Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 12 de març
Comentarem: Antologia Poètica de Vicent Andrés Estellés

dilluns, 15 de febrer del 2021

El moviment del cavall d'Andrea Camilleri


Tenim un capellà usurer i faldiller que es diu Carronya. I un bisbe "d'ordre" que intercedeix a favor d'aquelles persones que estan dins el seu "ordre" i que es diu Guineu. Tenim una vídua rica que mai no en té prou i ven favors al capellà faldiller a canvi de regalets sagrats, es diu Cigronet. I la màfia tot poderosa, amb el seu capo, que es diu Afligit (potser perquè no ho pot controlar absolutament tot). I l'advocat anomenat Pompós, fidel, fidelíssim, al capo. També hi ha un Retallat i un Pèrgola (aquest segon anomenat també Escarabat Piloter pels feixos de bitllets de suborn que es posa a la butxaca ben enrotllats). Teníem un Tot bé i un Beneit, però a aquests dos ja els havien pelat quan comença la història i arriba per controlar els grans terratinents el nostre superheroi, l'inspector d'hisenda Giovanni Bovara, disposat a galopar sense protecció i a descobrir, ell sol i a pit descobert, els grans evasors d'impostos. 

Amb tots aquests personatges el llibre es fa, segons una companya, molt àgil i entretingut, perquè abans de cansar-te d'un ja n'arriba un altre. 

Algú va dir que de vegades semblava l'escenari d'una obra de teatre, un escenari molt sicilià, per on ens sentim com si anéssim a cavall vorejant el mar, des dels molins, que de vegades desapareixen misteriosament, fins al xalet de Vigàta que l'inspector ha llogat a la vídua dels favors. 

Amb aquest teló de fons ens trobem, virtualment, clar, necessitat obliga. I en parlem. El moviment del cavall és un llibre molt divertit i molt recomanable per a la majoria. Mortalment avorrit i gens recomanable per a una persona. I un parell o tres es queden al mig, ni tant ni tant poc. 

Camilleri escrigué la novel·la ja de gran, quan, segons un dels tertulians, ja tant se li'n fotia tot i no li quedaven pèls a la llengua. 

Som a Sicília, al segle XIX, la màfia domina i controla. La màfia ajuda els terratinents (ells són de fet els terratinents) a evadir impostos i cadascú se'n queda la part que li pertoca en funció del lloc que ocupa a la "institució". Tot controlat. Però esdevé que s'esmuny dins el sistema, perfecte, el nostre inspector, una partícula estranya. Quan partícules estranyes es colen en un sistema hi ha dues possibilitats, o bé el sistema assimila i controla les partícules o el sistema troba la manera d'eliminar les partícules. 

Som a Sicília, al segle XIX, però la filosofia ens la sabem i la música ens sona, podia passar en un altre lloc, podia passar en un altre moment, en un ara i un aquí. Aquesta és, per a un altre membre del grup, la reflexió a fer. Camilleri utilitza una notícia d'un fet real que va passar al segle XIX, l'acusació falsa a un inspector d'hisenda d'haver matat un capellà, per fer una crítica del que passa a tot el món, un sistema on els rics i els corruptes tenen el control.

I és així com en una obra que sembla hilarant, després de molt hi, hi i molt ha, ha, ens trobem que el que s'hi exposa és una realitat dura de la qual no hi ha manera de sortir-se'n. Encara que els bons, algunes vegades, són prou intel·ligents i hàbils com per a escapar d'una mort segura gràcies a fer, en el  moment oportú, un moviment de cavall que un jutge no tant corrupte (de vegades n'hi ha) sap entomar. Tot i que, es va comentar, no deixa de ser una novel·la amb un superheroi que Camilleri salva per poder arrodonir la història, però no tenim tan clar que en la realitat no hagués acabat llençat i cadàver en algun terreny abandonat, tal com els havia passat als seus predecessors. Perquè la màfia ho controla tot, fins i tot els assassinats que si es perpetren amb el seu consentiment deixen de ser assassinats. 

Acabem millor amb un punt d'esperança, sempre n'hi ha i sempre cal que n'hi hagi, Giovanni Bovara es viu, exiliat, desterrat, però viu. El sistema és poderós, assimila o elimina les partícules estranyes, però, ai, els capos estan afligits, i tenen somnis estranys. Perquè mai no és possible controlar-ho tot i les partícules poden aparèixer on menys se les espera. 



4 comentaris:

  1. Gràcies Magda! Has transmès molt bé tot el que vam comentar. Una ressenya genial!

    ResponElimina
  2. Molt bé, no t'has deixat res de lo que es va dir i ho has escrit de forma ordenada, plana i literària. M'agrada.

    ResponElimina
  3. Gràcies a vosaltres per les vostres aportacions

    ResponElimina
  4. Un llibre que a la majoria ens va deixar bon gust de boca.
    Molt ben resumit Magda amb el teu toc personal que tan ens agrada

    ResponElimina