Prego a les distingides lectores d'aquest llibre que no m'etiquetin ja des d'un bon començament com si fos un tipus pedant. Així comença el primer conte «La negreta» del llibre «Per què ens estimem les dones» de Mircea Cartarescu. Un recull de contes que va escriure, a petició d'una amiga, per a la revista «Elle» de Romania.
Prego
jo a les distingides
persones que puguin llegir aquesta crònica que no etiquetin
Cartarescu d'un bon començament si dic que el nostre club de lectura
es va enfadar una mica (o un molt en alguns casos) amb la descripció
que fa de les dones al darrer conte del llibre: Perquè
tenen els pits rodons, amb els mugrons que s'ericen per sota la brusa
quan tenen fred, perquè tenen el darrera gran i plenet, perquè
tenen cares amb trets suaus com les dels nens, perquè tenen els
llavis molsuts, dents decents i llengües que no fan fàstic. Perquè
no fan pudor de suat o de tabac barat i no els transpira el llavi
superior. Perquè somriuen a tots els infants petits que passen pel
seu costat .... I continua en
aquesta línia al llarg de dues pàgines i mitja! Però, sisplau, no,
no etiqueteu Cartarescu per això, ni tampoc pels comentaris que van
fer aquelles que veieren rere
les lletres de Cartarescu un
personatge prepotent i, sí, una mica pedant.
Compte
que estem jutjant la persona i no l'escriptor, digué algú. Tal
vegada, però és que aquests «trets personals» són el que ell ens
transmetia (a qui més, a qui menys) des de la seva escriptura.
Tampoc
no etiqueteu Cartarescu, sisplau,
per l'opinió d'un bon lector que es va cansar, digué, de tanta
lletjor. Calia, cal veure sempre i arreu la grisor del paisatge o de
les persones? Com podria descriure aquelles ulleres que
feia, sortides de les òrbites, aquells ulls pesats i sense
resplendor, aquella expressió ni de tristesa, ni de desesperació,
ni de dolor, una cosa mai vista en cap cara humana... O aquella pell
cendrosa com de cautxú ...(descripció
d'una dona, guia
de museus, a Torí).
Potser,
va dir algú que visqué un temps a Romania, hi té a veure que és
un país molt gris, potser, digué també, que la societat és
altament masclista. I algú altre, en contrapunt, sostenia que més o
menys envoltada de grisor, més i menys masclista, la societat
romanesa ha de tenir un nivell cultural molt alt. A quin altre país
la revista «Elle» publicaria uns contes de tant valor literari?
Valor
literari? Sens dubte! Bé, potser no tots, potser el problema és que
no hauríem d'haver llegit el darrer, o potser millor tampoc no haver
llegit aquell que parla de la intimitat, ni hauríem d'haver fet cas
de les seves declaracions de fidelitat conjugal, ni de les
descripcions carrinclones sobre la suavitat del pèl púbic o la
papallona (digues-li xoxo, exclama una de les dones).
No,
no etiqueteu Cartarescu, no encara. Tornem enrere, eliminem un deu
per cent del llibre, aquella petita part que quan acabes de llegir
dius: què hi fa això aquí? I valorem la resta. Per què ens estimem
Cartarescu? Perquè és pur lirisme, pura poètica, perquè escriu
d'aquesta manera directa que sembla que tot sigui autobiografia,
perquè traspua sinceritat, perquè és enginyós, perquè transmet
de meravella les situacions més diverses, de vegades punyentment
reals, d'altres fantasiosament oníriques. Perquè pot escriure
contes d'amor, de por, dramàtics, nostàlgics, satírics ... sempre
amb un estil característic que fa que algunes persones, compte,
només algunes, el considerin un geni de la literatura, a l'alçada
de Borges o Kafka.
Molt bé. Queda perfectament reflectit l’ambient que es va viure a la reunió.
ResponEliminaGràcies
ResponEliminaÉs cert que el millor de les trobades, literariamemt parlant, és la crònica de la Magda. Per aixó ni em llegeixo els llibres, amb ella en tinc prou.
ResponElimina