Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

divendres, 28 de novembre de 2014

La familia del Durrell, els animalons de la Fina, i una mica de club de lectura.


El dimecres passat es va reunir el Club a Cal Dasca per parlar de La meva família i altres animals de Gerald Durrell. Bé això què es va reunir el Club és un dir, perquè que raons diverses i personals que no explicaré aquí, resulta que una part important dels membres eren a la capital, a Barcelona, però elles s'ho van perdre, perquè poques vegades havíem rigut tant.

Fet i fet no n'érem gaires més que la família Durrel al complert, potser menys i tot si com a membres de la família Durrell hi comptem tots els animalons que van arribar a conviure en aquelles cases (vil·les) de Corfú.

La trobada va començar seriosament, amb una introducció de la Fina que ha llegit el llibre unes quantes vegades i, tot i que confessa que cada vegada riu menys, també diu que li continua agradant. En el seu paper de biòloga, la Fina, s'interessa especialment per les criatures poc conegudes i reconeix la raó de ser de totes elles, fins hi tot de les més petitones, ni que a voltes ens semblin repugnants. Amb aquest objectiu pedagògic ens «fa a mans», literalment parlant, el llibre Elogio del insecto de Enrico Stella.

Amb meticulositat matemàtica, el Joan, busca els detalls que li donen contingut: Un títol  representatiu. Un autor que quan és adult sap dibuixar molt bé el nen de 10 anys. Una mare que es converteix en nòdul central. Uns fills que sumen voluntat per «pujar bé» la mare. El fet que sigui el més petit de la família l'únic amb capacitat per aprendre ràpidament un idioma estranger.

Des d'una posició més humanista l'Enric ressalta la dèria d'un nen que vol conèixer la vida. Considera que el llibre està molt ben escrit, bàsicament pel que fa al tractament dels personatges amb descripcions que, tot i ser força caricaturesques, ens mostren de manera divertida i humana la manera de ser i expressar-se de cada caràcter.

Però ... tanta caricatura no pot arribar a estereotips exagerats? El Larry és l’intel·lectual, el poeta, el que se suposa a sí mateix superior, ell pensa i els altres executen, una mica egoista aprofitat?  El Leslie és l’instintiu, el de les feines manuals, l'animal? La Margo, la coqueteria beneita, la superficialitat, la dona?  Podríem continuar així amb tota la resta, passant per la criada hipocondríaca, el lider grec que es posa al servei dels rics anglesos... fins arribar al pretendent turc de la Margo, potser el més exagerat de tots a parer de la majoria. Els personatges evolucionen poc o gens i es mantenen dins dels paràmetres clars i delimitats, sense interferències entre ells. Realment és una novel·la biogràfica? La majoria pensa que sí, que es tracta d'una caricaturització plenament vàlida que aconsegueix fer-nos-ho passar molt bé i a més, afegeix algú, l'autor va donar a llegir el llibre a la seva família i tots el van aprovar.

Té un fil conductor clar o és més aviat un llibre de anècdotes encavalcades? 

Sigui com sigui aquelles anècdotes són força genials i no hi ha dubte que divertides perquè poc a poc les anem recordant i la gent acaba gairebé teatralitzant-les de manera que comencem a riure, a riure .... Personalment reconec que vaig riure més escoltant-les, o repetint-les jo mateixa, que quan les llegia.

Sigui com sigui és un llibre que ens ha apropat de nou i ens ha fet passar una estona divertida i agradable. És una llàstima que tanta gent hagués escapat, justament dimecres passat, cap a la capital.

Per acabar deixo aquesta meravella de colors que ens regalen algunes algues. El vídeo és gentilesa de la Fina






4 comentaris:

  1. Doncs a mi el llibre no em fa massa riure, més aviat em deixa una mena de malencònia al cor, per les meravelles que teniem a la mediterrània i ens hem esforçat per extingir. O no? Encara en queden, Fina?

    ResponElimina
  2. Llastima que no hi poguessis ser, Akane, d'això també en vam parlar. És evident que el Corfú que va meravellar el Gerald Durrelll no té res a veure amb l'actual. I que el mateix passaria en qualsevol lloc de la costa mediterrània. Vam parlar d'això, de 'l'especulació, del turisme, de la prepotència dels anglesos, sempre com amos quan arriben a països més el sud .... No tot es pot posar en una entrada que ha de ser curta, però el que no queda en l'entrada es pot completar en comentaris, i aquest, sens dubte hi feia falta.

    ResponElimina
  3. La Nostra Mar d'Entreterres és ben tossuda. Encara guarda, malgrat tot, petits racons increïblement bells, plens de vida diversa. Alguns els tenim a tocar, com el camí de ronda, els prats de posidònia i les cales de l'Ametlla de Mar. Jo, que no conec Corfú, m'hi passejava quan rellegia Durrell.
    Una mica més lluny però no massa trobem, al sud, el Delta del Gran Riu i, al nord, les illes Medes, amb la seva Reserva Marina.
    N'hi ha molts més, d'espais naturals importants per tot el país i per tota la Mediterrània. Alguns d'ells estan ara legalment protegits com a conseqüència de l'esforç d'alguns i en benefici de tots. No són bons temps, però. Sembla que hi ha altres prioritats. Alguns humans superbs han oblidats que tots som fills del Mar i de la Terra i que depenem dels seus recursos per poder viure.
    Ja fa molt temps que ho deia el cabdill indi Seatle al final de la seva famosa carta: “On és l'espès bosc? Va desaparèixer. On és l'àguila? Va desaparèixer. Així acaba la vida i comença la supervivència.” És clar que els que tenim la sort de llegir aquest blog ja ho sabem tot això: estimem els Llibres que parlen del Mar i estimem la Terra i les seves criatures. Que sigui per molts anys!

    ResponElimina
  4. Quan la Fina parla (o escriu) sempre és meravellos. Tranquilitza el cor. És més bonica... :)

    ResponElimina