Tots ens enganyem en això de l'amor. Amb l'edat, si en tens testimonis,
un se n'adona de quantes maneres diferents pot ser vista una mateixa
història amorosa. J. T.
Es
pot permetre un general, un militar prussià, estar enamorat? Pot la
seva rígida moral cedir a uns sentiments que s'escapen dels
controls? Els pot entendre?
Fa
quaranta-un anys que espera, quaranta-un anys i quaranta-tres dies.
Mentre, s'ha fet vell. Què l'impulsa a continuar vivint? Res, a
banda d'aquella trobada, la darrera, amb l'amic que no ha vist des de
fa quaranta-un anys.
Dos
personatges, cara a cara, i una amistat. L'amistat, quan és de
veritat, té un component eròtic, pot arribar a lligams més forts
dels que es puguin crear amb altres relacions sentimentals, dins del
matrimoni o amb un amant. Es pot perdonar la traïció d'un amic? Hi
va haver traïció? Què en pensa treure el general d'aquella
trobada?
Sandor
Márai ens atrapa, ens interpel·la i ens qüestiona en la recerca
d'una veritat que quedarà desvetllada, en la justa mida en què és
possible desvetllar veritats, en 189 pàgines si hem llegit l'edició
d'Empúries/Salamandra.
El
convidat és a punt d'arribar. El general, durant les 66 pàgines
primeres, es prepara per rebre'l i aprofita per recordar el que mai
no ha oblidat. Sabrem dels seus orígens, sabrem com es forja
l'Amistat, quins lligams la mantenen i quines condicions la
desequilibren. En la trobada del club de lectura, R.B. ens parla dels
punts d'inflexió, de quan el nen ric descobreix les dificultats
econòmiques de la família de l'altre o de quan l'altre s'asseu al
piano per tocar amb la mare rica la Polonesa de Chopin.
Comunicació a través de la música, remarca M.O. Complicitats de
sentiments. Un llenguatge que exclou personalitats militaritzades. I
en aquest joc de complicitats i d'exclusions dues dones; els tercer i
quart personatges de la història. En parlem llargament. Una, la gran
víctima de tot plegat, l'exclosa, un retrat retirat de la galeria
del palau. L'altra, l'al·legoria de la maternitat portada a les
darreres conseqüències, sense ser-ne la mare biològica. Però
igual no és ben bé així. F.I. aconsegueix fer-nos entrar en
contradiccions i D.C. fa ganyotes de disconformitat quan les nostres
sensibilitats s'identifiquen massa amb la dida.
Han
posat les espelmes blaves a la taula, l'últim detall que faltava
perquè tot fos exactament igual que en aquell altre sopar de fa
quaranta-un anys. Tot menys ella, que ja és morta. Ella, el nexe
necessari que demostra que potser no eren tan diferents els dos
amics. O potser, ella, l'element necessari per fer paleses les
diferències. És ella l'objecte de les gelosies? O són les
qualitats de l'un que mai no podrà tenir l'altre i les qualitats de
l'altre que mai no podrà tenir l'un?
No
es tracta només d'un triangle amorós, reflexiona E.A., és un
enfrontament amb els conceptes bàsics que conformen els caràcters.
L'autor els qüestiona i ens fa partícips de cada afirmació, o de
cada dubte. Parlem d'amistat, de moral, de principis, de sentiments.
Parlem també d'amors i de soledats; de pàtries i d'exilis. Un
compendi global sobre l'existència, per J.F., on Márai cerca la
complicitat del lector. De fet, ja ho sabíem, la vida no sempre
dóna respostes, encara que no per això renunciem a les preguntes.
L'última
trobada s'allarga tot una nit. Amfitrió i convidat gaudeixen del
sopar i, com si no existissin rancúnies, parlen afablement dels
tròpics, igual que ho havien fet quaranta-un anys enrere. Fins que
el general deixa anar la primera de les preguntes: Has vingut per
explicar-m'ho? -No, he vingut perquè era a Viena. La resta és quasi
un monòleg on el militar recorda què va passar. Parla d'una cacera.
Parla de la mort. Demana la veritat, una i altra vegada. I nosaltres,
igual que el convidat, demanem només que continuï, perquè, com
ell, volem saber. Però quina veritat busquem? Si ja la saps, tens
els fets -li havia dit la dida-. I P.G. considera que sí, que ja ho
sabíem, que de fet la història, la gran història, és la de
l'Amistat. L'únic que ha importat durant quaranta-un anys, diu P.G.,
ha estat el retorn de l'amic, l'únic realment necessari era tornar a
veure'l, la resta, persones incloses, les havia posat en guaret. Ara
ja no importen les preguntes. S'ha fet de dia. S'ha acabat la trobada
i s'ha acabat la història. El retrat, si ho voleu, pot tornar a la
galeria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada