisme. Que d'entrada havia tingut una decepció, sí, sí, era el Joan qui ho explicava. Que s'hi va llançar pensant que podia ser una novel·la negra per allò d'aquella estranya mort sota la dutxa. Que el Dentell deixant-se prendre el pel una vegada i un altre l'havia començat a fastiguejar. Que si no hagués estat per disciplina cap al nostre orfeó l'hagués arraconat. Que, com que ell es un home de principis, es va mantenir atent fins al Passi el que passi ja és ben segur que demà serà un altre dia. I que, quan va ser un altre dia, va arribar a la conclusió que l'Ombra de l'atzavara era una bona novel·la. I continuà i continuà una força estona exalçant el treball de Calders a l'hora de triar els ambients i els personatges.  

A l'Akane li va saltar un avís al cotxe que deia stop una roda desinflada. Estava a 0'5 en lloc de 2'5, me salió listo el coche, digué al WhatsApp, i no assistí a la trobada, i no pogué explicar que opinava de l'ombra. En canvi, sí que ho explicà la Tere, tot i la seva absència, ho deixà dit a la Torre Sans uns dies abans, s'ho havia passat d'allò més bé, li havien agradat i s'havia desencaixat, sí més no a estones, amb les situacions; i el més divertit, havia posat cares de persones conegudes a determinats personatges "turbulents". Però no digué noms, cosa força desencisadora. Les altres absents no deixaren cap missatge.

Per a la Mercè no havia estat el seu llibre, o el seu moment, reconeixia alguna rialla, però va haver de fer un esforç, llegir molt ràpidament, amb ganes que finalment acabés i pogués dir adéu al desgraciat i poca cosa del Dentell. 

Opinà la Magda que llegir ràpidament era un desencert en aquesta obra. Digué que Calders era escriptor de contes. Que la fina ironia sorneguera era més fàcil i contundent en situacions de curta durada i que cada una de les anècdotes podien ser hilarants llegides d'una en una; confessà però, que a ella també se li havia fet una mica pesat. Malgrat tot cal entendre el moment, l'època que fou escrit, la necessitat de saltar-se la censura, les intencions ocultes a l'hora de parlar d'una Barcelona idealitzada i enfosquida a causa d'un franquisme que no es podia nombrar. La manera com els europeus arriben a una Amèrica que no els acull com "es mereixien" ells, tan il·lustrats, tan demòcrates, tan cultes, que tan els podien explicar a aquell "indis" que es dedicaren a enganyar-los a tort i a dret.

Fa 50 anys ... l'Enric parlava amb veu de memòria històrica. Hi havia una vegada una llibreria que es deia Grau i que, als anys seixanta, a l'aparador on habitualment hi tenia estampetes i recordatoris de comunió, aparegueren de sobte 25 llibres amb una atzavara que feia ombra a la portada. Allò li despertà, en plena adolescència que ja es decantava cap a la literatura, la curiositat per la persona de Calders, un escriptor que no era a les llibreries ben farcides del pare i de l'avi, que parlava, això calia pronunciar-ho en veu baixa, dels exiliats. Recordà que quan el llegí li feu una impressió limitada, de fet no parla de la república ni dels republicans, pensà. Ara havia posat l'interès en el com, el quan i el per què es va construir el llibre. Calders, exiliat republicà, acabava de tornar de Mèxic i el presentava al premi Sant Jordi d'una Catalunya manada per Franco. L'Enric exposà criteris d'admiració en relació a l'ambientació i als personatges. Explicà com ens retreu l'arrogància colonitzadora europea. Contra robatoris grans de caràcter global, petits robatoris individuals. Parlà del bon retrat de la societat mexicana, de la corrupció... Comentà l'intent d'explicar com vivien el refugiats que després de 20 anys encara se sentien estrangers, la il·lusió de retornar a la pàtria que s'havia anat mantenint en l'espera que el franquisme fracassés (tot això, naturalment, s'havia de llegir entre línies) allò que Calders anomenà orfeó no era altra cosa que el casal dels republicans. Després de tanta declamació exaltant sobre l'obra, acabà reconeixent que se li havia fet una mica pesadet.

Semblava que tothom coincidia en allò que el llibre costava una mica de fer passar. I llavors la Maria mirà a tort i a dret, aixecà els braços i digué A mi m'ha encantat, l'he llegit d'una tirada i m'ho he passat de meravella. Se li ajuntà la Dolors, amb les mateixes declamacions d'excel·lència per una lectura complaent. Això sí, a totes dues els sabé greu, molt greu, no haver pogut retornar el Dentell a la pàtria.

Seguiren encara una estona elucubrant sobre el per què del títol, sobre el retorn d'alguns exiliats, sobre altres exilis .... La Maria recordà que tenia una filla que havia de sopar i s'aixecà d'una revolada. Quiets, feu la Maria Dolors, que els demés no tenim criatures. Moment que la Magda aprofità per dir que aquestes cròniques admeten comentaris i que aquest blog, de fet, és de tot l'orfeó. Que sí, que sí, feren el cap, però la Magda no s'ho empassà.    
_____________________________________________________ 
 Foto: del blog "Memòria històrica de les Borges del Camp" Carrer del comerç.

    



 

2 comentaris:

  1. La roda no sé com continua, però jo estic molt contenta de saber que el meu cotxe és prou espavilat com per avisar-me quan alguna cosa no rutlla. I del llibre, doncs no he pogut amb ell, ja ho sento. Però el protagonista em sembla un mustiot, un pollastre del pryca, un pocasang, un penurias, un tio conyàs que no li trobo cap gràcia. Crec que tot està relacionat amb la meva situació personal: quan llegia la merda de matrimoni (i de vida) que el menda s'havia governat, m’estressava moltíssim! Jo el que necessito són històries de gent feliç, no de matrimonis fracassats!

    M’he plantejat, mentre maleïa al foto-en-sepia del Deltell, si el que m’ha passat és que no entenc al Calders, i he de llegir-ho en clau de guasa. Sembla, per la magistral crònica aquí penjada, que si. El mateix em va passar amb el Paassaalliinaa (no sé quina de totes les lletres duplica, així que les duplico totes), que fins que no vaig llegir el segon llibre no vaig entendre que tot era irònic i hilarant. La diferència és que, ho sento, a Calders no li donaré una segona oportunitat: moliners udolaires mereixen la meva compassió, marits amargats que no parlen català als Xordis, no.

    Salut i pneumàtics nous!

    ResponElimina
  2. Sense els escrits de la Magda, les reunions del nostre club quedarien com un núvol que el seré s'emporta. Ara, amb la seva inspiració i les dades que recull ens arrodoneix les sessions, els hi dóna un estatut de privilegi i ens prepara, amb ganes, per a la propera.
    Gràcies Magda.
    Estic amb l'Akane sobre el personatge però estic també amb en Calders perquè crec que necessitava fer-lo així per a explicar-nos tot el que volia i per encabir-hi tots els altres personatges.
    Dit això, me'n vaig.

    ResponElimina