Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dilluns, 30 de juny de 2014

Sopar de final de curs amb García Màrquez

Divendres dia 27 de juny de 2014. El Club de lectura de Les Borges del Camp es reuneix per fer tertulià sobre els dos llibres de Gabriel García Márquez que hem llegit aquest mes:

Relato de un naufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido  por el gobierno para siempre.

Em deprimeix l'idea que als editors no els interessi tant la qualitat d'un text com el nom de qui el signa, explica Gabriel García Máquez a “la història d'aquesta història” que serveix de pròleg al Relato. Potser si l'autor no hagués mort no l'hauríem llegit al club. Allà dalt, o allà baix, o on sigui que és ara, es deu deprimir el Gabo altra vegada veient com les editorials es lucren gràcies a la seva mort? Ens hem equivocat el club escollint Gerra i pau com a lectura d'estiu? No hauríem d'haver optat per Olvidado rey Gudú?

El Relato de un naufrago és una joieta envoltada de circumstàncies. Un exemple de periodisme del qual se'n pot fer periodisme. Com sobreviure al mar, sense menjar ni veure durant deu dies? O bé: Com actua la censura d'un govern dictatorial quan un diari publica una veritat oculta? La tertúlia sobre el Relato es pot convertir en una reflexió sobre la censura, el simbolisme de l'exercit, la corrupció, l'exili, els interessos que creen i descreen herois a conveniència... Totes aquestes realitats que es fan presents al llarg de les històries.

Periodisme o literatura? Segurament un exemple extraordinari de periodisme d'alta literatura. En un estil que, en paraules de la Fina, mai no diríem que és el de García Márquez de no saber-ho. Amb frases curtes i concises. Amb un realisme pur i dur que res no té a veure amb el màgic, el relat ens manté en tensió durant la travessia per mar. Deu dies, un personatge únic i un final conegut. Un reportatge concís i directe, sense cap fantasia, de la lluita d'un home per sobreviure. Una lectura que t'enganxa des de la primera pàgina més que moltes obres de suspens.

És una llàstima que als editors no els interessi tant la qualitat d'un text com el nom de qui el signa. Però, és d'agrair que un el moment precís i en el lloc precís hagués existit aquella editorial que necessitava un text d'un escriptor de moda per lucrar-se i que hagués escollit precisament el Relato de un naufrago; d'altra manera no hauríem tingut el plaer de llegir-lo. I d'altra banda, cal reconèixer que la mort del Gabo ens ha vingut de perles per poder rellegir-lo i assaborir-lo. Les coses com son, no cal emmascarar-les; perquè, si ho fem, correm el risc que vingui un García Márquez i les desemmascari.


El coronel no tiene quien le escriba 


París, 1957, García Màrquez, exiliat i sense un duro, escrivia. Escrivia sobre algú que no tenia ningú que li escrivís. Escrivia, potser, per a totes aquelles persones a qui ningú no escriu. Escrivia, segurament,  per els que saben esperar, fins i tot allò que mai no arriba.

Mentre l'Aureliano Buendia perd revolucions, un coronel sense nom, que va lluitar amb ell, va cada dia al port a esperar l'arribada del correu. Cap dels dos pot entendre que la realitat no vagi en la mateixa direcció que la lògica i la justícia.

El coronel no tiene quien le escriba és una novel·la breu que sembla escrita d'una tirada, sí més no convida a llegir-la d'una tirada, mentre la intensitat dels sentiments i dels personatges ens impregna la pell, com la pluja que no deixa de caure a Barranquilla el mes d'octubre i per a la qual, com el coronel, millor refusar els paraigües.

Com és possible que fos rebutjada per tantes editorials, aquesta joia? Pregunta algú del club. I ens tornem a enredar en disquisicions sobre “modes” literàries, el paper de la literatura sud-americana i  i la manera com va arribar a imposar-se en front del domini de la francesa i l'anglesa. Arribem a parlar, també, de literatura africana i les dificultades per poder conèixer-la .... I tornem al coronel, a un relat que en tan poques pàgines ens parla de tantes coses.

El coronel destapó el tarro de café y comprobó que no había más de una cucharadita. Retiró la olla del fogón, vertió la mitad del agua en el piso de tierra, y con un cuchillo raspó el interior del tarro sobre la olla hasta cuando se desprendieron las últimas raspaduras del polvo de café revueltas con óxido de lata...

Així comença el text. Unes paraules que són la imatge de tota la obra. Aquestes “últimas raspaduras revueltas con óxido ... “ podrien ser:  una dóna asmàtica; un fill mort, assassinat, mentre repartia propaganda clandestina; una pensió que no arriba perquè l'Estat oblida els herois quan ja no li serveixen; o un gall de baralles que va heretar del fill; un gall que potser un dia guanyarà i els donarà molts diners, però que, mentre, cal alimentar. Mentre, sempre mentre, sempre a l'espera d'un futur que fa molts anys que no arriba. Perquè:

Durante cincuenta y seis años -desde cuando terminó la última guerra civil – el coronel no había hecho nada distinto de esperar. Octubre era una de las pocas cosas que llegaban.

Un nou octubre per no fer res, per no ser capaç de trobar una feina, ni de vendre els mobles, ni de desprendre's del gall, un animal que algú del club considera el símbol de la incertesa del futur.

Però també els octubres passen i ja no sabem si finalment, un novembre, o un desembre, o qualsevol altre mes, el gall guanyarà una baralla o arribarà una carta. Quan algú ha aguantat cinquanta-sis anys pot esperar-ne cinquanta-sis més. Només hi ha un problema, expressat en el crit final de l'esposa:

Mientras tanto qué comemos. Dime qué comemos!
_______________________________________________________________

La gent del Club de lectura de Les Borges del Camp, amb el que ha cuinat cada membre, moltes vegades amb elements de la collita pròpia, o de la matança pròpia, encara ens podem permetre fer un deliciós sopar després de la tertúlia literària. Xarrem de tot i de res. Brindem pel final del curs, per l'aniversari de la Maria Dolors i pel que se'ns acudeix. Quedem que llegirem Gerra i Pau. Quedem que a l'agost anirem al mas de la Fina i que el Joan empeltarà alguna cosa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada