Dolçor d’estiu amb El blat tendre

Tal com la dolçor de El blat tendre va arribar a nosaltres després de la seva lectura, va arribar la trobada de juny del club. Una trobada que vam poder fer presencialment, a l’aire lliure i respectant les mesures de seguretat. Quan tornava cap a casa després de finalitzar la sessió, em vaig adonar de com necessitava veure’ls, perquè les pantalles despersonalitzen i quan tornes a tenir a les persones davant teu és quan te n’adones. 

Vam iniciar la sessió amb un “M’ha encantat!” i un “ És una delícia!”, tot seguit d’afirmacions i és que El blat tendre ens ha agradat i molt. Potser per la situació en la qual estem, aquesta lectura ens ha arribat com un caramel dolç, tal com s’anomena aquesta selecció de novel·les, un petit plaer. Fins hi tot els més atrevits van dir que la novel·la és com un haiku. L’obra està escrita com si les lletres s’escolessin de les mans per escriure coses boniques, però quan parla de l’amant el to canvia i passa a ser més fosc.

Una  novel·la molt escandalosa si pensem en l’època en la qual va ser escrita. Adolescents de 15 anys que es llancen a tenir relacions, tot un escàndol pels anys 20! Una novel·la romàntica fora de les novel·les romàntiques de l’època. També vam comentar el gran mèrit que suposa per la Colette escriure aquest llibre. Una gran escriptora que com tantes altres no ha tingut la visibilitat que mereixia pel fet de ser dona. 

Una novel·la que diu poca cosa, però que és molt bonica, explica el que passa als protagonistes per dins. El llibre ens parla de l’educació sentimental del Philippe de 16 anys i mostra la relació del jove amb la Vinca de 15 anys. Els joves van ser criats com a germans encara que alguna vegada comentaven la possibilitat de casar-se, ho veien poc probable. 

El Philippe presenta un domini sobre la Vinca fins que inicia la relació amb l’amant, en aquest punt ell se suavitza. Però la Colette no deixa de mostrar-nos com en aquella època les dones tenen cura de la casa. La Vinca es veu obligada a finalitzar les vacances abans, ja que ha de fer feina, també s’observa al final com ella es culpabilitza del que ha passat amb el Philippe. Hi ha qui afegia com la Vinca és l’única que sap cap a on va la cosa i guia al Philippe, ja que ell dubta contínuament.

Gràcies a un dels nostres savis vam saber que la Colette va viure una relació similar a la de la novel·la, on ella era l’amant d’un adolescent, un fillastre. Concretament l’episodi de La dama blanca, està inspirat en aquesta relació amb el fill del seu segon marit.

I una cosa ben curiosa per finalitzar... La Colette fa una descripció molt precisa de les coses, com si pintés paisatges i escenes... però al final no saps de quin color té els ulls la Vinca. Que per cert, Vincapervinca, és d’un color preciós. I ara és quan corres a Google per buscar el color.