Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
20 de setembre amb sopar d'inici de curs

Comentarem:
La muntanya màgica de Thomas Mann.

dijous, 16 de març de 2017

Blanco Nocturno de Ricardo Piglia a casa els Ferrer-Obiol. Una novel·la amb moltes històries i un sopar amb moltes celebracions.

Tony Duran era un aventurero y un jugador profesional y vio la oportunidad de ganar la apuesta màxima cuando tropezó con las hermanas Belladona.(1).L'Enric i el Joan no eren ni aventurers ni jugadors professionals, al menys no ara que complien 68 anys i la Mercè els havia preparat les espelmes damunt dels pastissets d'Ulldecona.

A casa els Obiol - Ferrer la taula estava parada, sí, una altra vegada, perquè hi havia diverses celebracions. Entre els embotits de Les Borges i els del porc d'Ulldecona, la Fina recordava frases del llibre: Los barrios bajos donde muere y vive la mitad más oscura de la población (2) Lo sorprendió una manga de langostas que venia del norte (3)

De Blanco Nocturno tothom en destacava el llenguatge. -Una literatura plena, de ritme potent, que t'omple mentre llegeixes- digué la Diana. -Tan argentina que moltes paraules no saps que volen dir, però no importa, continues llegint fins al final perquè t'atrapa. Què bé que s'explica!- la Maria Dolors. 

Llegida depresa, sense poder deixar-la -explicava el Joan- que considerava que una de les genialitats és el canvi de personatge central, quasi sense que el lector se n'adoni, absolutament necessari per acabar de dibuixar tot el que vol dibuixar. Cal que arribi algú de fora i prengui distancia -continuà.- Algú que s'ho pugui mirar sense les implicacions passionals, econòmiques, familiars o ideològiques a què està sotmesa tota la població. Un retrat magnífic d'un temps i una gent implicats tots en una trama de degradació i d'indignitats. Una espiral d'enganys i violència. Fins que saber qui és l'assassí ja no té importància. De novel·la negra passa a novel·la social i psicològica.(4)

La novel·la guanya molta força amb l'arribada d'Emilio Renzi, -va dir la Fina.- De fet, va ser a partir d'aquest moment que ella va deixar d'apuntar frases perquè tot el relat era una extensa frase que l'arrossegava a seguir llegint.

Es diu que Blanco Nocturno són dues novel·les en una. Nosaltres creiem que Blanco Nocturno és moltes històries en una. Són històries lligades a una maleta amb diners, que està lligada a una dona que va abandonar els fills quan tenien tres anys; a unes filles que  pretenen tenir fills d'homes diferents i abandonar-los també als tres anys, que esnifen coca i relaten històries sensacionals; a una fàbrica tancada que necessita els diners per tornar a funcionar; a un fiscal corrupte que vol especular amb els terrenys de la fàbrica; a un joquei que estima tant un cavall coix que no li importa matar per poder comprar-lo. Blanco Nocturno és la Pampa Argentina i tota la duresa del camp. Blanco Nocturno és l'inconscient col·lectiu junguià aplicat a un poble sense nom que alguns diuen que és el lloc on va néixer Piglia. Blanco Nocturno és una realitat feta de matèria de somnis com si estiguéssim en un teatre shakesperià. Blanco Nocturno és un intent de veritat portada fins les darreres conseqüències, allà on mor per convertir-se en una mentida insuportable.
I l'Enric hi posà el toc final parlant del bagatge cultural de l'autor reflectit en l'obra. Un bagatge, digué, propi dels argentins en general, però de Piglia molt especialment. Són tantes les referències a literatura, filosofia, psicologia... que és difícil trobar-les, de fet segur que se'ns escapen. És Croce una referència a Benedetto Croce? o Schultz un homenatge a Bruno Schultz? Després es va asseure al costat del Joan per apagar les espelmes. 
________________________________________________________________________________-


(1) Així comença Blanco Nocturno de Ricardo Piglia.  
(2) A la pàgina 15 de l'edició que vam llegir de Blanco Nocturno, Ricardo Píglia fa una descripció sensacional del poble on havia arribat Tony Duran, un poble argentí on, com és habitual: los pobladores principales viven en lo alto de las lomas .... i al otro lado de las vías del ferrocarril, los barrios bajos donde muere y vive la mitad de la población. 
(3) A la pàgina 22. És encara el primer capítol del llibre i Piglia ens està presentant els personatges de manera indirecta a travès d'una conversa del comissari i un  botiguer. Són personatges singulars que ens atreuen la curiositat immediatament: Les bessones Belladona, nétes del fundador del poble, amb qui Duran té relacions sexuals, amb les dues; el vell Belladona, mig paralític potser a causa d'un intent d'enverinament per part d'un fill.  Primer intuïm que Duran ha estat assassinat i després ho confirmem. Ens deixa entreveure històries tèrboles, sospites. Sembla que ens endinsem en una novel·la policíaca clàssica. 
(4) Amb el canvi del personatge central, el Joan es referia al comissari Croce que durant la primera part del llibre investiga l'assassinat de Duran i al periodista Emilio Renzi, d'un diari de Buenos Aires, que acaba ajudant al comissari a qui han tancat en un manicomi . Croce és un policia de la vella escola, basa el seu coneixement en la intuïció i en el "saber mirar" i és capaç d'encertar el blanc en la foscor de la nit.  Renzi és el periodista que fa la seva feina des de la investigació i l'objectivitat. Interroga els personatges amb la mestria de qui sap com arribar a l'interior de l'ànima de cada un. Emilio Renzi també és escriptor. Emilio Renzi és Ricardo Piglia.

2 comentaris:

  1. També celebràvem que la Magda ha passat a millor vida..., s'ha jubilat!

    S'ha trencat aquella màxima de "Roma no paga als traïdors". Molt propi d'ambients corruptes.
    Joan

    ResponElimina