Els jardins del Decameró

 

John William Waterhouse- El Decameró - 1916

Els anys de la fructífera encarnació del Fill de Déu havien arribat a dos mil dinou i a les Borges del Camp no feia calor, si més no aquella calor que impregna els cossos d'una aigua llefiscosa i atordeix les ments i només es tenen ganes d'ajaçar-se en algun sofà amb la menys roba possible o llançar-se al mar, al riu, a la piscina o a qualsevol bassa ni que hi nedin granotetes.

Però no patiu, amables lectores, no serà aquesta una crònica de les penúries amb què ens mortifica el canvi climàtic. El matí del dia tres de setembre les borgenques van haver de tapar-se les esquenes, bufava un vent suau i la temperatura havia baixat a setze graus. Set dones i quatre homes s'havien citat per trobar-se en un jardí cap a les vuit del vespre. A aquella hora feia un temps magnífic i no els va caldre fer ús de la roba d'abric que portaven per si-de-cas i que els hagués fet una mica de nosa per dedicar-se a les funcions establertes amb la passió requerida.

A la taula: begudes diverses, en més abundància les tocades per l'alcohol, i plàteres amb menjars austers (empanades ben farcides, conill guisat amb diverses verdures, musclos a la marinera, moussaka, amanides, pastissos...) i piles de llibres. Els plaers que els unien i als quals no tenien cap intenció de renunciar. 

Algú havia penjat en un racó il·lustracions que podríem definir com "una mica picants". Dibuixos referits als contes que un temps enrere, sis-cents cinquanta-nou anys, per ser exactes, havia escrit un tal Giovanni Boccaccio i que, qui més qui menys, havia llegit durant l'onada de calor.

Del Decameró se n'han fet moltes edicions i han estat nombrosos els traductors. Alguns recordaven una primera lectura, fa qui sap quants anys, al segle passat, això segur, quan la inquisició de la dictadura el considerà llibre pecaminós i per tant prohibit. L'havien comprat a la rerebotiga d'una llibreria de resistència. La traducció era sud-americana, arcaica, i de difícil lectura. Llegir-lo en català (edicions 62 - 2002) ho havia fet més fàcil. Per què el franquisme va prohibir el Decameró? Podria ser per les explícites descripcions dels actes amorosos, certament, però, ¿no penseu que allò que més els podia empipar és la manera com queden retratats els ministres de l'església? Quan més amunt més corruptes. Fes el que et dic, no el que faig; ens deixà anar un bisbe sense escrúpols. 

I és que portaven molts anys de foscor medieval i els que sabien i podien llegir només tenien a l'abast històries religioses on es lloava la virtut de l'abstinència en tota mena de plaers en general i en els de la carn en particular. Boccaccio pot explicar, i no se n'està, que en realitat tothom i totdon necessita lliurar-se als instints i ho fa i ho farà diguin el que diguin les regles establertes. Els contes del Decameró no són altra cosa que l'exposició, sense restriccions, d'una realitat que es volia oculta.

Eros, el déu de l'amor, substitueix el déu de la por. Boccaccio invoca Eros contra Tànatos. Situa l'acció a la ciutat de Florència, bellíssima entre totes les italianes, quan va ser devastada per una terrible pesta que omplí els carrers de morts que ja ningú no enterrava. I, encara que en poques pàgines, descriu la foscor i el terror perquè quedi més clar el contrast i la necessitat de lliurar-se al plaer mentre se'n tingui l'oportunitat.  

Boccaccio imagina que set noies i tres joves fugen de la ciutat per tancar-se dins una villa. Durant deu dies, es dedicaran exclusivament a l'oci, despreocupats i sense prejudicis, menjant, cantant, dansant i, en especial, explicant-se històries tots plegats. 

Amb la mateixa despreocupació els membres del club de lectura, en un jardí de Les Borges del Camp, exposen les seves impressions:

"Deixeu-me ser el primer que narri, perquè no se m'oblidi compartir que una de les coses més boniques del llibre, per a mi, és la manera com inicia cada jornada, saludant el sol que anuncia el naixement d'un nou dia".

"I l'avantatge és que són contes, i pots anar picant, aquí i allà sense estar sotmès a cap ordre".

"El que Boccaccio ens explica és l'alegria de viure. Aquesta alegria a la qual tothom aspira i busca, perquè, diguin el que diguin els preceptes de cada època, la gent no és imbècil i els instints són poderosos".

"Folleu, folleu que el món s'acaba. El que més m'ha agradat és la contextualització. L'alegria de viure apareix precisament com a fugida de la mort. I és la mort el que descriu a l'inici amb una precisió extraordinària".

"No sé si us heu adonat que cada narrador té personalitat pròpia i un estil concret que el diferencia dels altres".

"Però així, llegit tot seguit, del començament fins al final, pot arribar a ser una mica avorrit per reiteratiu. Això sí, les descripcions són sempre molt precises; lúcides i atrevides, quan es refereix a persones; precioses, quan es refereix a la natura". 

I aquí ho deixo, amables lectores, em direu potser que no he acabat d'explicar qui i com es va lliurar a aquest o l'altre plaer al jardí del tres de setembre, o potser em retraureu que la crònica és llarga i avorrida i que millor hagués estat que publiqués tan sols algun dels contes (un dels més èxplicits naturalment) i us respondré a la primera objecció que voler saber-ne més implica apuntar-se al club, i a la segona, que el llibre és a biblioteques i llibreries a l'abast de tothom.