Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

divendres, 24 de febrer del 2017

El club va llegir Coetzee / Subtítol: Las rubias también

Sí, estoy jodida. Y necesito ayuda.
Soy dependiente. Sí, sí, yo.

 Es temporal, y hay que esforzarse.


Te lo explicaré: de mi parte y de los que estamos así.
 (cliqueu per llegir-la)





La veu de l'Akane va arribar des d'un mòbil. Potent. Ens va regalar la seva poesia "dia 16" i tothom la va escoltar en silenci. Algú amb els ulls tancats. Una altra digué: és molt bona.

Però anem a pams. Ens havíem reunit al mas Negret, una casa perillosa si algú està a dieta. Entre les cosetes per picar que omplien la taula, el xoriç del porquet de l'església. La Fina va fer algun comentari al respecte. Algú altre s'hi va afegir. Els més assenyats van recordar  perquè érem allà. 

El llibre de la tertúlia:
Home Lent
J.M. Coetzee
Edicions 62 / El Balancí
Traducció: Dolors Udina - 2005 - Amb subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes

Podia ser que hi hagués algun problema de traducció? A la Diana li ho semblava. Si més no, té faltes d'ortografia, va dir.  Problema de traductora o d'editorial? Fos una o altra, a la Diana li va fer mal als ulls.

A altres el que els va molestar va ser l'arribada d'Elizabeth Costello. Aquella escriptora creada per Coetzee, el seu alter ego, diuen, que l'autor introdueix a la novel·la a partir del capítol 13. Hi ha un abans i un després de la  Costello. Com hi ha un abans i un després del moment que Paul, el protagonista, confessa a la Marijana que n'està enamorat, que és justament en el capítol anterior. 

Fins al capítol 12 veiem un home que ha perdut una cama en un accident. El pas per l'hospital. La ràbia. L'acceptació de la minusvàlua. Com encaixa la nova realitat que li toca viure? Com canvia o afecta aquest fet la seva relació amb els altres? Com mantenir la DIGNITAT? De tot això l'Akane en sabia alguna cosa, havia tingut un accident, havia estat durant uns mesos dependent. Havia cridat al món que una de les coses que més molesten en aquesta situació és que els altres et tractin com infant, o pitjor, com idiotitzada. Per això ens va enviar la seva veu, ens va recitar el seu poema i va considerar que sí. Coetzee ho havia expressat molt bé, de manera planera, amb la cruesa que correspon, però sense melodrames.  

La Fina s'ho creia, de fet tothom ens ho creiem. Quedar-se sense cama als 60 anys és una mala jugada. La Fina va començar a amoïnar-se quan veia bicicletes pel carrer. Era normal que el Paul no estigués de bon humor. Pena? Segurament aquest és un dels sentiments que ni Coetzee ni l'Akane volien rebre.

Paul, un home de 60 anys, sense cama, decideix tirar endavant sol, no necessita, no vol, ni una pròtesi. Si de cas una mica d'ajuda. I l'ajuda li arriba a través de diverses assistentes, algunes llunyanes, altres maternals, segurament totes el tracten com un esserquehaperdut. Fins que arriba ella, la Marijana, que no és cap bellesa, ni té cap virtut fora del normal. Només el tracta com una persona. I va el Paul i se n'enamora.  I al damunt li ho confessa. Per a alguns: creïble, un joc sentimental que podia fer avançar amb interès la història. Per a altres: força inaudit. Però que no veia que era impossible? Què volia? A la Maria Dolors no li quadrava. Tampoc no li va agradar que una altra dona, al damunt irreal, es poses pel mig.

Que truqui a la porta del protagonista l'autora de la novel·la de la seva vida. Que sigui una dona que li demana, li imposa, asil a casa seva. Que sigui una dona que viu al carrer. Que es converteixi en un corcó, sempre enfadada per la manera com Paul funciona sentimentalment. Tot plegat, un recurs literari que aporta nous interessos als lectors? O, pel contrari, fa que la trama es converteixi en poc creïble i una mica repetitiva? Aquest va ser un dels temes més polèmics de la tertúlia. No ens vam posar d'acord. 

Al Pep també li molestava la Costello, tant que quan pujava per les escales li cridava al Paul: mira que ja torna a ser aquí la pesada, no li obris la porta. I el Paul sempre obria, perquè, considerava el Pep, la Costello fa la funció de la consciencia, i a la consciencia no li podem tancar la porta, però sempre és molt emprenyadora.  

Va ser l'Enric qui va defensar millor la novel·la. Va posar l'accent en què es tractava d'una obra de reflexió sobre la individualitat. I també sobre tantes coses, circumstàncies, que envolten i fan diferent cada individualitat. I aquí tothom, o gairebé tothom, hi estava d'acord. Perquè, tant si havíem gaudit de la lectura com si havíem hagut de fer un esforç per arribar al final. Tant si havíem acceptat els personatges o ens havien resultat antipàtics. A ningú se li havia escapat la quantitat de temes que Coetzee posa damunt la taula, sense cap sentència, només, potser, per deixar constància que existeixen i són cabdals per avançar individualment i col·lectivament. 

Alguns d'aquells temes: Emigració. Confrontacions culturals. Confrontacions generacionals. La importància de la llengua. La vellesa. La soledat. La necessitat de transcendència. La futilitat dels valors. Els sentiments. La relació amb els altres. 

Perquè els altres no són mai allò que voldríem que fossin?  És possible l'entesa entre les diferències? És el final del llibre una resposta a aquestes preguntes? Quina pena que en una crònica de la trobada que es fa en obert a un blog no es pugui desvetllar el final del llibre llegit! Perquè hi ha un objecte que representa... No ho sabem, ni ens posem d'acord els lectors que hi hem arribat.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada