Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

diumenge, 22 d’abril del 2018

Petites joies literaries: "Aquesta llibertat"



 Fragment del llibre Aquesta llibertat de Pierluigi Cappello: Què és un paràsit? Una extraordinària reflexió sobre les paraules.  

...

    -Què és un paràsit? -li va preguntar la professora Agolzer, formulant la pregunta quasi com si la fes a ella mateixa i no a ell.
    -Un paràsit és un ésser viu que viu a les esquenes d'altres éssers vius -va respondre en Piero amb una certa seguretat, alleujat pel fet que li hagués tocat una pregunta tan senzilla.
    -Llavors en Mauro, que en aquest moment viu a la teva esquena, és un paràsit. I en Fabrizio, que viu a l'esquena d'en Mauro, és el paràsit d'en Mauro. Mentre que allà al fons, l'Elena que és l'última de la fila i a l'esquena només hi té la pared i el pòster del cos humà, no pateix cap mena de parasitisme, oi?
    Silenci.
    El Piero es va girar, contemplant desolat la cara rodanxona i inexpressiva de l'Elena i el pòster del cos humà. La seva seguretat s'anava transformant en inquietud, la definició que havia formulat havia quedat feta miques al fons de la seva ment confusa, esmicolada per una frase d'una evidència cristal·lina.
    -Un paràsit és ...
    -
    -Un paràsit és ...
    -
    En aquest punt el silenci és va solidificar i el neguit d'en Piero es va convertir en la desesperació del nàufrag. S'havia girat diverses vegades cap a mi, vermell com un tomàquet, les orelles roents, i havia trobar una expressió genèrica de solidaritat per part meva, però res que pogués semblar un salvavides en forma de suggeriment. Encara més, després d'un parell de mirades, jo havia acotat el cap sobre el llibre, mantenint els ulls fixats al blanc, determinat a ignorar el naufragi que s'esdevenia a pocs metres de mi.
    No és que jo fos poruc, passava els deures cada vegada que podia, i ja era prou arriscar quan la professora Agolzer, a qui no se li escapava quasi res, s'atrinxerava a la seva taula. No cal dir ara, amb la seva mirada prènsil tan a la vora. Hauria sigut un suïcidi, i va ser un suïcidi. La tercera vegada que la pregunta va ressonar el el buit, vaig aixecar la mirada, vaig trobar la mirada d'en Piero, vaig esbossar un suggeriment i vaig acabar immediatament arponat per la professora.
    -Bé, Pierluigi, atès que les teves ganes de dir que és un paràsit semblen tan irrefrenables (irrefrenables? A mi em semblava que havia estat més prudent que un guia sioux...), comparteix el teu saber amb els companys.
    -Un paràsit és un ésser viu que viu «a costa» d'un altre ésser viu -vaig aventurar-me, amb una veu tremolosa com la lletra d'un avi de cent anys.
   La professora Agolzer va esbatanar els ulls, però es va estar d'esbatanar-los a tota la classe; per un moment, vaig ser envestit pel glaç de la seva mirada, i llavors els seus llavis van semblar somriure.
    -La teva definició, de parasitisme, és menys desastrosa que la del teu company, però
continua sent una definició bàrbara mancada de molts elements. Diguem que t'ha salvat aquest «a costa» que has col·locat a la frase, no sé si conscientment, però diguem també que continua sent una definició molt allunyada de l'objecte que estem tractant -va dir, més o menys així, adreçant-se a la classe. Llavors va recomençar: -Cal partir de l'origen de la paraula, i això ni el Piero ni el Pierluigi ho podien saber: «paràsit» ve del grec, i precisament de parasítos, que vol dir comensal, és a dir, algú que està al costat del menjar. I ja amb això hauríeu d'entendre que, si hi ha un àpat, també hi ha d'haver un hoste, un amfitrió, perquè un comensal sense hoste no és un comensal, no és un parasítos, oi?
En dir això va captar l'atenció de la classe, vint-i-quatre o vint-i-cinc cares de nens estaven suspeses en el silenci.
    -Però un paràsit -va prosseguir- és un comensal molt particular. És un que gorreja, un d'aquells que es colen, sense ser convidats, a les festes i mengen de gorra, tant com poden. Encara més: com que és a la festa, els convidats, els de debò, pensen que ell també és un convidat, tenint en compte que és l'hoste que regula les relacions entre les persones. Perquè moltes persones no es coneixen entre elles, però totes es reconeixen en el fet que han sigut convidades en aquella festa i no a una altra, per aquell hoste i no per un altre. I llavors, què passa? Que els convidats deixen fer a l'infiltrat el que vulgui: menjar, ballar, beure, fins la sacietat.
    La professora Agolzer es va aturar i les vint-i-quatre o vint-i-cinc cares de nens es van aturar amb ella. Va reprendre el discurs tornant a la seva taula: era el senyal que, per aquell dia, ja no hi hauria més preguntes.
    -Amb aquesta història hem aplegat quasi tots els elements per fer una bona definició de
paràsit: hi ha un hoste, hi ha un comensal, però és un comensal gorrer, hi ha un àpat o una festa, trieu la paraula que vulgueu, hi ha els convidats i hi ha el concepte de relació o lligam, trieu també la paraula que més us convingui. Neixen, es nodreixen, es reprodueixen i moren. En resum, són éssers vius. Som nosaltres i és el més petit dels bacteris, per tant, mirem de formulat una definició: un paràsit és un organisme o una entitat biològica que viu a costa ... -i aquí vaig tenir la impressió que em mirava només a mi amb el blau cel dels seus ulls- d'un organisme d'una especie diferent que es diu hoste, utilitzant-lo com un nínxol biològic i encarregant-li parcialment la tasca de regular lesrelacions amb el medi extern. Aquesta és una definició acceptable de paràsit. Què hem apres del nostre parasítos avui? Que les paraules tenen un pes i una història. Que algunes estan lligades entre elles per relacions de parentiu i que, per tant, s'han d'obrir com si fossin nous. I igual que, en una nou, hi trobem la polpa, de la mateixa manera, un cop obertes, dins de les paraules hi trobem el concepte. I el concepte serveix per orientar-nos amb seguretat dintre de la nostra concepció del món, no trobeu? -Aquí va ser en Piero qui em va mirar fent cara de no haver entès res.- Ho acabem de comprovar: el concepte de paràsit no tindria cap sentit si no existís el concepte d'hoste. Les ciències fan això: obren, indaguen, verifiquen i constaten, tant si es tracta d'un paraula com si es tracta d'establir quina fricció fa una esfera sobre un pla inclinat. Altrament, fem poesia.
    La professora Agolzer va cloure la seva arenga amb la paraula «poesia» i s'entenia que li
reservava una posició menor respecte les «ciències», com en deia ella, potser perquè la considerava més idònia per al consol dels jubilats o conques que per a una contesa seriosa en el camp del saber.
    Durant la resta de la classe vaig quedar enredat entre la paraula i el concepte, que només sabia distingir superficialment, però, cosa inaudita, tenia la sensació que la professora no tenia tota la raó. És cert que cal conèixer les paraules, que tenen una càrrega, cal estudiar-ne l'origen, d'això n'estava convençut, però em semblava que també ho feien els grans escriptors, i que ho feien bé, a més a més.
    Tenia el cap ple d'herois, llavors; l'any abans, la professora d'italià ens havia llegit a classe La chanson de Roland en original, fet que havia deixat la classe en un silenci atònit, no havia entès res de la lectura, però el record d'aquell encís encara és viu en mi. Aquelles paraules escrites nou-cents anys abans que jo nasqués, havien trobat un cos, el meu, en que esclataven amb la potència d'una fórmula màgica.
    Crec que la professora, llegint-nos la Chanson, així, de cop i volta, traçant només les línies essencials de la trama, ens va voler suggerir alguna cosa elemental; que les paraules són boniques per sí mateixes i que una composició feta amb harmonia n'exalta encara més la bellesa. Crec també que ens volia transmetre la possibilitat de captar-la, aquesta bellesa, existeix en nosaltres des de ben petits, quan fem rodolar a la boca les paraules gracioses o les que ens agraden, repetint-les fins a gastar-les com a caramels. Es tracta d'una possibilitat que només la poesia pot desvetllar.
    Jo vaig començar a captar-la llavors: la professora va continuar durant la resta del curs llegint-nos nombrosos fragments de l'epos, des d'Homer fins Ariosto, i jo, sorprès cada vegada, no sabia com fer-ho per explicar aquella sorpresa, només sabia que volia retenir-la tant com pogués dins la meva fantasia. Llavors vaig dibuixar. Vaig dibuixar la paraula «Nèstor» i em va sortir la figura de Nèstor sobre el carro de guerra als marges del camp de batalla sota la muralla de Troia. Vaig dibuixar la paraula «Hèctor» i en va sortir la figura d'Hèctor en guàrdia amb la llança rere l'escut, esperant l'assalt d'Aquil·les. Vaig dibuixar la paraula «Àiax» i en va sortir la robusta figura d'Àiax, arrambat entre les proes de les naus aquees i l'atac dels guerrers troians. Vaig començar així, dibuixant els noms propis, i d'alguna manera, encara avui continuo dibuixant, tot i que ara dibuixo la meva veu als fulls i la veu arrossega alguna cosa meva.
    No hauria sabut què replicar a la professora Agolzer, ni ella hauria admès cap rèplica, durant aquell matí lluminós d'abril. Però avui seria capaç de dir-li alguna cosa: i li diria que tenia raó d'exhortar-nos a fer servir les paraules amb propietat i precisió, però que les paraules no es poden reduir a conceptes ni doblegar als seus significats, perquè el concepte és un recinte abstracte, funciona com les vitrines dels museus.
    Aquí, ara plou: és una pluja feixuga que sento com saltironeja a les teules dels canalons,
com pica sobre l'estesa de fulles mortes als peus de l'auró i cada gota té el seu timbre, segons la disposició de la fulla on cau. És una pluja que pica on abans havia caigut la neu, és una pluja que sembla arrossegar a terra tot el mal humor profund del cel, durant un matí en què ha passat l'infermer quan encara nevava, i m'ha deixat sol a l'habitació, enfrontat a un desordre interior i un desordre exterior.
    La volem exposar rere un vidre, aquesta pluja? Ho podem fer, la podríem definir. «Per què plou?», formularia absorta la professora Agolzer, adreçant-nos una de les seves preguntes letals des de la taula per explicar-nos el cicle de l'aigua.
Podríem posar a la vitrina la pluja de quan ha passat l'infermer, però llavors, separada i tancada dintre de l'estructura de metall i plexiglàs, ja no seria la pluja que he vist. Liofilitzada en la seva abstracció, esdevindria només la pluja de les pluges, un mer signe intel·lectual.
    I hi ha una altra cosa que no tenia en compte la professora: que les paraules són matèria, una matèria molt estranya, composta de so i de silencis, dues substàncies que no es poden remetre a cap taula periòdica dels elements, però que constitueixen la columna vertebral de tot pensament. So i silenci. I s'hauria de poder auscultar amb cura el silenci viu que les paraules són capaces d'alliberar perquè, quan va bé, és el mateix silenci que precedeix al naixement, el mateix que segueix cada mort. És el mateix silenci que declina una altra forma de coneixement, que la professora Agolzer ignorava des del seu optimisme positivista: Un coneixement que no prescindeix de l'instint ni de l'empatia, que deixa les papallones lliures al cel, i ni tan sols desitja classificar-les en vitrines, cadascuna amb el seu cartellet explicatiu. En fi, li diria que hi ha una altra manera de fer servir les paraules amb precisió, és una manera que dóna una forma tangible a la indeterminació dels sentiments i els insereix, negre sobre blanc, a les pàgines dels llibres.
...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada