Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
17 de novembre a dos quarts de vuit a la Sala d'Entitats de Cal Dasca

Comentarem:
L'última trobada de Sándor Márai

dimarts, 14 de juny de 2016

"Un altar per la mare" de Ferdinando Camon. Anàlisi del CAPITOL I


L'edició de Minúscula inclou un prefaci del mateix Ferdinando Camon que val la pena llegir. Després una nota, també de l'autor:

Quan moria un amic, els antics li posaven una moneda a la boca a fi que pogués pagar-se el viatge del més enllà, per trobar els justos, els bons i els herois. Quan sigui el moment vull que em posin aquest llibre entre les mans com un salconduit: l'he escrit per aquesta raó i per cap altra.

Déu n'hi do! Què es pot escriure per emportar-te de salconduit al més enllà? Doncs una joieta com aquesta. Què per què és una joieta? Veiem aquesta descripció de l'enterrament de la mare, a la pàgina 13, la primera del llibre pròpiament dit.

Anàvem per un camí estret i polsegós, de terra sorrenca, entre camps de blat envaïts de roselles: A l'entorn es veia més roig que no pas groc, i se sentia una olor forta d'herbatge verd fermentat al sol, volaven alt les aloses en cercle, poques, i només alguna cantava. Les altres volien baixar però la presència humana les destorbava. Un cop van passar els homes, van esperar una mica i es van deixar caure a plom com rocs, però sense cap batacada: un metre abans d'estimbar-se a terra obrien les ales i amb dues sacsejades aconseguien salvar-se, i de seguida fugien trotant per ficar el coll entre les tiges de blat,
El taüt avançava onejant.
Jo pensava amb ma mare, i trobava escaient que el taüt oneges: ma mare mai no havia caminat dreta, sempre estava més aviat cansada, parlava poc mentre treballava i de tant ho deixava per anar a seure sota les vinyes

Ja sé que en joies hi ha, com en tot, molts gustos, però sincerament, a mi em costa de creure que algú no hi vegi en aquesta imatge una bellesa extraordinària. I només és la primera! A partir d'aquí haurem de llegir a poc a poc, cada paràgraf, cada frase, totes van molt “carregades”

La imatge de l'enterrament, a l'inici, ens col·loca en situació. La mare s'ha mort; l'autor aprofita aquell taüt que camina onejant per començar a presentar-la. Una dona que treballava, es cansava i s'asseia; potser una dona llunyana? Ho anirem veient. Les pàgines 14 i 15 són una descripció de la mare, la primera protagonista de la historia. Una dona corbada que camina mirant al terra, callada, estalviadora....una dona que mira una foto de Mussolini i sacseja el cap perquè creu que no se l'hauria d'haver afusellat, a ningú, ni als pitjors criminals...però no parla, no imposa opinions, només sacseja el cap (llegim, a poc a poc, com sempre, el paràgraf de les monedes que es traguen els nens, a la pàgina 15. Veiem el valor de les monedes en un món rural) I tornem a la mare, gairebé absent ... i en canvi tan present! Una d'aquelles presencies humils que només es fan realment visibles quan deixen de ser-hi. Com el dia, que no ens adonem ni què hi és, però, què passaria si de sobte marxés i fos sempre de nit? Així era aquella mare, una cosa tan natural que hi havia de ser sempre i quan se'n va no ho poden entendre: Ni el narrador, ni son pare, ni son germà, no se'n poden fer a la idea! -em deia la Sandra-. I aquest és un buit immens que Ferdinando Camon ens fa viure, d'entrada. El primer sentiment fort que ens transmet. I per acabar el primer capítol, aquell anyell coix, una angoixa que es desfà mirant les bèsties de cara humana, una mà estesa. Portat bé germà animal .... Quantes coses ens ha regalat ja en les poques pàgines! I me'n deixo, perquè és important dir que abans de passar al segon, Camon ens ha explicat també l'essencial del personatge del pare, importantíssim a l'obra. Mon pare sempre ho vol saber tot ...




Un altre dia potser passaré al segon, o no, potser alguna altra persona del club s'hi anima.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada