Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 14 de febrer a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El cocodril i altres narracions de Fiódor Dostoievski.

diumenge, 22 de gener de 2023

Bonjour tristesse: Un llibre i una pel·licula

La festa del final, a la pel·lícula, és en blanc i negre. La darrera frase la mateixa, al llibre i a la pel·lícula  Poc abans d'aquesta darrera frase, ella havia dit "que bé que ens ho estem passant". Ella, a aquestes alçades ja ho sabem, mentia. 

Françoise Sagan
La protagonista de Bon dia tristesa té 17 anys, els mateixos que Françoise Sagan quan la va crear, per això va ser un escàndol, i segurament. també per això, va ser un best seller. Sobta i admira que una noia tan jove pugui escriure una novel·la tan perversa i també tan reflexiva. Als francesos, va dir algú a la tertúlia, els hi agraden aquests jocs intel·lectuals.

Som als anys cinquanta del segle passat. A algun lloc de la costa francesa. És estiu i tot és color i alegria. La noia ve d'una escola de monges i ara comparteix la vida amb un pare bohemi, sense la part intel·lectual de la bohèmia; un vidu seductor que no es planteja altra cosa a la vida que passar-ho bé. La noia s'enamora (o només admira, aquí hi ha diferència de criteris entre els tertulians) d'aquest pare que, en tot cas, la tracta com a igual i li permet participar a ple dret del gaudi i les disbauxes. Hi ha, potser, un joc sexual, algú ha deixat anar la paraula incest, altres consideren que no correspon.

El punt d'inflexió és l'arribada d'una dona diferent. Una dona cultivada i molt autoritària. Algú amb molta personalitat. Hi ha en ella alguna cosa que captiva. alguna cosa que fa que d'entrada tothom, pare i filla, potser fins i tot l'amant del pare, s'hi senti atret. Per què ha vingut aquesta dona? Què pretén? 

Dues dones en joc. La jove i la madura. L'adolescent de vida disbauxada i la intel·lectual d'ordre.  La Cécile i l'Anne. Jo a la Cécile li hauria donat un mastegot, diu algú. A mi qui em cau malament és l'Anne, s'ha d'entendre que amb autoritat no s'arregla res, diu una altra. 

El dia en què el pare i l'Anne desapareixen de la festa comença el drama. Primer sembla tot un joc molt ingenu, però és pervers i serà dolorós. Perquè és que la Cécile s'estima l'Anne, li agrada que li faci cas, que es preocupi per ella, que vulgui que estudii. Se l'estima? O l'odia? L'odia perquè vol fer el paper de mare, perquè l'obliga a acabar amb una vida exclusivament de plaers, perquè ja no sap si aquesta vida disbauxada la fa tan feliç com li semblava. L'odia, bàsicament, perquè és a punt de prendre-li la clau de la seva felicitat, la vida hedonista que li regalava el pare. És precisament en aquestes contradiccions d'amor-odi on recau la força de la novel·la

I en el joc, que sembla ingenu, però és pervers i serà dolorós, hi participen més persones, un noi i una noia, persones senzilles, que volen estimar, i que no volen ser rebutjats. El pare, com no podia ser d'altra manera, hi cau de quatre potes. Perquè ell, com els altres, no ha fet una evolució psicològica mentre avançava la història. Ell no pot renunciar a ser qui és, les seves conquestes són seves i li resulta insuportable haver-les de cedir. A la tertúlia es va comentar que sembla impossible que l'Anne no s'hagués adonat que no és tan fàcil canviar les persones.

El resultat de tot plegat és la tragèdia. Una tragèdia en forma de final obert. Va anar així o de l'altra manera? Nosaltres creiem que ... però tan li fa, sigui com sigui és tragèdia i si la Cécile un temps després, en una festa, que no per casualitat a la pel·lícula és en blanc i negre, diu que s'ho està passant bé, menteix.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada