Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: Dilluns 12 de novembre, a les 19, a Cal Dasca.
Comentarem: Somnis en temps de guerra de
Ngugi wa Thiong'o.

dijous, 20 de setembre de 2018

Comencem el curs amb Orhan Pamuk "Em dic vermell"







EM DIC ROS
Recordo molt bé aquest llibre que vaig llegir fa uns sis o set anys. La primera impressió va ser de sorpresa per l'originalitat. Em va captivar la manera com Pamuk presentava i donava veu als il·lustradors. Més enllà de la qüestió pictòrica, extraordinàriament interessant per sí mateixa, de la forma de fer els gravats, dels colors... tot un món de sensualitat m'arribava a través de les paraules de cada personatge. Certament que en algun moment la trama queda una mica difosa i pot arribar a cansar si no es llegeix amb calma, com si recitéssim versicles d'un llibre sagrat. Vull destacar un capítol: Jo, els diners, on se'ns presenta la força del poder dels més rics, les relacions dels amos amb els esclaus; com, pels diners, els il·lustradors es converteixen en esclaus sotmesos a les voluntats dels poderosos. I, finalment, deixeu-me que evoqui el magraner, aquest arbre de fruits vermells, símbol de l'imperi turc, que és referència constant en els llibres de Pamuk. Tot això és el que recordo, encara amb força, quan ja han passat sis o set anys.

EM DIC ENR
Del primer que vull deixar constància és que m'ha semblat un llibre molt erudit. Els personatges són autèntics, les escoles existien. He après molt d'aquest llibre. Em pregunteu que he après? He après una història de la il·lustració que desconeixia. He sabut del debat filosòfic i moral que va colpir els il·lustradors a les darreries de l'imperi otomà: Com s'ha de pintar? Una pregunta important; les possibles respostes han conformat la història de l'art. Fer-se aquesta pregunta és també, d'alguna manera, fer-se la pregunta: Com s'ha de viure? A quins valors donem importància? Fins on han de prevaldre els preceptes i les tradicions? Quan val la pena innovar ni que sigui jugant-nos-hi alguna cosa? I finalment, qui millor ens explica això de com s'ha de viure, la gran pregunta filosòfica de tots els temps, és una dona, la dona, l'únic personatge femení dins una història d'homes. 

EM DIC MERC
En principi vaig creure que era una novel·la policíaca, però aviat vaig veure que en realitat era un tractat sobre pintura, religió, filosofia, història, costums... Una reflexió al voltant del conflicte entre la tradició i la innovació. Una mostra de la cultura musulmana i els contrastos amb el pensament i la cultura cristiana. La disquisició sobre la manera tradicional de pintar otomana i la incorporació de les tendències de la pintura d'occident i les seves conseqüències morals i religioses ocupen una part primordial del text, jo diria: fins a la sacietat. La novel·la comença amb un assassinat, no sabrem qui és l'artífex fins al final, però ja abans de saber-ho ens haurem adonat que el fet, després de tot, no té cap rellevància i no és altra cosa que l'excusa que empra l'autor per explicar-nos moltes més coses, entre d'altres, introduir-nos en la seva estimada Istanbul. Una novel·la original; m'ha agradat aquesta manera de narrar a través de cada un dels personatges que van mostrant els seus punts de vista. Però haig de dir que, per al meu gust, m'han resultat sobreres algunes pàgines que no són altra cosa que repeticions del que ja s'havia dit. M'ha sobtat, bàsicament considerant que estem en el context del món islàmic, la descripció d'actes eròtics amb tota mena de detall i sobretot que aquestes descripcions ens arribin a través de la veu de una dona.

EM DIC JO
Tots heu fet esment a la reiteració i al fet que de vegades sembla que es perdi la trama mentre les veus ens expliquen una i altra vegada el mateix. Deixeu-me que us digui que a mi m'ha semblat necessària, expressament pensada i volguda per l'autor per fer-nos entendre que han estat molts anys fent el mateix, de copiar i copiar segons els dictats dels mestres.  

EM DIC P
Vull tornar a centrar-me en la reiteració. Em vaig sorprendre a mi mateix quan després de llegir per tercera vegada un exemple vaig pensar: no m'està costant el que m'hauria de costar un llibre tan repetitiu. Els exemples explicats un cop s'evaporen, el segon cop serveix per recordar-los i el tercer cop ja te'ls has incorporat. La reiteració es pròpia de la tradició oral, els contes a la vora del foc, m'ho diuen i m'ho tornen a dir, fins que aconsegueixen que ho faci meu.

JO, QUE TAMBÉ EM DIC JO
Sóc l'altre Jo, el que no ha llegit el llibre, el que s'acusa de no haver fet els deures. Però he vingut a escoltar-vos. M'heu fet entendre com són de fortes les tradicions i els mandats ancestrals. Com necessitem retenir-los i obeir-los una i altra vegada perquè ens configuren a nosaltres mateixos. I també com, a voltes, se'ns poden fer carregosos i necessitem fugir-ne. 

SÓC LA TRANSCRIPTORA
Em vaig quedar una mica sobtada de com havia agradat en general un llibre, que no sé si us n'heu adonat, és molt reiteratiu, encara que també poètic, sensual i erudit. Aquí no he portat totes les veus de la trobada, he obviat cites textuals i probablement no he estat prou fidel a l'hora d'exposar cada una de les opinions. He deixat segurament massa de banda, ara me n'adono, les constatacions sobre la importància de la dona i la seva capacitat per a interpretar la realitat. No hem parlat de la història d'amor que també hi és. Llegiu el llibre si en voleu saber més, aquesta és la paraula final del club, una recomanació, però intenteu entendre i no avorrir-vos quan trobeu que allò que es diu ja ho havia dit. Llegiu-lo, ja ho sabeu, com si fossin versicles d'un llibre sagrat o escoltéssiu de nou aquell vell conte contat a la vora del foc. Nosaltres després de la tertúlia, tal com mana la més sagrada de les nostres tradicions, ens vam entaular per fruir dels abundants sabors, de cada un dels plats, algun d'ells reiterat, però no per això menys apetitós i apreciat.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada