Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

divendres, 16 de gener del 2015

Ens vàrem fondre en el solstici, i amb paraules obrirem la terra.

                                        
               Van omplir la terra de fronteres,
                i van carregar el cel de banderes,
                Però només hi ha dues nacions - La dels vius i la dels morts.  






A bord del cotxe de l'Akane, asseguda entre les dues cadiretes on hi viuen les rialles dels infants, faig el trajecte cap a la casa dels Farré Oriol. No és sinó l'esperit de la retrobada el que em va dictant el camí. Per motius literari-gastronòmics abandono la Torre Sans. Vaig a un sopar de Nadal, és 14 de gener.

La casa és habitada per l'esperit ancestral de Catalunya. La Mercè i el Joan l'han vestida amb l'escalfor del solstici d'hivern i, en un racó, el tió resta immòbil. Com és que encara no se'n va? - És que sembla que encara li queda vida, no sabem si pot tornar a cagar, i no ens atrevim a fer-lo fora.

Només hi ha dues nacions: la dels vius i la dels morts. Paraules del Joan, llegides de l'inici del llibre que ens disposem a comentar i que ell pensa que són, en definitiva, el resum de tot plegat.

El món, abans, ja no era un lloc per viure-hi. Ara, ni tant sols per morir-hi. Paraules de l'avi Mariano, el protagonista de la història que ens parla des de la frontera entre les dues nacions, des d'un futur en el qual ja hem fet la revolució i hem aconseguit la independència. Però, m'equivoco, no és el futur, és un present, que ha deixat de ser màgic, allà a Moçambic, a l'Àfrica. La (eterna?) història de cultures assassinades. Ja n'havíem parlat d'aquest tema. És el “Tot se'n va en orris” una altra vegada.

I, ja que el riu que és diu temps no té com els camins una anada i una tornada, tot allò que no tenim la capacitat de conservar se'ns escapa, aigües avall, i només pot, des de l'oceà del morts, retornar a través dels somnis per fer-nos conscients del que estem perdent. Però conscients només si tenim la voluntat d'obrir la ment i deixar que els somnis entrin, o bé, deixar que els morts guiïn la mà amb què escrivim i reescriure, si cal, la història per trobar la veritat.

L'avi Mariano tenia tres fills (o no). Couto, se'ls inventa (o no) i els fa representants dels diversos posicionaments de la població negra desprès de la independència (o no) de Moçambic. Abstinêncio,  el més gran, exiliat en sí mateix, tancat a casa seva fins que els altres ni recorden que existeix; “-de què tens por?- en aquest món ja no hi ha bellesa.” . Fulano, el del mig, idealista abrandat, que de molt jove va agafar les armes per combatre pel seu país i de gran se'n adona que l'únic que ha canviat és el color de la pell dels que tenen el poder; “per mi Déu ha estat primer absent i despès desaparegut”. Ultimio, el més jove, mogut només per l'afany de riquesa, capaç de vendre, i de vendre's, a canvi de diners, poderós, l'únic que té el que vol. Però, com sempre, les coses i les persones són només el que no són i no és més feliç qui més té; de la mateixa manera que els únics que no ploren són els que tenen motius per fer-ho, com digué mossèn Nunes. Totes aquestes històries amagades darrera cada personalitat, històries d'una casa que es diu terra, en una illa perduda (o trobada) les anirem descobrint a través dels personatges, extraordinàriament dibuixats, màgicament dibuixats. Però són els personatges femenins els que més expliquen. Dones, estimades totes per l'avi Mariano, que representen la saviesa, la màgia, la fecunditat, la bellesa. Tot allò que els Ultimius volen prendre a la terra. I la terra respon assecant-se, com els cosos de les dones violades. 

De manera natural, instantània, com si un Couto qualsevol mogués, més enllà de la voluntat de qui parla, les cordes vocals, van caient sobre la cervesa i les patates les millors frases del llibre. “Aquesta jo també la tinc apuntada” “Aquesta altra jo també la volia dir”

"L’avantatge d’un pobre és que sap esperar. Esperar sense dolor. Perquè és una espera sense esperança. Mariano patia sense pressa. Això m’ho va ensenyar ell: el secret és entretenir-se en el patiment, cuinar-lo a foc lentíssim, fins que s’escampi, diluït, per la infinitud del temps"

"Al bassal on la nit s'emmiralla, la granota creu que vola entre les estrelles."

"Aquesta terra va començar a morir en el moment en què vam voler ser uns altres “

“Una de les coses que et queda per fer és ensenyar el teu pare a ser pare”

“La mare és eterna; el pare és immortal”
....

I hauríem recitat tot el llibre, imbuïts per la bellesa de cada frase, fins el retrobament de la veritable i universal cultura, despullada de tot prejudici o segones intencions, lligant-nos cada vegada més a una terra que se'ns va obrir agraïda i les carabasses d'Ulldecona foren suau i deliciosa crema, les verdures més variades acompanyaren la carn que havia preparat l'única dona de l'associació de cunicultors de la comarca. I se'ns deslligava (o lligava) més i més la llengua amb el que ens oferien els raïms, ja tractats degudament.

Des de l'altra banda de la frontera ens observaven els àrabs prerreconquesta, els que van guiar el Joan i la Mercè en l'elaboració del cabell d'àngel d'uns pastissets golosos.

Cadascú descobreix el seu àngel després de tenir una història amb el dimoni.- Diu l'avi Mariano.


2 comentaris:

  1. maria martinez arlandez21 de gener del 2015, a les 20:40

    En la trobada també vàrem parlar del protagonista del mal presagi, l’estimat ocell Martell:
    L’ocell Martell és una espècie d’ocell africà, única del seu gènere i de la família dels escòpids.
    Pel que fa al seu hàbitat, viu prop de l’aigua, prefereix terres “obertes” ( com els habitants de l’illa) amb arbres abans que el bosc.
    En quant a l’alimentació menja bàsicament amfibis, però també peixos i invertebrats.

    Aquí teniu un enllaç per saber com és http://www.naturephoto-cz.com/ocell-martell-picture_ca-7999.html

    Per veure fotos


    ResponElimina