Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 25 de novembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: Els colors de l'incendi de Pierre Lemaitre

dissabte, 25 de setembre de 2021

Crònica d'una tertúlia: Història de dues ciutats

"Les tricoteuses" gravat

No era el millor dels llibres que hem llegit. No era el pitjor dels llibres que hem llegit. No va agradar a tothom. No va desagradar a gairebé ningú. En definitiva, era un llibre que valia la pena llegir. No tothom era de la mateixa opinió.

Hi havia una taula molt llarga, per guardar el metre i mig de distància entre els tertulians (més endavant comensals). Hi havia plats apetitosos en una taula lateral. Però no els van tocar fins al cap d'una estona. Primer havien de compartir les impressions de cadascú. Era l'estiu de 2021, ben tocant a la tardor. El dia s'havia aixecat plujós i ara feia fred i vent. Va ser per això que van decidir fer la trobada a l'interior. Distàncies, mascaretes i finestres obertes. Eren temps de pandèmia, encara, tot i que els contagis començaven a disminuir i es feien, amb prevencions, apropaments a la vida social de la qual tothom estava necessitat.

Damunt la taula, encara sense plats, alguns llibres amb la portada blava de l'edició que Club Editor havia publicat de la novel·la de Dickens "Història de dues ciutats". Menys de 600 pàgines, 599 per ser exactes; llegides durant els mesos d'estiu. 

Hi havia qui havia llegit molt lentament, passant pàgines amb recança, trobant incoherències. Per contra, algunes persones havien gaudit amb la lectura. Hi havia qui l'havia llegit de pressa, al juliol, i ara ja no recordava si, en acabar-la, havia considerat que era recomanable o no. Hi havia qui l'havia llegit de jove, cosa que ara, tot i estar en una forma excel·lent, ja no era. Feia anys d'aquella primera lectura i recordava que no li havia estat fàcil, una de les obres que més li havia costat de Dickens. Recordava "les tricoteuses" aquelles dones del proletariat francès que feien mitja mentre "disfrutaven" de l'espectacle de caps rodolant sota els ganivets esmolats de la guillotina; homenatjades en algun mural a París, esmentades per altres autors com Stendhal. 

Aquell llibre estava ambientat a França (no només) i parlava de la Revolució (no només). Dickens havia nascut el 1812, no quedava gaire llunyana la Revolució Francesa, alguns dels seus coetanis en podien tenir memòria. L'Anglaterra monàrquica, la que tenia un rei de grans mandíbules i una reina poc agraciada al tron, en paraules de Dickens, havia acollit exiliats de la França monàrquica i es considerava un país d'ordre davant dels desgavells dels francesos que ocupaven els carrers amb ànsies de sang. Els capítols dedicats a la França dels anys següents el 1789 retrataven, de manera massa reiterativa i massa exagerada, a parer de la majoria, una turba sense dos dits de front i amb moltes ganes de venjança. Si bé, és just i necessari esmentar-ho, Dickens va introduir unes pàgines justificatives on quedava palès el patiment del poble, i en concret d'algun dels personatges, sota la tirania i el despotisme de la noblesa.

"Història de dues ciutats" era, digué algú, un fulletó. Una novel·la d'aventures, pensava una altra. Publicada per fascicles sabia mantenir l'interès en les vicissituds dels personatges, i la trama, potser una mica pueril, acabava enganxant.   

Els tertulians (més endavant comensals) consideraven, en general, i sempre amb excepcions, que alguns dels personatges eren extraordinàriament plans i de vegades ensucrats i embafadors. Algú va "acusar" Dickens de representar expressament la bondat de cert noble per indicar que noblesa no era ni havia de ser sinònim de maldat.  

Podria semblar, amb tot el que s'ha escrit fins aquí, que "Història de dues ciutats" té poc de recomanable, que és difícil, reiterativa, pueril, amb personatges plans i molt anglòfila. Doncs no, perquè sense ser la millor de les novel·les llegides, no és ni de bon tros la pitjor i la ploma de Dickens és d'un talent extraordinari, reconegut per tots els presents. A banda d'aquell inici tan genial: Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps ... trobem en molts capítols, en especial els primers, unes descripcions sublims: A Anglaterra, d'ordre i protecció no n'hi havia com per sentir orgull nacional. De cases atracades per homes armats i robatoris de camí ral, n'hi havia cada nit ... (ep, potser Dickens no era tan anglòfil). Abunden la ironia i la sàtira: Mr Stryver es girà i sortí sobtadament del banc, causant una tal confusió d'aire al seu pas, que els dos vells dependents necessitaren totes les seves forces per no caure entre els dos taulells mentre li feien reverència...

Seriosament us dic que "Història de dues ciutats" és una bona novel·la, per passar-ho bé, per llegir, si més no una gran part, amb un somriure d'orella a orella. Recomanable? Potser sí, potser no. Però val la pena, ni que sigui per després poder parlar-ne i dir que està bé però ... una mica difícil, una mica pueril, una mica reiterativa, una mica anglòfila ... 

Passem a sopar. 

Va ser el millor dels sopars, com tots els altres ho havien sigut i segurament ho seran.

6 comentaris:

  1. És més que un resum, aquest resum. Què bé juga,la seva autora, amb l'autor de la novel.la. Ganes i ganes de llegir Dickens... I de llegir_la a ella!

    ResponElimina
  2. Ets una amiga i la més gran, o quasi, de les poetes. Moltes gràcies, estimada Rosina.

    ResponElimina
  3. Gràcies pel recull Magda, com sempre, més que fantàstic!

    ResponElimina
  4. Molt bé Magda, una crònica perfecta de la reunió i del llibre i a demés escrita amb en seu estil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé no ho sé, però, perfecta segur que no. :)
      Gràcies, sou bones amigues.

      Elimina