ABANS DE COMENÇAR
Algú va trucar a la porta de casa passades les sis de la tarda. Veure darrera la reixa la figura esvelta i la imponent cabellera rossa de l'Akane em va fer arrancar un somriure. Duia una faldilla de color marró i unes botes modernes que les gosses no paraven d'olorar, elles també l'enyoraven.
Ja havia anunciat, al matí, el seu retorn al club de gastrolectura a través del WhatsApp de grup. La Mercè, al saber-ho, es va posar a preparar un coc de pera i em va demanar si tenia alguna cosa per mantenir en fresc el xampany. Era evident que calia fer celebració i brindis.
Durant una bona estona el WhatsApp va anar fent sorollets. Algú preguntava si era veritat que ella vindria. Algú li responia que sí. Algú picava de mans. Algú deia algú vindrà tard i només amb algunes pàgines d'Algú llegides. I la Mercè que coneixia que aquest darrer algú era celíac preparava una melmelada de pera a banda del coc. I la Maria Dolors posava en un taper un bon grapat d'anous trencades, aptes també per a celíacs.
La cita era a les vuit del vespre, calia assistir-hi amb Algú a la mà. Què vol dir que hem de venir amb algú? Va preguntar algú que d'entrada no havia caigut que ens referíem al títol del llibre. T'ho perdonem per jove i innocent va respondre algú.
Puntuals, tothom, menys algú, ens vam trobar a Cal Dasca. Alegries i petons. Extraordinari el coc. Un parell de brindis, com a mínim. Cal constatar, com sempre, que algú tenia compromisos i per tant hi va haver algunes absències.
Abans d'entrar a valorar el llibre algú va dir que s'havien de prendre algunes decisions. La Maria Dolors volia convidar a un esmorzar de forquilla damunt la gespa del seu mas. Aprovat. Hi vam posar data. Faríem el sopar de fi de curs? Naturalment. També hi vam posar data.
I com que ja estaven lligats els temes essencials, podíem començar la tertúlia literària.
ALGÚ. ALICE MCDERMONTT:
Un minúscul títol de Minúscula, una editorial que mai no ens falla. Algú és un títol senzill, com és senzilla la novel·la. El relat de la vida d'una dona comú, filla d'uns immigrants irlandesos al Brooklyn. Només això. I tanmateix aquest "només això" dóna per molt:
Ens mostra com la vida es manifesta en diversos instats decisius, sense cap cerimònia. L'alegria i el dolor, la por i la vulnerabilitat, l'amor i la passió, aquestes són les emocions que, amb ma mestre, s'aborden en aquesta subtilíssima novel·la que aprofundeix amb delicadesa en la condició humana. (Escrit a la contraporta de l'edició d'Algú de l'editorial minúscula).
Un home ric va en taxi, un de pobre va en tren, el vagabund segueix les vies del tren, però arriba al lloc igualment (A la pàgina 62. Paràgraf destacat per la M. Dolors).
Volia donar veu a una dona que en la seva vida ordinària, en la seva època i el seu lloc, no en té. El motor de la novel·la, però, és la Marie, que viu la seva infància abans del moviment feminista i que les dones poguessin decidir per elles mateixes. Volia recrear la seva vida no des de la perspectiva del segle XXI, sinó a través dels seus ulls, i mostrar coses que ella no s'hauria qüestionat i que a nosaltres ens poden sorprendre. Per a ella, per exemple, triomfar en la vida és casar-se, i si no ho fa s'ha de fer monja (Opinions de l'autora sobre el seu llibre publicades a El Periódico i llegides per la Mercè a l'inici de la tertúlia).
Però, és algú concret aquest Algú? De les paraules de l'autora la Mercè en dedueix que podria ser la Marie, la protagonista i narradora de la història. El Pep considera que sí que podria ser la Marie, però que també podria no ser-ho. El Joan creu que no es refereix a la Marie. L'Enric pensa que és qualsevol dels personatges de la novel·la, totes aquelles persones sense història a través de les quals l'autora construeix la seva història. I encara també, podria ser, que algú fos tot això i més enllà, qualsevol de qui encara no coneixem ni el nom.
"-Qui m'estimarà? -vaig dir.-
Algú -em va dir-. Algú ho farà."
Si el veig, m'hi posaré ben a prop. Faré com que caic, saps, i m'agafarà i dirà, Torna a ser vostè? Algú amable.
Siguin o no algú, tots els personatges, i n'hi ha molts, humils i senzills en general, estan tractats amb un respecte i una sensibilitat exquisida. Els humanitza, en destaca els trets més característics, els fa únics i extraordinaris. Adquireixen valors de vida quan ens els apropa a través de records que no estan narrats de manera lineal. Un tipus de narració, aquesta de anar fent salts endavant i endarrere en el temps, que li dóna a la novel·la un valor afegit, fa que el lector hagi d'estar més atent i s'hi involucri més. Encara que no tothom està d'acord amb aquesta última afirmació.
El Joan no s'ha plantejat què vol dir el títol, ni tampoc si és millor o pitjor narrar fent salts o de manera lineal. Sap que la novel·la el va captivar gairebé des del primer moment. En destaca la manera meravellosa com descriu cada una de les situacions, fins al més minuciós detall. I la llum, matisa el Pep, així com en La llarga vida de Marianna Ucría podíem sentir les olors, aquí podem veure la llum.
I també parlem dels passatges més intensos, com el de la mare quan agonitza i demana si és a casa, i la treuen al carrer per mostrar-li que no són a Irlanda. I del que significa haver de viure a l'exili. Dels que no acaben d'integrar-se mai, com el germà, el gran i el mascle, destinat a ser "algú" important, però que mai no sabrà trobar la seva ubicació en el món, contraposat a la Marie, la petita i femella, a qui no cal ni donar educació, però que acabarà acollint-lo i salvant-lo.
El Pep agraeix que, sent un relat fet de records, algunes vegades hi hagi repeticions, cosa que ens va molt bé, diu, als que no tenim gaire memòria.
El que agraeix el Joan és que ens eviti patir innecessàriament, de manera que, per exemple, quan veiem la Marie a punt de morir de part ja sabem que viurà, perquè abans ens havia parlat d'altres fills.
Finalment la Mercè retorna a l'autora i destaca com va haver de documentar-se per situar els fets en l'espai i el temps que volia: He llegit diaris d'aquell temps, novel·les de l'època, revistes ... he intentat recrear fins i tot el llenguatge d'aleshores que és molt representatiu de l'època.
Foto: El Brooklyn de principis del segle XX és l’escenari principal d’Algú. / COMMONS WIKIMEDIA
"-Qui m'estimarà? -vaig dir.-
Algú -em va dir-. Algú ho farà."
Si el veig, m'hi posaré ben a prop. Faré com que caic, saps, i m'agafarà i dirà, Torna a ser vostè? Algú amable.
Siguin o no algú, tots els personatges, i n'hi ha molts, humils i senzills en general, estan tractats amb un respecte i una sensibilitat exquisida. Els humanitza, en destaca els trets més característics, els fa únics i extraordinaris. Adquireixen valors de vida quan ens els apropa a través de records que no estan narrats de manera lineal. Un tipus de narració, aquesta de anar fent salts endavant i endarrere en el temps, que li dóna a la novel·la un valor afegit, fa que el lector hagi d'estar més atent i s'hi involucri més. Encara que no tothom està d'acord amb aquesta última afirmació.
El Joan no s'ha plantejat què vol dir el títol, ni tampoc si és millor o pitjor narrar fent salts o de manera lineal. Sap que la novel·la el va captivar gairebé des del primer moment. En destaca la manera meravellosa com descriu cada una de les situacions, fins al més minuciós detall. I la llum, matisa el Pep, així com en La llarga vida de Marianna Ucría podíem sentir les olors, aquí podem veure la llum.
I també parlem dels passatges més intensos, com el de la mare quan agonitza i demana si és a casa, i la treuen al carrer per mostrar-li que no són a Irlanda. I del que significa haver de viure a l'exili. Dels que no acaben d'integrar-se mai, com el germà, el gran i el mascle, destinat a ser "algú" important, però que mai no sabrà trobar la seva ubicació en el món, contraposat a la Marie, la petita i femella, a qui no cal ni donar educació, però que acabarà acollint-lo i salvant-lo.
El Pep agraeix que, sent un relat fet de records, algunes vegades hi hagi repeticions, cosa que ens va molt bé, diu, als que no tenim gaire memòria.
El que agraeix el Joan és que ens eviti patir innecessàriament, de manera que, per exemple, quan veiem la Marie a punt de morir de part ja sabem que viurà, perquè abans ens havia parlat d'altres fills.
Finalment la Mercè retorna a l'autora i destaca com va haver de documentar-se per situar els fets en l'espai i el temps que volia: He llegit diaris d'aquell temps, novel·les de l'època, revistes ... he intentat recrear fins i tot el llenguatge d'aleshores que és molt representatiu de l'època.
Foto: El Brooklyn de principis del segle XX és l’escenari principal d’Algú. / COMMONS WIKIMEDIA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada