Tampoc no hauria de ser objecte d'aquesta crònica parlar de les croquetes i altres llaminadures que la Maria Dolors, sempre gran amfitriona, ens havia preparat. Qui llegeix comprendrà que no pugui deixar d'esmentar-ho si a més afegeixo que tothom es va llepar els dits. Les mascaretes es retiraven el mínim per poder fer arribar els requisits a les boques. Però, tot això, sent important, també és accessori. El meu deure es transmetre, amb més o menys fidelitat, les opinions del personal en relació amb la novel·la de Lemaitre.
No podem passar per alt que una estona abans s'havia rebut un correu a l'adreça del club de lectura. Era de la Fina i estava escrit en colorets. Aquí serà reproduït en blanc i negre:
No m'ha agradat la novel·la i no la recomanaria. Però trobo que està molt ben escrita. La venjança és un tema que em desagrada profundament. I tanmateix he empatitzat amb la Madeleine. No m'he cregut que aquesta noia "tan ben educada i que no sap fer res" s'empoderi tant i venci. Però ho celebro. M'ha costat entrar dins aquesta societat "tan alta". Tot i així l'autor ha sabut atrapar-me i fer-me empassar el fulls de pressa i fins al final. Així que potser sí que la recomanaria.
Un cop llegit el correu de la Fina, la gent va riure i es van escoltar algunes veus amb un: I tant que es recomanable!
Es notava a l'ambient que tothom tenia ganes de parlar. Es va imposar la Mercè. -Jo la vaig recomanar i jo seré la primera en intervenir- va dir amb un to d'aquells que no admeten discrepàncies. I es va treure de la butxaca un paper, potser una mica llarg, però interessant. Aquí serà reproduït només en part:
Corrupció,
venjança, ambició, feixisme, família, política són els temes
principals de “Els
colors de l’incendi”. Al principi
veiem “Tot París” al funeral de Marcel Péricourt i, de cop i
volta, el cos del seu nét Paul, de set anys, va caure al cotxe
fúnebre, "Va ser un accident, un suïcidi o un crim?" Com
a resultat, Paul romandrà en una cadira de rodes tota la seva vida.
A partir d'ara, Madeleine haurà de tenir cura del seu fill, del Banc
Péricourt i enfrontar-se a les trames del director del Banc i del
seu oncle que la portaran a la ruïna. A més, Paul li confessa xxxxx
(no podem posar què li confessa per no fer spoilers). Madeleine amb
l'ajuda de M. Dupré desplegarà una venjança terrible sobre tots
els seus enemics. Com porta a terme aquesta venjança és la trama
principal del llibre. El sorprenent és com aquesta dona d’educació
refinada i preparada pel matrimoni com corresponia a la seva època
sap maquinar un pla de venjança i amb l’ajuda de Dupré portar-lo
a terme fins a les últimes conseqüències. Però una cosa que
voldria destacar és la gran influència que la veu i el cant de la
soprano Solange Gallinato van assumir en relació amb la recuperació
de Paul, personalment vaig valorar molt aquesta referència al poder
de la veu humana al servei de l’art.
I ara, benvolgudes i benvolguts, si no heu llegit el llibre ja us heu fet una idea de què va, perquè en l'escrit de la Mercè es resumeixen perfectament els temes bàsics de la novel·la.
La Gallinato va existir, va ser una de les sopranos més famoses de l'època. Lemaitre "biografia" el personatge i el fa entranyable, si bé no exempt d'una certa comicitat. En parlarem més endavant dels aspectes còmics de l'obra (en parlaran els tertulians). Aquí el que es va generar va ser una discussió sobre si devia ser o no verídic tot el que l'autor diu sobre la Gallinato. Si devia ser veritat el que va passar en el seu últim concert que tampoc no s'explicarà per respecte a qui no hagi llegit encara el llibre.
-El millor llibre que he llegit en molt de temps!- Fa la Maria Dolors.
-Un dels millors, sí.- Respon la Rosina.
-No està malament, però tampoc no el considero una gran obra- Opina l'Enric, que creu que la ploma de Lemaitre era millor en les policíaques. Tot hi que, diu, "Els colors de l'incendi" també té molt de trama policíaca.
-Em va costar entrar, però deprès que bé que m'ho he passat!- Replica la Diana. (Ara ens "xivarem" que de fet la Diana no havia acabat el llibre i que va haver de demanar pròrroga per al retorn)
-Els polítics són igual que l'església, sempre prometen el que no poden donar- llegeix a l'atzar la Maria Dolors.
-És bon periodista qui sap parlar d'un lloc on no ha estat mai i d'un tema que no coneix- contesta el Joan Manuel.
Per a la Rosina es tracta d'una novel·la dramàtica escrita en un estil que està entre la novel·la policíaca i la comèdia "d'enrredos". Els personatges estan perfectament definits, evolucionen al llarg de la trama i es fan estimar o odiar segons els casos. Lemaitre té el virtuosisme d'atrapar la persona lectora i fer-la entrar en el joc. La Rosina va destacar tres vegades durant la seva intervenció (de la qual aquí només es mostra un resum) la comicitat i el sentit de l'humor de l'autor.
-Sí, aquella mainadera seductora que només parla polonès però tothom l'entén!
-Les filles del Charles amb el "novio" que es reparteixen!
-I el moment que el Charles se n'adona que les seves filles són molt lletges!
Han estat diverses veus recordant moments còmics, és possible que en fossin més (de veus i de moments) qui o què més no ho recordo ara (disculpeu, la cronista és despistada).
Per al Joan la venjança arriba a ser un personatge tràgic. La protagonista no s'atura per res. Ha viscut una humiliació tremenda i s'ha convertit en venjadora. L'obra és més tragèdia que comèdia.
-És una espiral, cada vegada la venjança és més profunda- diu el Pep- passa de ser una bleda a ser una XXX (qui ha llegit el llibre ho sap, qui no que ho faci i ho descobreixi). Per al Pep l'autor no ens explica prou bé com es pot arribar a fer aquest canvi.
Aquí és va iniciar una mica de guirigall al respecte de si era possible que la Madeleine, aquella noia educada només per al matrimoni, pogués de sobte esprémer el cervell de manera tan maquiavèl·lica i tramar un pla d'acció perfecte fins l'enfonsament dels adversaris, quedant victoriosa i amb diners.
El Joan Manuel, de sobte, aixeca la mà -És que jo no podré parlar?- Cal recordar que per norma general el Joan Manuel sol ser el primer en intervenir. -Què vens a dir ara si mentre jo parlava tu dormies?- que li deixa anar la Rosina. Són coses que passen sovint, al club també en sabem de donar tocs de comicitat a les tertúlies. I va parlar, i ens el vam escoltar, naturalment. El Joan Manuel va tenir la delicadesa de fer-me arribar la seva intervenció per escrit, així doncs la transcriure quasi complerta:
Marcel Péricourt és el líder, la persona intel·ligent que posa en marxa una empresa, la fa rutllar i només comet un error, un error que és bastant comú en gent que està en el cim de l’hort que controla, s’envolta de persones que estan per sota d’ell en nivell intel·ligència i que com passa massa sovint, es posen a conspirar tant aviat com es troben sols.
Per la situació temporal dels fets que s’expliquen les dones estan fora de l’opció de lideratge i la protagonista no és cap excepció.
La desgràcia ve de sobte i la ruïna tot seguit. La dona es converteix amb protagonista i es busca un investigador, sicari, amant. Tot molt humà. Ella i el llogat es posen a investigar i van preparant i executant les venjances. Però hi ha dos nivells:
1. Els que l’han enganyat en els assumptes de diners.
2. Els que ha fet mal al seu fill.
Amb els fets derivats dels conspiradors, ella no se sent responsable si no enganyada i la crueltat de la venjança és moderada comparada amb la que exerceix sobre qui ...
La resta serien massa spoliers. Però estem d'acord en què és important destacar aquests dos nivells de venjança que es comprendran millor, amb tota la seva duresa, si s'ha llegit el llibre.
Em deixo moltes coses al tinter, per no allargar-me o per no recordar-ho. Però si que vull fer esment per acabar de la part història de la trama. Va sortir la pregunta de si era o no una novel·la històrica. La majoria consideraven que no, però està molt ben situada. El que passa, pot passar així precisament pel moment concret que viuen. Un moment en què França es troba immersa en la crisi, producte del crac del 1929, i comencen a emergir els colors de l'incendi del feixisme.
Ets molt treballadora Magda, gràcies per la crònica.
ResponEliminaGràcies a tu, pel comentari i per la celeritat i paciència de llegir-ho
Elimina