Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

divendres, 23 de novembre del 2012

Tot se'n va en orris. El que va dir el club

El text d'avui és un text fet de frases apedaçades. No les va pronunciar una sola persona, ni dues, ni tres. Les van anar pronunciant els assistents a la tertúlia del dia 21 de novembre sobre el llibre Tot se'n va en orris.  El narrador d'avui és el club, en una única veu formada per les veus de tots.



Quan vaig començar Tot se'n va en orris em va agradar. El contrast de la vida tribal d'Okonkwo en front de la “puta-merda-collons” d'existència de Vernon, era tot una tranquil·litat, era talment com endinsar-se en un conte. Amb la dificultat, però, de llegir maltractaments constants a les dones la qual cosa sempre em costa. Quan Okonkwo apallissa brutalment la seva dona més jove, vaig deixar el llibre. Era real tot allò que ens explicava? O bé eren només “topicazos” de les tribus de l'Àfrica negra? Existeixen encara llocs on els deus i la tradició són veritats absolutes que s'han de seguir i aquell que no ho fa no forma part del clan? El que sabem de l'Àfrica negra és que l'ablació continua sent una pràctica molt estesa, que la mortaldat infantil arriba al 50%, que en moltes famílies encara es menja per ordre d'edat i que les dones no tenen cap dret. Tot plegat em feia patir massa. 

Uns dies després, de nou amb el llibre, em vaig deixar portar per aquella manera de narrar senzilla i expressament ingènua i em va començar a seduir la bellesa de determinats paràgrafs, serveixi com exemple el següent: Era una nit molt tranquil·la. Les nits eren sempre tranquil·les, excepte quan hi havia lluna. La foscor feia una certa por a la gent, fins i tot als més valents. De nit es prohibia als nens de xiular per por d'ofendre els esperits. A les fosques els animals perillosos encara resultaven més sinistres i inquietants. Una serp, de nit, mai no l'anomenaven pel seu nom perquè no ho sentís. L'anomenaven corda. I aquella nit tan especial, mentre la veu del pregoner s'anava diluint en la llunyania, va tornar a regnar el silenci, un silenci vibrant que el xerric omnipresent dels milions d'insectes del bosc encara feia més intents.

En aquella cultura brutal mostrada per un personatge extremadament fred i exigent hi anava descobrint trets no tant diferents al que va ser la cultura dels meus avis, de fet hi ha un passatge genial on un savi del poble va responent a un predicador i li demostra que les seves tradicions no són més aberrants que algunes dels europeus.  I al voltant de tot plegat se'm feia cada cop més evident un respecte per les tradicions i per la terra que no volia que desaparegués. Igual que no volia que desaparegués allò que anomenaven l'art de la conversa i aquells proverbis que servien com a condiment de les paraules. Recordo que algú va dir que a l'Àfrica cada cop que un vell moria era com una biblioteca que desapareixia. I és important no oblidar que aquest art de contar que es tramet de generació en generació passa sobre tot de mares a fills, són elles, en definitiva, les portadores de la cultura. 

La narració dels fets a Tot se'n va en orris ens apropa a l'estil de les narracions orals tan comunes a l'Àfrica. El perill, per als lectors europeus, és que ens pot semblar que tot succeeix massa ràpid i que l'autor aprofundeix poc en els personatges. Segurament Achebe no va pretendre altra cosa que mostrar-nos una realitat “d'allà”, a la manera “d'allà” i sense amagar “vergonyes”, lluny dels tamisos de la literatura que des “d'aquí” l'havia mostrat fins llavors. En definitiva es tracta d'entendre que “aquí” i “allà” hi ha individualitats, amb les seves diferències i amb les seves similituds.

No tothom entenia les coses igual a Umofia, però compartien unes pautes de vida que eren seves, que només ells eren capaços d'entendre i que, per tant, només ells estaven legitimats per canviar. Tothom sabia que un dels esperits del judici caminava com Okonkwo, però tothom sabia que no havia de dir-ho. I tot se'n va anar en orris amb l'arribada dels missioners blancs, amb el poder d'un déu que s'atreveix a arrencar la màscara, un déu fort i pervers contra els déus venerats. Tot el que fins llavors havia funcionat i estava establert com un ordre perfecte i bo va ser aniquilat; i la fi d'aquest ordre va ser també la fi d'Okonkwo. El que Okonkwo no podia suportar no era l'existència dels conqueridors, era el fet de com la seva pròpia gent es deixava sotmetre. La desesperació final d'Okonkwo recorda la del Suec a la Pastoral americana o la de Bearn a La sala de les nines i el que em sorprèn és que sent Okonkwo un personatge més antipàtic que els altres dos, la seva desesperació em faci molta més ràbia i em faci maleir amb més força aquells que la provoquen. Potser de manera similar a com vaig maleir l'home blanc quan vaig veure Les dens del diable. I és perquè en aquest cas l'extermini ha vingut de fora, dels poderosos contra els dèbils. Sota la pell de xai de la millor educació i de la extensió d'una cultura més avançada en realitat l'únic que es pretén és espoliar i sotmetre. Els conqueridors ho saben i saben molt bé quines són les seves armes. Existeix un manual del conqueridor. Sap prèviament que se les haurà de veure amb els que discrepin, però que quedaran reduïts al no res quan la majoria comprengui que jo et dono el que és bo contra tot allò teu que és dolent. En aquest sentit, Tot se'n va en orris és un magnífic exemple del teorema que ja coneixíem.

I per acabar, la frase. Extreta del llibre:

Okonkwo es fa obeir amb mà dura. Potser en el fons no era un home cruel. Però vivia dominat per la por de sucumbir al fracàs i a la feblesa. Era una por més profunda i personal que la por que pugessin fer déus dolents, o bruixeries capritxoses, o la por del bosc o de malèvoles forces  de la natura. La por d'Okonkwo era més gran que tot això. No era una por externa; la portava molt endins. Era la por de si mateix.    

3 comentaris:

  1. Com sempre, magistral. Quan s'acaba la reunió em fa una mica de peneta, perquè fins d'aquí un mes no tornare'm a veure'ns. Però llavors espero amb impaciència la ressenya de la Magda al bloc, i llavors cal començar el llibre, i buscar informació... i ja torne'm a ser al tercer dimecres de cada mes!

    Qué guai! Per què no escrius en serio?

    ResponElimina
  2. Sempre m'ha encantat l'optimisme de la Lolacarmenakane, és un optimisme encomanadís. Hem d'encomanar-lo a més gent, perquè, realment ens ho passem bé. Eeeeeeeeeeep que ens ho passem molt bé! Que sí, això va dirigit a la possible persona lectora que encara no és del club, va, vine, no te'n penediràs! (i si no t'agrada et tornem els diners). Ah, i si algú no pot venir però vol participar virtualment que no se n'estigui, tot és possible.

    I, això va només per a la Lola: Un dia d'aquests t'escric un conte per a tu sola, au, per guai (i pelotillera)

    ResponElimina
  3. Yuhuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!!!!!!! Quina ilu!!!!!! :)

    ResponElimina