Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 12 de març
Comentarem: Antologia Poètica de Vicent Andrés Estellés

dilluns, 27 de novembre del 2017

Nova trobada del club per comentar "L'última trobada"

 
  




 Tots ens enganyem en això de l'amor. Amb l'edat, si en tens testimonis, un se n'adona de quantes maneres diferents pot ser vista una mateixa història amorosa.                       J. T.
 




Es pot permetre un general, un militar prussià, estar enamorat? Pot la seva rígida moral cedir a uns sentiments que s'escapen dels controls? Els pot entendre?

Fa quaranta-un anys que espera, quaranta-un anys i quaranta-tres dies. Mentre, s'ha fet vell. Què l'impulsa a continuar vivint? Res, a banda d'aquella trobada, la darrera, amb l'amic que no ha vist des de fa quaranta-un anys.

Dos personatges, cara a cara, i una amistat. L'amistat, quan és de veritat, té un component eròtic, pot arribar a lligams més forts dels que es puguin crear amb altres relacions sentimentals, dins del matrimoni o amb un amant. Es pot perdonar la traïció d'un amic? Hi va haver traïció? Què en pensa treure el general d'aquella trobada?

Sandor Márai ens atrapa, ens interpel·la i ens qüestiona en la recerca d'una veritat que quedarà desvetllada, en la justa mida en què és possible desvetllar veritats, en 189 pàgines si hem llegit l'edició d'Empúries/Salamandra.

El convidat és a punt d'arribar. El general, durant les 66 pàgines primeres, es prepara per rebre'l i aprofita per recordar el que mai no ha oblidat. Sabrem dels seus orígens, sabrem com es forja l'Amistat, quins lligams la mantenen i quines condicions la desequilibren. En la trobada del club de lectura, R.B. ens parla dels punts d'inflexió, de quan el nen ric descobreix les dificultats econòmiques de la família de l'altre o de quan l'altre s'asseu al piano per tocar amb la mare rica la Polonesa de Chopin. Comunicació a través de la música, remarca M.O. Complicitats de sentiments. Un llenguatge que exclou personalitats militaritzades. I en aquest joc de complicitats i d'exclusions dues dones; els tercer i quart personatges de la història. En parlem llargament. Una, la gran víctima de tot plegat, l'exclosa, un retrat retirat de la galeria del palau. L'altra, l'al·legoria de la maternitat portada a les darreres conseqüències, sense ser-ne la mare biològica. Però igual no és ben bé així. F.I. aconsegueix fer-nos entrar en contradiccions i D.C. fa ganyotes de disconformitat quan les nostres sensibilitats s'identifiquen massa amb la dida.

Han posat les espelmes blaves a la taula, l'últim detall que faltava perquè tot fos exactament igual que en aquell altre sopar de fa quaranta-un anys. Tot menys ella, que ja és morta. Ella, el nexe necessari que demostra que potser no eren tan diferents els dos amics. O potser, ella, l'element necessari per fer paleses les diferències. És ella l'objecte de les gelosies? O són les qualitats de l'un que mai no podrà tenir l'altre i les qualitats de l'altre que mai no podrà tenir l'un?

No es tracta només d'un triangle amorós, reflexiona E.A., és un enfrontament amb els conceptes bàsics que conformen els caràcters. L'autor els qüestiona i ens fa partícips de cada afirmació, o de cada dubte. Parlem d'amistat, de moral, de principis, de sentiments. Parlem també d'amors i de soledats; de pàtries i d'exilis. Un compendi global sobre l'existència, per J.F., on Márai cerca la complicitat del lector. De fet, ja ho sabíem, la vida no sempre dóna respostes, encara que no per això renunciem a les preguntes.

L'última trobada s'allarga tot una nit. Amfitrió i convidat gaudeixen del sopar i, com si no existissin rancúnies, parlen afablement dels tròpics, igual que ho havien fet quaranta-un anys enrere. Fins que el general deixa anar la primera de les preguntes: Has vingut per explicar-m'ho? -No, he vingut perquè era a Viena. La resta és quasi un monòleg on el militar recorda què va passar. Parla d'una cacera. Parla de la mort. Demana la veritat, una i altra vegada. I nosaltres, igual que el convidat, demanem només que continuï, perquè, com ell, volem saber. Però quina veritat busquem? Si ja la saps, tens els fets -li havia dit la dida-. I P.G. considera que sí, que ja ho sabíem, que de fet la història, la gran història, és la de l'Amistat. L'únic que ha importat durant quaranta-un anys, diu P.G., ha estat el retorn de l'amic, l'únic realment necessari era tornar a veure'l, la resta, persones incloses, les havia posat en guaret. Ara ja no importen les preguntes. S'ha fet de dia. S'ha acabat la trobada i s'ha acabat la història. El retrat, si ho voleu, pot tornar a la galeria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada