Un dia de començaments de tardor, quan ja començava a refrescar, a l'hora foscant, el club de lectura de Les Borges del Camp es reunia en una casa gran de l'Avinguda MM. Tothom entrava amb ganes. Ganes de parlar del llibre llegit: Crim i Càstig; ganes de tastar les menges que havia cuinat cadascú per a l'esdeveniment.
Havien reeixit a engolir les 602 pàgines sense problemes i al llarg de gairebé totes no havien parat de patir ja que, en general, els membres del club, solien identificar-se molt amb els protagonistes. En general, i d'una manera molt concreta, amb Raskòlnikov. No pas perquè fossin russos, ni perquè fossin de temperaments reservats ni hipocondríacs. El mèrit era exclusivament de Fiódor Mikhàilovitx, que a dir veritat havia escrit un novel·la de manera tan penetrant que qualsevol lector, per força, hi havia de quedar atrapat.
Cal dir que, aquesta vegada, tan bon punt s'assegueren a la taula es posaren a parlar, gairebé tallant-se uns als altres, o unes a les altres, sempre amb delit per homenatjar el gran Dostoievski.
< Amb ell vaig descobrir la literatura russa quan era molt jove, vaig llegir totes les seves obres i vaig continuar amb Tolstoi - explicà Akaniuska, sense deixar de bressolar la petita Nàdia, mentre la mirada blava se li anava omplint de nostàlgia.
> I bé: què en podria dir jo que estigués a l'alçada? - remarcà Merceska – us dono la meva paraula que he estat força estona amb un paper i un llapis per intentar resumir les sensacions d'aquells dies xafogosos de lectura, però no he pogut, Dostoievski és gran, tan gran que no puc encabir-lo en unes lletres.
Com era d'habitud, Fikna somrigué. - Que en són de diferents les lectures dels clàssics quan ja no les fas com a deures d'escola, adolescent! Culpable - digué i repetí diverses vegades – culpable de fer-me patir. – Tota l'angoixa vital de Rodion Romànovitx se li havia acumulat a l'estomac però la veu continuava essent càlida i la mirada un xic burleta.
Ètica, el bé i el mal, la ment humana, les frustracions, la marginalitat, la societat .... i la carta de la mare. Ensems remarcaren la carta com un dels paratges millors del llibre. - Escrita com si l'autora tingués com a mínim cinc anys d'estudis de filologia - declamà Joanon Manelovitx.
I tanmateix no varen ser capaços de posar-se d'acord a l'hora de fer valoració de la traducció. Llur edició era la de Proa, el traductor l'Andreu Nin. Tant de català “escaient” semblà forçat per algunes tot i que no per a la majoria.
Certament que hagueren de parlar de molts conceptes més: de les personalitats, més enllà de la del paranoic protagonista, quasi única visible, quasi únic punt de vista dins la densitat de les pàgines, però no per això única, ja que molts altres personatges aportaven, què? Visions i formes de ser diferenciades? O bé complements necessaris d'una única ment pertorbada: la humana? D'una ment capaç de cometre crims, però ben poques vegades capaç de superar-los sense una dosi alta de patiment i càstig. I vingué la redempció necessària. Però necessària per a què? Qui i què pot redimir o redimir-se individualment o conjunta? Ell i naltros àdhuc ignoràvem el feixuc camí que ens espera en la història de la renovació lenta de la humanitat, el futur ens era completament inconegut i en tot cas objecte d'una altra tertúlia, perquè aquella era acabada i calia sotmetre'ns: Al càstig? A la redempció? Mitjançant una taula que s'omplí poc a poc de colesterol dispost per passar directe a les nostres venes.
Llistar aquí els plats seria d'un sadisme que es complau en l'enveja de les persones que em puguin llegir i no van compartir la taula. Un sadisme superior al que es capaç de projectar la meva personalitat sens dubte malalta, però encara no tant.
Brindis tampoc no faltaren. Un xampany per a la Verge de la Mercè, redemptora de captius. I, just i necessari, el vodka de les Rússies que porta fins l'oblit tot possible patiment.
Havien reeixit a engolir les 602 pàgines sense problemes i al llarg de gairebé totes no havien parat de patir ja que, en general, els membres del club, solien identificar-se molt amb els protagonistes. En general, i d'una manera molt concreta, amb Raskòlnikov. No pas perquè fossin russos, ni perquè fossin de temperaments reservats ni hipocondríacs. El mèrit era exclusivament de Fiódor Mikhàilovitx, que a dir veritat havia escrit un novel·la de manera tan penetrant que qualsevol lector, per força, hi havia de quedar atrapat.
Cal dir que, aquesta vegada, tan bon punt s'assegueren a la taula es posaren a parlar, gairebé tallant-se uns als altres, o unes a les altres, sempre amb delit per homenatjar el gran Dostoievski.
< Amb ell vaig descobrir la literatura russa quan era molt jove, vaig llegir totes les seves obres i vaig continuar amb Tolstoi - explicà Akaniuska, sense deixar de bressolar la petita Nàdia, mentre la mirada blava se li anava omplint de nostàlgia.
> I bé: què en podria dir jo que estigués a l'alçada? - remarcà Merceska – us dono la meva paraula que he estat força estona amb un paper i un llapis per intentar resumir les sensacions d'aquells dies xafogosos de lectura, però no he pogut, Dostoievski és gran, tan gran que no puc encabir-lo en unes lletres.
Com era d'habitud, Fikna somrigué. - Que en són de diferents les lectures dels clàssics quan ja no les fas com a deures d'escola, adolescent! Culpable - digué i repetí diverses vegades – culpable de fer-me patir. – Tota l'angoixa vital de Rodion Romànovitx se li havia acumulat a l'estomac però la veu continuava essent càlida i la mirada un xic burleta.
Ètica, el bé i el mal, la ment humana, les frustracions, la marginalitat, la societat .... i la carta de la mare. Ensems remarcaren la carta com un dels paratges millors del llibre. - Escrita com si l'autora tingués com a mínim cinc anys d'estudis de filologia - declamà Joanon Manelovitx.
I tanmateix no varen ser capaços de posar-se d'acord a l'hora de fer valoració de la traducció. Llur edició era la de Proa, el traductor l'Andreu Nin. Tant de català “escaient” semblà forçat per algunes tot i que no per a la majoria.
Certament que hagueren de parlar de molts conceptes més: de les personalitats, més enllà de la del paranoic protagonista, quasi única visible, quasi únic punt de vista dins la densitat de les pàgines, però no per això única, ja que molts altres personatges aportaven, què? Visions i formes de ser diferenciades? O bé complements necessaris d'una única ment pertorbada: la humana? D'una ment capaç de cometre crims, però ben poques vegades capaç de superar-los sense una dosi alta de patiment i càstig. I vingué la redempció necessària. Però necessària per a què? Qui i què pot redimir o redimir-se individualment o conjunta? Ell i naltros àdhuc ignoràvem el feixuc camí que ens espera en la història de la renovació lenta de la humanitat, el futur ens era completament inconegut i en tot cas objecte d'una altra tertúlia, perquè aquella era acabada i calia sotmetre'ns: Al càstig? A la redempció? Mitjançant una taula que s'omplí poc a poc de colesterol dispost per passar directe a les nostres venes.
Llistar aquí els plats seria d'un sadisme que es complau en l'enveja de les persones que em puguin llegir i no van compartir la taula. Un sadisme superior al que es capaç de projectar la meva personalitat sens dubte malalta, però encara no tant.
Brindis tampoc no faltaren. Un xampany per a la Verge de la Mercè, redemptora de captius. I, just i necessari, el vodka de les Rússies que porta fins l'oblit tot possible patiment.
Imatges: A l'inici del text una foto de la Tere Balanyà: "la Torre Sans" i al final alguns membres del club en el moment de compartir el vodka.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada