Pedro Páramo i el món dels morts

Pedro Páramo ens ha dividit, amb ell no hi ha terme mitjà, n’hi ha que l’han trobat un llibre molt espès i n’hi ha que l’han gaudit. Serà que alguns de nosaltres ens sentim còmodes caminant entre les veus d’aquells que ja no hi són? O més aviat que en sabem treure la part positiva de les coses tristes?

Hi ha qui s’ha traslladat a la celebració mexicana de la  nit dels morts, on fan una gran festa per honorar els que ja no hi són. Però els entesos del grup ens han descrit molt bé aquest fenomen literari, el realisme màgic, on l’escriptor barreja la realitat amb la fantasia. Juan Rulfo fa una barreja de ficció i realitat molt ben fusionada, tant que alguns ens perdíem en saber si allò era realitat o fantasia. La novel·la està carregada de sensacions, tristes, negatives... sensacions difícils d’explicar. Hi ha qui llegint el llibre s’ha sentit com en un malson d’aquells que no saps veure què és somni i què és realitat, d’aquells que costa despertar. Quan veus que estàs en un món de morts i surts de la lògica. A conseqüència d’aquest fet algú deia he patit, amb aquest context fosc, negatiu... per això no la recomanaria, està ben escrita, però no la recomanaria. 

Des de la ficció, Juan Rulfo, fa una descripció molt acurada en frases curtes sobre els fantasmes, aquests recorden com han viscut i com han patit, la misèria dels dèbils sotmesos al poder brutal dels amos. Rulfo fa una novel·la curta i sense concretar ho explica tot, això li dona una gran dimensió. També  cal destacar l’inici de Pedro Páramo, “Vine a Comala porque me dijeron que acá vivia mi padre, un tal Pedro Páramo.”, un inici molt bonic que enganxa. El descens cap a Comala ens ha captivat a més d’un, el camí que per el que va puja, per el que ve baixa i com augmenta la calor segons vas baixant i arribant al destí. Una descripció acurada que ens porta a l’infern. Les al·literacions també han despertat interès, com quan diu “ Negrura de la noche negra”. Tot un seguit de característiques que enriqueixen l’obra.

Una altra gran qualitat que presenta la novel·la, és la manera de manegar el temps amb l’espai en un mateix plànol paral·lel, a vegades toca rellegir algun capítol per no perdre el fil i situar-se allà on ens vol situar Rulfo. Aquesta escriptura superlativa és un gran exercici literari que presenta l’obra.

L’obra de Juan Rulfo està contextualitzada en l’època de la revolució mexicana, temps d’incerteses i traïcions, terrors i morts. El discurs que ens presenta l’obra parla de les relacions, de la vida i sobretot de les relacions de poder. Ens planta en una situació en la qual el cacic domina tota la població, com si el poble fos propietat seva. Els seus homes fan tot allò que sigui necessari per fer que el vent bufi sempre a favor de l’amo. Comala un dia va ser lluminós, però ara és l’infern a causa dels pecats i la ràbia dels poderosos bàsicament.

Per finalitzar ens preguntem, està mort o no? No queda clar i això és el que ha agradat. Si algú ho té clar que ho comenti si us plau.