Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
17 de novembre a dos quarts de vuit a la Sala d'Entitats de Cal Dasca

Comentarem:
L'última trobada de Sándor Márai

dissabte, 25 de juny de 2016

Al respecte d'un altar per la mare.

Dona camperola que cava. Vincent van Gogh
Un altar per la mare
Ferdinando Camon
Minúscula






Havia proposat ja feia temps Un altar per la mare al club. Però no el vam llegir fins al cap d'uns mesos. Primer per manca de llibres disponibles a les biblioteques i després perquè vam saber que a un dels grups del club de lectura de la Xavier Amorós no havia agradar gens.

Jo em resistia a creure que aquesta obra, per a mi una joieta, pogués ser rebutjada per persones que considero bones lectores. La vaig tornar a proposar finalment per a la sessió de fi de curs i només com a "telonera" d'una novel·la d'Sciascia, per si de cas.

No va anar tan malament, en general va agradar força:

L'Akane, que l'havia llegida una tarda de perruqueria, va dir que li havia agradat moltíssim. Va trobar que era, bàsicament, un llibre de paisatges, però de paisatges humans.

La majoria van ressaltar la força en què es tramet una absència.  L'absència de la persona estimada. La mare. Una dona modesta, callada, analfabeta, llesta i extraordinàriament bona, que era la part més important del paisatge quotidià d'aquella gent del camp. La Mercè ens va llegir alguna de les frases que ho expressen, com aquella del fill quan mira les "inútils" dones de ciutat, totes vives.

La construcció de l'altar era l'única sortida per al pare, el Joan ho va trobar creïble, lògic, necessari. El Joan té els seus orígens al cap, la figura del pare li recordava els homes fets de i per la terra, callats i sacrificats, savis sense mostrar-ho. Les paraules per a ells són sobreres, importen els fets. El pare no podia expressar amb paraules tot el que sentia per aquella dona, amb qui havia compartit absolutament tot. A qui estimava, admirava i necessitava; tot i que potser no li ho havia dit mai.

L'Enric, que va necessitar tres lectures per aconseguir que li agradés una mica, va ressaltar el caràcter místic de l'obra. Potser la culpa que no li agradés, ni a ell, ni a la gent de la Xavier Amorós, en primera lectura, era del pròleg, quan l'autor explica tot allò sobre les múltiples traduccions que se n'han fet i de com gent de diferents religions demanen utilitzar-la per llegir-ne algun paràgraf a l'enterrament d'essers estimats. Massa petulància, va dir. I després tot aquell misticisme que semblava una mica fals ...

Entre joieta o misticisme fals, doncs, diferents maneres d'interpretat un llibre per gent que llegeix molt. Sigui com sigui és un intent, també, d'explicar el què és la mort, tot una filosofia sobre la pau. Només qui no mata en vida salva la vida i, encara que mori, viu per sempre. Això i segurament moltes coses més. Cada frase té sentit, cal llegir a poc a poc, molt a poc a poc, segur que, agradi més o menys, ningú no podrà negar que, tal com la va definir el Joan, és "una obra amb molt de fato". Tot això en 131 pàgines.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada