Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

dimarts, 1 de març del 2022

Eren pocs però van parlar molt sobre la novel·la Hamnet de la Maggie O'Farrell


Van arribar puntuals. 

Tots excepte l'Ester que va arribar una mica més tard acompanyada de la Lidia. 

Però eren pocs. Potser tenia alguna cosa a veure que era divendres de carnaval. El cas és que la sessió va començar amb només cinc tertulians.

El llibre havia agradat. Això es va posar de manifest de seguida perquè tothom tenia ganes de parlar-ne amb entusiasme.

Es va destacar, d'entrada, que estava molt ben escrit; que l'autora en sabia molt de fer descripcions; que dibuixava molt bé els paisatges, la casa, la ciutat. També que dibuixava molt bé les persones i les sensacions. Algú va parlar de com s'imaginava clarament el germà de la protagonista, un personatge gegantí, bona persona i protector.

Maggie O'Farrell, es va dir, ha de ser una persona molt culta. Més enllà de com sap situar-se i situar-nos en una època determinada, les costums, l'ambientació... algunes frases contenen conceptes de física pura: 

L'Agnes torna a la taula. El seu primer i únic pensament és la seva filla. ¿Pot ser que aquesta flaire de tristesa, de matèria fosca, provingui d'ella? 

L'Agnes és la veritable protagonista d'una història que té com a centre la mort del seu fill. Aquesta dona és una bruixa, com la seva mare, troba la força dins la natura, als boscos. És una dona remeiera que sap curar. El fet que sigui una bruixa, que només prement la mà dels altres és capaç de descobrir-ne la història, és, a parer d'un tertulià, una estratagema de l'autora per fer el llibre més curt. Veiem i coneixem els personatges a través de l'Agnes, no cal que la narradora ens els expliqui.  

Tothom va estar d'acord que una de les escenes més fortes era la del primer part de l'Agnes. És una mica salvatge, necessita la natura per donar-li vida a ella i als nous éssers que ella pugui dur al món. Però necessita, especialment, la força d'un arbre en concret. Que no és un server! No, encara que dir-li server no és tampoc una equivocació del traductor, però el nom correcte de l'arbre que dóna la seva força a l'Agnes és Moixera de Guilla. Un nom molt bonic però massa llarg per convertir-lo en un crit. L'arbre és, mireu-ho bé -deia la Fina- el que envolta la "H" a la portada.

El llibre és ric anomenant plantes i animals, moltes vegades els lectors no sabien què volien dir. Algú, però, s'havia entretengut, en segona lectura, a buscar-ne els significats i els va anar relatant. 

 Hamnet mor. Tothom ho havia de saber, perquè ho diu a la portada, perquè ho diu a l'inici. Però la manera com mor és el que no sabien. De fet la Maggie O'Farrell tampoc no ho sabia, però  es va inventar una història que atrapa i frapa el lector. L'Agnes, amb tota la saviesa, tampoc no va ser capaç d'adornar-se'n. I alguns comentaristes explicaren que s'havien identificat tant amb l'Agnes, que tampoc es creien que aquesta mor es pogués produir.

I el dol de la mare, tothom coincidia en això, està extraordinàriament ben descrit. Dur, especialment dur si considerem el fracàs que suposa per a una remeiera no haver estat capaç de curar el seu propi fill. 

Una persona que no va poder assistir va enviar una nota, parlava del dolor en el dol. Destacava per altra banda, com a fascinant, el passeig que l'autora fa per Àsia i Europa per narrar l'arribada de la pesta. Els tertulians hi van estar d'acord.

Assegut en un racó de la sala el fantasma del Shakespeare somreia, tot i que d'ell ningú no n'havia parlat. Perquè Shakespeare és present en tota l'obra sense ser mai anomenat. Maggie O'Farrell s'inventa la història de la família d'aquest personatge històric, del qual en sabem molt poca cosa, i fins hi tot hi ha qui diu que no va escriure res. Shakespeare i la mort del seu fill als onze anys serveix a l'autora de Hamnet per descriure amb precisió la manera de viure del segle XVI i donar vida a un personatge singular ple de poders màgics. 

Fins aquí el relat, amb més o menys encert, del que es va dir a la tertúlia del dia 25 de febrer de 2022. Però aquesta crònica no seria del tot objectiva si no fes menció a alguns missatges dels que no van poder assistir que deien que sí, però no tant. A algú li havia resultat fins i tot avorrida.

I el final? És sens dubte un punt d'inflexió importantíssim del llibre, però com és natural no pot ser explicat aquí. Només indicar, en un apunt molt breu, que no tothom hi estava d'acord, de fet algú sostenia que és un final del tot incoherent. Però només era algú, una veu dissonant dins el grup.  

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada