Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dissabte, 18 de gener de 2014

La sonrisa etrusca, o l'art de gaudir de la vida ni que s'estigui acabant.

 “No he venido aquí a hacer retórica,  ni literatura... he venido aquí a VIVIR, a vivir cuando se me está acabando la vida y, por tanto, a disfrutarla más”. 


Les paraules que encapçalen aquesta entrada no pertanyen a cap dels personatges de ficció creats per Sampedro, pertanyen al propi Sampedro. Les va pronunciar en una conferencia sobre literatura a la universitat Menendez y Pelayo de Santander, l'any 2003, ja amb problemes de salut.

Però les paraules que encapçalen aquesta entrada podrien pertànyer, sens dubte, a qualsevol dels personatges de Sampedreo i de manera molt especial al protagonista de La sonrisa etrusca, el darrer llibre comentat al club. 

El protagonista de La sonrisa etrusca no és el Salvatore que va néixer per atzar a la Calabria rural, encara que la terra li marquès amb força la identitat. No és el senyor Roncone, com l'anomenaven a Milà, ciutat que detestava, o com l'anomenaven els intel·lectuals universitaris de qui es mofava.

El protagonista de La sonrisa etrusca és el Bruno, el partisà disposat a jugar-se la vida contra el feixisme durant la guerra; i contra totes les formes de feixisme, d'imposicions, de mentides ... durant "sempre". El partisà disposat a no canviar de bàndol, passi el que passi, mani qui mani. A combatre per sempre amb la mateixa idea, per salvar-se a sí mateix i per salvar tot allò que entén com a principis vitals, que neixen de la terra i de l'amor i no necessiten que cap llibre, ni cap "savi" els expliquin. 

El protagonista de La sonrisa etrusca és el nonno capaç de canviar en part, de renunciar a alguns dels seus principis, només quan un infant innocent li ho demana sense veu. 

El protagonista de La sonrisa etrusca, és el propi Sampedro, algú que estima tant la vida que sap com gaudir-ne en cada moment i més encara si és conscient que el moment concret pot ser un dels darrers.

Qui estima la vida només pot viure sense prejudicis, ni ambicions. Dient no a una ciutat, a un poderós, a unes idees, que han emergit de la farsa i l'opacitat Dient sí a un poble, a un nen, a una dóna que com ell són reals i nets, i imaginant-los, per no deixar de fruir-los, en un espai i un temps que sap que no arribaran. I tot plegat des de la màxima senzillesa, amb dosis importants de poesia i d'humor, sobretot d'humor. 

L'humor, la senzillesa, l'honestedat, l'amor, la reivindicació de la memòria  col·lectiva, la claredat en les idees, la lucidesa ... són virtuts del Bruno que van emocionar la gent del club.

I amb el Bruno, ens emocionem i recordem Sampedro, l'home lluitador, el pensador brillant, que quan anava a la universitat a donar un curs magistral, començava advertint que no pensava fer retòrica ni literatura, que només hi havia anat per gaudir d'una vida que se li estava acabant.




 Al final de la tertúlia la Mercè ens va llegir això:


La gent hi va estar d'acord.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada