Nosaltres en la nit de Kent Haruf

 

Hi havia una vegada una senyora d'edat avançada que no li agradava dormir sola. Com que era una senyora molt valenta li va proposar al seu veí que dormís amb ella. El veí també ho volia, però li feia una mica de vergonya, per això hi va anar per la porta del darrera, però ella li va dir: què fas home? has de venir per la porta del davant que no fem res mal fet. Com que era un poble petit, tothom se'n va assabentar i tothom, menys una velleta encara més velleta que ells, els va criticar. Però qui més els va criticar van ser els fills, que en aquesta història tenen assignat el paper de dolents i són la causa que no la puguem acabar amb allò de "van ser feliços i van menjar anissos" perquè a la vida de tothom sempre hi ha d'haver alguna cosa o algú que posi pals a la roda.

Nosaltres en la nit està construïda quasi sense narrador. Avança a través dels diàlegs. La força recau en les veus dels protagonistes i les històries que s'expliquen. Ajaguts un al costat de l'altra, en la foscor de la nit, defugen soledats mentre s'escolten. Les vides passades van apareixent i s'incorporen al nosaltres sense gaires preguntes i cap judici.

Potser no és una obra d'alta literatura, però és dolça i tendra i, bàsicament, parla de valors humans i ens permet reflexionar sobre la soledat, la vellesa, el conflicte generacional, l'amistat, l'amor, les imposicions socials ... la gent del club en vam parlar llargament i vam considerar, per unanimitat, que ens havíem trobat molt a gust en companyia de dos vellets que després de relacions anteriors poc satisfactòries decideixen donar-se una altra oportunitat i constaten com a partir de l'espontaneïtat, l'honradesa i fora de les conviccions establertes com a "normals" és possible reconciliar-se amb la vida i arribar a relacions més plenes i profundes.

Es tracta d'una novel·la extraordinàriament contemporània que modula la tendresa sense caure en sensibleria i no amaga la duresa que hi ha sempre a l'altra banda de tota moneda i les dificultats que una societat individualista i poc solidària imposa a qui decideix situar-se en la llibertar per buscar la plenitud  dels sentiments. Actituds massa sovint atacades, molt especialment quan es donen en persones d'edat avançada. Perquè sortir dels paràmetres convencionals pot ser habitual en els joves però en els vells és ridícul i sense sentit i cal que la família s'hi oposi. Potser no només pel "què diran" també perquè els temes materials, com les herències, acaben tenint més pes que els sentiments. 

Ens trobem en front de dues generacions antagòniques? Avança la historia en sentit invers a la llibertat i els drets de les persones? Són els joves més conservadors i restrictius que els fills del maig del 68? O potser podem entendre que sempre és possible evolucionar i que és precisament això el què han fet els protagonistes? Una evolució lúcida i valenta, però afectada d'alguna covardia contra la qual el lector es podria rebel·lar si no sap entendre que les covardies i les pors són terriblement humanes i molt presents en etapes de la vida on la mor és propera. El que fa por de la mort, de vegades, potser no és tant que ens afecti a nosaltres com a aquells que estimem. Potser tu et moriràs i llavors qui cuidarà de mi? La duresa de la soledat.

Sigui com sigui, dues coses a destacar abans d'acabar aquesta crònica. La presencia d'una tercera generació, el petit nét que se sent més identificat amb els vells que amb els seus pares i, sense desvetllar el final, la presencia de la paraula Amor a la darrera frase. Sempre hi ha lloc per a l'esperança.

Kent Haruf va escriure Nosaltres en la nit malalt d'un càncer terminal. Era la seva darrera novel·la. Un llegat sobre els valors que hem de preservar dels perills que els assetgen?