Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

divendres, 12 d’octubre del 2018

Per què ens estimem, o no, Cartarescu


Prego a les distingides lectores d'aquest llibre que no m'etiquetin ja des d'un bon començament com si fos un tipus pedant. Així comença el primer conte «La negreta» del llibre «Per què ens estimem les dones» de Mircea Cartarescu. Un recull de contes que va escriure, a petició d'una amiga, per a la revista «Elle» de Romania.

Prego jo a les distingides persones que puguin llegir aquesta crònica que no etiquetin Cartarescu d'un bon començament si dic que el nostre club de lectura es va enfadar una mica (o un molt en alguns casos) amb la descripció que fa de les dones al darrer conte del llibre: Perquè tenen els pits rodons, amb els mugrons que s'ericen per sota la brusa quan tenen fred, perquè tenen el darrera gran i plenet, perquè tenen cares amb trets suaus com les dels nens, perquè tenen els llavis molsuts, dents decents i llengües que no fan fàstic. Perquè no fan pudor de suat o de tabac barat i no els transpira el llavi superior. Perquè somriuen a tots els infants petits que passen pel seu costat .... I continua en aquesta línia al llarg de dues pàgines i mitja! Però, sisplau, no, no etiqueteu Cartarescu per això, ni tampoc pels comentaris que van fer aquelles que veieren rere les lletres de Cartarescu un personatge prepotent i, sí, una mica pedant.

Compte que estem jutjant la persona i no l'escriptor, digué algú. Tal vegada, però és que aquests «trets personals» són el que ell ens transmetia (a qui més, a qui menys) des de la seva escriptura.

Tampoc no etiqueteu Cartarescu, sisplau, per l'opinió d'un bon lector que es va cansar, digué, de tanta lletjor. Calia, cal veure sempre i arreu la grisor del paisatge o de les persones? Com podria descriure aquelles ulleres que feia, sortides de les òrbites, aquells ulls pesats i sense resplendor, aquella expressió ni de tristesa, ni de desesperació, ni de dolor, una cosa mai vista en cap cara humana... O aquella pell cendrosa com de cautxú ...(descripció d'una dona, guia de museus, a Torí).

Potser, va dir algú que visqué un temps a Romania, hi té a veure que és un país molt gris, potser, digué també, que la societat és altament masclista. I algú altre, en contrapunt, sostenia que més o menys envoltada de grisor, més i menys masclista, la societat romanesa ha de tenir un nivell cultural molt alt. A quin altre país la revista «Elle» publicaria uns contes de tant valor literari?

Valor literari? Sens dubte! Bé, potser no tots, potser el problema és que no hauríem d'haver llegit el darrer, o potser millor tampoc no haver llegit aquell que parla de la intimitat, ni hauríem d'haver fet cas de les seves declaracions de fidelitat conjugal, ni de les descripcions carrinclones sobre la suavitat del pèl púbic o la papallona (digues-li xoxo, exclama una de les dones).

No, no etiqueteu Cartarescu, no encara. Tornem enrere, eliminem un deu per cent del llibre, aquella petita part que quan acabes de llegir dius: què hi fa això aquí? I valorem la resta. Per què ens estimem Cartarescu? Perquè és pur lirisme, pura poètica, perquè escriu d'aquesta manera directa que sembla que tot sigui autobiografia, perquè traspua sinceritat, perquè és enginyós, perquè transmet de meravella les situacions més diverses, de vegades punyentment reals, d'altres fantasiosament oníriques. Perquè pot escriure contes d'amor, de por, dramàtics, nostàlgics, satírics ... sempre amb un estil característic que fa que algunes persones, compte, només algunes, el considerin un geni de la literatura, a l'alçada de Borges o Kafka.

3 comentaris:

  1. Molt bé. Queda perfectament reflectit l’ambient que es va viure a la reunió.

    ResponElimina
  2. És cert que el millor de les trobades, literariamemt parlant, és la crònica de la Magda. Per aixó ni em llegeixo els llibres, amb ella en tinc prou.

    ResponElimina