Fragment del llibre Aquesta llibertat de Pierluigi Cappello: Què és un paràsit? Una extraordinària reflexió sobre les paraules.
...
-Què
és un paràsit? -li va preguntar la professora Agolzer, formulant la
pregunta quasi com si la fes a ella mateixa i no a ell.
-Un
paràsit és un ésser viu que viu a les esquenes d'altres éssers
vius -va respondre en Piero amb una certa seguretat, alleujat pel fet
que li hagués tocat una pregunta tan senzilla.
-Llavors
en Mauro, que en aquest moment viu a la teva esquena, és un paràsit.
I en Fabrizio, que viu a l'esquena d'en Mauro, és el paràsit d'en
Mauro. Mentre que allà al fons, l'Elena que és l'última de la fila
i a l'esquena només hi té la pared i el pòster del cos humà, no
pateix cap mena de parasitisme, oi?
Silenci.
El
Piero es va girar, contemplant desolat la cara rodanxona i
inexpressiva de l'Elena i el pòster del cos humà. La seva seguretat
s'anava transformant en inquietud, la definició que havia formulat
havia quedat feta miques al fons de la seva ment confusa, esmicolada
per una frase d'una evidència cristal·lina.
-Un
paràsit és ...
-
-Un
paràsit és ...
-
En
aquest punt el silenci és va solidificar i el neguit d'en Piero es
va convertir en la desesperació del nàufrag. S'havia girat diverses
vegades cap a mi, vermell com un tomàquet, les orelles roents, i
havia trobar una expressió genèrica de solidaritat per part meva,
però res que pogués semblar un salvavides en forma de suggeriment.
Encara més, després d'un parell de mirades, jo havia acotat el cap
sobre el llibre, mantenint els ulls fixats al blanc, determinat a
ignorar el naufragi que s'esdevenia a pocs metres de mi.
No
és que jo fos poruc, passava els deures cada vegada que podia, i ja
era prou arriscar quan la professora Agolzer, a qui no se li escapava
quasi res, s'atrinxerava a la seva taula. No cal dir ara, amb la seva
mirada prènsil tan a la vora. Hauria sigut un suïcidi, i va ser un
suïcidi. La tercera vegada que la pregunta va ressonar el el buit,
vaig aixecar la mirada, vaig trobar la mirada d'en Piero, vaig
esbossar un suggeriment i vaig acabar immediatament arponat per la
professora.
-Bé,
Pierluigi, atès que les teves ganes de dir que és un paràsit
semblen tan irrefrenables (irrefrenables? A mi em semblava que
havia estat més prudent que un guia sioux...), comparteix el teu
saber amb els companys.
-Un
paràsit és un ésser viu que viu «a costa» d'un altre ésser viu
-vaig aventurar-me, amb una veu tremolosa com la lletra d'un avi de
cent anys.
La
professora Agolzer va esbatanar els ulls, però es va estar
d'esbatanar-los a tota la classe; per un moment, vaig ser envestit
pel glaç de la seva mirada, i llavors els seus llavis van semblar
somriure.
-La
teva definició, de parasitisme, és menys desastrosa que la del teu
company, però
continua
sent una definició bàrbara mancada de molts elements. Diguem que
t'ha salvat aquest «a costa» que has col·locat a la frase, no sé
si conscientment, però diguem també que continua sent una definició
molt allunyada de l'objecte que estem tractant -va dir, més o menys
així, adreçant-se a la classe. Llavors va recomençar: -Cal partir
de l'origen de la paraula, i això ni el Piero ni el Pierluigi ho
podien saber: «paràsit» ve del grec, i precisament de parasítos,
que vol dir comensal, és a dir, algú que està al costat del
menjar. I ja amb això hauríeu d'entendre que, si hi ha un àpat,
també hi ha d'haver un hoste, un amfitrió, perquè un comensal
sense hoste no és un comensal, no és un parasítos, oi?
En
dir això va captar l'atenció de la classe, vint-i-quatre o
vint-i-cinc cares de nens estaven suspeses en el silenci.
-Però
un paràsit -va prosseguir- és un comensal molt particular. És un
que gorreja, un d'aquells que es colen, sense ser convidats, a les
festes i mengen de gorra, tant com poden. Encara més: com que és a
la festa, els convidats, els de debò, pensen que ell també és un
convidat, tenint en compte que és l'hoste que regula les relacions
entre les persones. Perquè moltes persones no es coneixen entre
elles, però totes es reconeixen en el fet que han sigut convidades
en aquella festa i no a una altra, per aquell hoste i no per un
altre. I llavors, què passa? Que els convidats deixen fer a
l'infiltrat el que vulgui: menjar, ballar, beure, fins la sacietat.
La
professora Agolzer es va aturar i les vint-i-quatre o vint-i-cinc
cares de nens es van aturar amb ella. Va reprendre el discurs tornant
a la seva taula: era el senyal que, per aquell dia, ja no hi hauria
més preguntes.
-Amb
aquesta història hem aplegat quasi tots els elements per fer una
bona definició de
paràsit:
hi ha un hoste, hi ha un comensal, però és un comensal gorrer, hi
ha un àpat o una festa, trieu la paraula que vulgueu, hi ha els
convidats i hi ha el concepte de relació o lligam, trieu també la
paraula que més us convingui. Neixen, es nodreixen, es reprodueixen
i moren. En resum, són éssers vius. Som nosaltres i és el més
petit dels bacteris, per tant, mirem de formulat una definició: un
paràsit és un organisme o una entitat biològica que viu a costa
... -i aquí vaig tenir la impressió que em mirava només a mi amb
el blau cel dels seus ulls- d'un organisme d'una especie diferent que
es diu hoste, utilitzant-lo com un nínxol biològic i encarregant-li
parcialment la tasca de regular lesrelacions amb el medi extern.
Aquesta és una definició acceptable de paràsit. Què hem apres del
nostre parasítos avui? Que les paraules tenen un pes i una
història. Que algunes estan lligades entre elles per relacions de
parentiu i que, per tant, s'han d'obrir com si fossin nous. I igual
que, en una nou, hi trobem la polpa, de la mateixa manera, un cop
obertes, dins de les paraules hi trobem el concepte. I el concepte
serveix per orientar-nos amb seguretat dintre de la nostra concepció
del món, no trobeu? -Aquí va ser en Piero qui em va mirar fent cara
de no haver entès res.- Ho acabem de comprovar: el concepte de
paràsit no tindria cap sentit si no existís el concepte d'hoste.
Les ciències fan això: obren, indaguen, verifiquen i constaten,
tant si es tracta d'un paraula com si es tracta d'establir quina
fricció fa una esfera sobre un pla inclinat. Altrament, fem poesia.
La
professora Agolzer va cloure la seva arenga amb la paraula «poesia»
i s'entenia que li
reservava
una posició menor respecte les «ciències», com en deia ella,
potser perquè la considerava més idònia per al consol dels
jubilats o conques que per a una contesa seriosa en el camp del
saber.
Durant
la resta de la classe vaig quedar enredat entre la paraula i el
concepte, que només sabia distingir superficialment, però, cosa
inaudita, tenia la sensació que la professora no tenia tota la raó.
És cert que cal conèixer les paraules, que tenen una càrrega, cal
estudiar-ne l'origen, d'això n'estava convençut, però em semblava
que també ho feien els grans escriptors, i que ho feien bé, a més
a més.
Tenia
el cap ple d'herois, llavors; l'any abans, la professora d'italià
ens havia llegit a classe La chanson de Roland en original,
fet que havia deixat la classe en un silenci atònit, no havia entès
res de la lectura, però el record d'aquell encís encara és viu en
mi. Aquelles paraules escrites nou-cents anys abans que jo nasqués,
havien trobat un cos, el meu, en que esclataven amb la potència
d'una fórmula màgica.
Crec
que la professora, llegint-nos la Chanson,
així, de cop i volta, traçant només les
línies essencials de la trama, ens va voler suggerir alguna cosa
elemental; que les paraules són boniques per sí mateixes i que una
composició feta amb harmonia n'exalta encara més la bellesa. Crec
també que ens volia transmetre la possibilitat de captar-la, aquesta
bellesa, existeix en nosaltres des de ben petits, quan fem rodolar a
la boca les paraules gracioses o les que ens agraden, repetint-les
fins a gastar-les com a caramels. Es tracta d'una possibilitat que
només la poesia pot desvetllar.
Jo
vaig començar a captar-la llavors: la professora va continuar durant
la resta del curs llegint-nos nombrosos fragments de l'epos, des
d'Homer fins Ariosto, i jo, sorprès cada vegada, no sabia com fer-ho
per explicar aquella sorpresa, només sabia que volia retenir-la tant
com pogués dins la meva fantasia. Llavors vaig dibuixar. Vaig
dibuixar la paraula «Nèstor» i em va sortir la figura de Nèstor
sobre el carro de guerra als marges del camp de batalla sota la
muralla de Troia. Vaig dibuixar la paraula «Hèctor» i en va sortir
la figura d'Hèctor en guàrdia amb la llança rere l'escut, esperant
l'assalt d'Aquil·les. Vaig dibuixar la paraula «Àiax» i en va
sortir la robusta figura d'Àiax, arrambat entre les proes de les
naus aquees i l'atac dels guerrers troians. Vaig començar així,
dibuixant els noms propis, i d'alguna manera, encara avui continuo
dibuixant, tot i que ara dibuixo la meva veu als fulls i la veu
arrossega alguna cosa meva.
No
hauria sabut què replicar a la professora Agolzer, ni ella hauria
admès cap rèplica, durant aquell matí lluminós d'abril. Però
avui seria capaç de dir-li alguna cosa: i li diria que tenia raó
d'exhortar-nos a fer servir les paraules amb propietat i precisió,
però que les paraules no es poden reduir a conceptes ni doblegar als
seus significats, perquè el concepte és un recinte abstracte,
funciona com les vitrines dels museus.
Aquí,
ara plou: és una pluja feixuga que sento com saltironeja a les
teules dels canalons,
com
pica sobre l'estesa de fulles mortes als peus de l'auró i cada gota
té el seu timbre, segons la disposició de la fulla on cau. És una
pluja que pica on abans havia caigut la neu, és una pluja que sembla
arrossegar a terra tot el mal humor profund del cel, durant un matí
en què ha passat l'infermer quan encara nevava, i m'ha deixat sol a
l'habitació, enfrontat a un desordre interior i un desordre
exterior.
La
volem exposar rere un vidre, aquesta pluja? Ho podem fer, la podríem
definir. «Per què plou?», formularia absorta la professora
Agolzer, adreçant-nos una de les seves preguntes letals des de la
taula per explicar-nos el cicle de l'aigua.
Podríem
posar a la vitrina la pluja de quan ha passat l'infermer, però
llavors, separada i tancada dintre de l'estructura de metall i
plexiglàs, ja no seria la pluja que he vist. Liofilitzada en la seva
abstracció, esdevindria només la pluja de les pluges, un mer signe
intel·lectual.
I
hi ha una altra cosa que no tenia en compte la professora: que les
paraules són matèria, una matèria molt estranya, composta de so i
de silencis, dues substàncies que no es poden remetre a cap taula
periòdica dels elements, però que constitueixen la columna
vertebral de tot pensament. So i silenci. I s'hauria de poder
auscultar amb cura el silenci viu que les paraules són capaces
d'alliberar perquè, quan va bé, és el mateix silenci que precedeix
al naixement, el mateix que segueix cada mort. És el mateix silenci
que declina una altra forma de coneixement, que la professora Agolzer
ignorava des del seu optimisme positivista: Un coneixement que no
prescindeix de l'instint ni de l'empatia, que deixa les papallones
lliures al cel, i ni tan sols desitja classificar-les en vitrines,
cadascuna amb el seu cartellet explicatiu. En fi, li diria que hi ha
una altra manera de fer servir les paraules amb precisió, és una
manera que dóna una forma tangible a la indeterminació dels
sentiments i els insereix, negre sobre blanc, a les pàgines dels
llibres.
...
–
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada