Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dissabte, 28 de març de 2015

La vella escola

Havíem quedat la vigília de Sant Josep al mas del Negret i tothom sabia que això podia ser perillós. Però ningú no ho va manifestar. En les prèvies s'havia estipulat que aquesta vegada no soparíem, com a molt alguna cosa per picar. Unes hores abans l'Ester va enviar al WhatsApp del club la foto d'una magnifica taula preparada a consciència, no s'hi veia cap llibre, només plats, coberts, copes ... la taula que havia de propiciar la nostra reunió literària. El personal no va fallar, cada membre havia fet els deures i s'havia preparat el tema: xoricets, pizzes casolanes, guisat de conill, bunyols, pastissets de Rasquera i naturalment crema de Sant Josep, amb els acompanyaments líquids justos i necessaris. 

No va ser un sopar, perquè així s'havia estipulat, tot i que en tingués l'estructura. Igual que La vella escola que tot i ser una novel·la no es ben bé una novel·la. Tobias Wolff escapa de les regles del gènere, com nosaltres escapem de les regles d'un club, i això el fa, a ell i a nosaltres, més autèntics.

Però, on és, què és l'autenticitat?

El Joan confessà  no haver-li preocupat massa el tema. Probablement el relat no fos del tot autèntic, possiblement, segur, vaja, no tenia res a veure amb ell i, tot i així, s'hi va endinsar, hi va lliscar, s'hi va sentir com si fos a casa, o millor dit, com si fos un adolescent en una escola d'elit on tot sembla tan perfecte que passes les pàgines xiulant còmodament.

La Mercè, però, no havia xiulat, mirava a dreta i a esquerra i notava que alguna cosa no anava, alguna cosa no era real.

Potser perquè en el fons els protagonistes són tots més fasos que un duro "sevillano"? diu la Fina.

 Però, on és, què és l'autenticitat?

La Dolors i la Maria s'havien perdut entre els personatges i les històries, una estructura un xic difícil de seguir, si no es té el moment. Qui i què era cadascú? En realitat no acabaven de dir mai qui eren, o bé, sí que deien qui eren, però no què eren. Tot plegat podia arribar a fer farragós seguir la lectura fins al final.

La vella escola no és pot llegir com una novel·la. És una successió d'escenes narrades de manera magistral , en això hi va haver pràcticament unanimitat. Però què ens diu Tobias Wolff mentre dibuixa escenes?

Per a l'Enric el llibre tracta, bàsicament, de literatura, de les diferents maneres d'entendre i viure la literatura. Així, podríem dir que el llibre té tres parts ben definides, dedicades cada una a un autor de "moda" en el lloc i l'època en què es situa la narració. Els tres autors representen tres maneres d'escriptura: La que encorseta els mots dins l'estructura formal. La que pretén aconseguir adeptes per a una doctrina. I la que busca explicar l'autenticitat dels sentiments.

Però, on és, què és l'autenticitat?

La vella escola és moltes coses menys una novel·la formal. La vella escola és també la desmitificació de l'ensenyament perfecte, la desmitificació de la sinceritat pura. La desmitificació de l'amistat sense límits. I mentre desmitifica, aconsegueix enaltir la literatura, l'educació, l'amistat, i de manera especialíssima, la persona.

La vella escola és probablement una novel·la sobre l'autenticitat. Però en realitat no és una novel·la i nosaltres ens continuarem preguntat: què és l'autenticitat?










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada