L'edició de Minúscula inclou
un prefaci del mateix Ferdinando Camon que val la pena llegir.
Després una nota, també de l'autor:
Quan moria un amic, els antics li
posaven una moneda a la boca a fi que pogués pagar-se el viatge del
més enllà, per trobar els justos, els bons i els herois. Quan sigui
el moment vull que em posin aquest llibre entre les mans com un
salconduit: l'he escrit per aquesta raó i per cap altra.
Déu n'hi do! Què es
pot escriure per emportar-te de salconduit al més enllà? Doncs una
joieta com aquesta. Què per què és una joieta? Veiem aquesta
descripció de l'enterrament de la mare, a la pàgina 13, la primera
del llibre pròpiament dit.
Anàvem per un camí estret i
polsegós, de terra sorrenca, entre camps de blat envaïts de
roselles: A l'entorn es veia més roig que no pas groc, i se sentia
una olor forta d'herbatge verd fermentat al sol, volaven alt les
aloses en cercle, poques, i només alguna cantava. Les altres volien
baixar però la presència humana les destorbava. Un cop van passar
els homes, van esperar una mica i es van deixar caure a plom com rocs,
però sense cap batacada: un metre abans d'estimbar-se a terra obrien
les ales i amb dues sacsejades aconseguien salvar-se, i de seguida
fugien trotant per ficar el coll entre les tiges de blat,
El taüt avançava onejant.
Jo pensava amb ma mare, i trobava
escaient que el taüt oneges: ma mare mai no havia caminat dreta,
sempre estava més aviat cansada, parlava poc mentre treballava i de
tant ho deixava per anar a seure sota les vinyes
Ja sé que en joies
hi ha, com en tot, molts gustos, però sincerament, a mi em costa de
creure que algú no hi vegi en aquesta imatge una bellesa
extraordinària. I només és la primera! A partir d'aquí haurem de
llegir a poc a poc, cada paràgraf, cada frase, totes van molt
“carregades”
La imatge de
l'enterrament, a l'inici, ens col·loca en situació. La mare s'ha
mort; l'autor aprofita aquell taüt que camina onejant per començar
a presentar-la. Una dona que treballava, es cansava i s'asseia;
potser una dona llunyana? Ho anirem veient. Les pàgines 14 i 15 són
una descripció de la mare, la primera protagonista de la historia.
Una dona corbada que camina mirant al terra, callada,
estalviadora....una dona que mira una foto de Mussolini i sacseja el cap perquè creu que no se l'hauria d'haver afusellat, a
ningú, ni als pitjors criminals...però no parla, no imposa
opinions, només sacseja el cap (llegim, a poc a poc, com sempre, el
paràgraf de les monedes que es traguen els nens, a la pàgina 15.
Veiem el valor de les monedes en un món rural) I tornem a la mare,
gairebé absent ... i en canvi tan present! Una d'aquelles presencies
humils que només es fan realment visibles quan deixen de ser-hi. Com
el dia, que no ens adonem ni què hi és, però, què passaria si de
sobte marxés i fos sempre de nit? Així era aquella mare, una cosa
tan natural que hi havia de ser sempre i quan se'n va no ho poden
entendre: Ni el narrador, ni son pare, ni son germà, no se'n poden
fer a la idea! -em deia la Sandra-. I aquest és un buit immens que
Ferdinando Camon ens fa viure, d'entrada. El primer sentiment fort
que ens transmet. I per acabar el primer capítol, aquell anyell
coix, una angoixa que es desfà mirant les bèsties de cara humana,
una mà estesa. Portat bé germà animal .... Quantes coses
ens ha regalat ja en les poques pàgines! I me'n
deixo, perquè és important dir que abans de passar al segon, Camon
ens ha explicat també l'essencial del personatge del pare,
importantíssim a l'obra. Mon pare sempre ho vol saber tot ...
Un altre dia potser passaré al segon, o no, potser alguna altra
persona del club s'hi anima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada