Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

dimecres, 17 de desembre del 2014




Dimarts, 16 de desembre de 2014. Un munt de cadires posades en dos cercles concèntrics a la Sala General de la biblioteca Xavier Amorós, a Reus. Quan arribem, la Dolors, sempre puntual, ja ens havia guardat cadires per a totes les persones del club de les Borges del Camp. Érem els més petitets, i, com no podia ser d'una altra manera, els més originals, perquè no som un club amb els patrons dels altres clubs i ho vam explicar, perquè en quedés constància per a la història, ja que la història es fa, també, de les petites coses com l'essència d'un petit i humil club de lectura.

Ens reuníem per parlar del Candel i del altres catalans, d'aquells que el «Paco» va saber retratar tan bé fa 50 anys i, inevitablement, dels d'avui. Inevitablement perquè el fenomen de la immigració és més viu que mai. Inevitablement perquè sens dubte és això el que volgué l'autor en una obra valenta, escrita ens uns anys de pors i silencis, que traspua més que uns fets concrets una manera de mirar cap als «altres», un tipus de mirada que serveix per ahir, per avui i per demà. La mirada de la comprensió, la mirada oberta sense prejudicis, la mà estesa i la confiança cap els que sense ser com nosaltres formen part, així ha de ser, d'aquest nosaltres plural, d'aquesta acceptació de la diversitat com a riquesa aportada, única manera de poder construir, de veritat, un país en el qual tothom hi càpiga.

De «Els altres catalans» la Marta que condueix el club de clubs, ens diu que és una obra marcada pel compromís amb els més desfavorits. Bondat i sinceritat, són les qualitats que en destaca. Alguna cosa més? Pregunta. M'agrada afegir-hi la comprensió. La necessitat d'entendre i més enllà la possibilitat de saber que aquells, i aquests, immigrats no són conqueridors, formen part de nosaltres que segur, algun dia, en les nostres arrels més o menys llunyanes vam ser immigrants.

Jo també vaig ser immigrant, un fet destacat en moltes de les intervencions, algunes terriblement emotives que explicaven experiències viscudes, paral·leles a les relatades pel Candel. He plorat llegint el llibre- va dir algú-. I la Fina va fer una aportació important destacant uns «altres dins els altres» immigrants, els que des del sud de Catalunya van haver d'immigrar cap a terres del Vallès, vivint també entre barraques, catalans entre els que no ho eren (perdó, volia dir els que no parlaven la nostra llengua, perquè de catalans ho érem tots).

Altres persones, en canvi, no coneixien el fet, per edat, pel context on els havia tocat de viure, no sabien en quines condicions es va produir l'arribada de tota aquella gent que des d'altres punts de l'Estat Espanyol van anar omplint Catalunya des dels anys 20, però especialment a la postguerra, als cinquantes i als seixantes. Els ha agradat saber-ho, han llegit el llibre com un testimoni directe d'un moment i d'uns fets de la nostra història del qual, segurament, no se'n ha parlat prou. En destaquen sempre com s'ha produït la integració, com ara, fills o nets de qui es sentia de fora, estan perfectament integrats. 

Hi van haver diferències entre la immigració dels vint i la de la postguerra? Proposa com a tema la Marta. És fàcil posar-se d'acord, tothom pensa que sí, que n'hi van haver, que la integració de la segona va ser més lenta i un xic més dificultosa. El fenomen urbanístic n'és una causa bàsica, explica un dels assistents, que ens recorda com els primers ocupaven els pisos alts i pobres dels blocs on els senyors vivien al principal. Els segons, en canvi, van ser «expulsats» als extraradis on van constituir-se en guetos. Com integrar quan hem començat marginat? Aquí hi ha una proposta – caldria – diu un dels assistents que es dedica a la pedagogia des de fa temps i sap de què parla- fer un homenatge al PSUC d'aquella època (cal dir que és el partit on militava Paco Candel) perquè va insistir en la necessitat de la immersió. Per a altres forces polítiques les escoles haguessin separat catalans i castellans, algunes ho van fer durant un temps. No hi ha res pitjor que la separació, les muralles, les etiquetes inevitables de «els bons» i els «dolents» o sí més no, «menys bons».

Hi ha diferències entre «els altres catalans» de Candel i els d'avui? Aquí és on comencen les discrepàncies, tothom entén que n'hi ha, de diferències, però no ens posem d'acord en el fet de la integració, possible, difícil o impossible, dels immigrants del segle XXI que ocupen aquelles cases barates que han deixat lliures els del segle XX. I és que analitzar la realitat que ens toca  directament sempre és molt més difícil i intervenen les pors i els perjudicis i, potser també, les esperances i la voluntat de viure en harmonia, en la diversitat, fins arribar al moment en el qual la paraula altres es converteixi en nosaltres.

Sens dubte la nova immigració planteja altres reptes que haurem d'afrontar, però si ho fem de la manera que Candel ens ensenya a mirar no hi ha d'haver cap problema, perquè, recollint les paraules de  la Patrícia Gabancho, que actualitza la crònica de Candel a partir de l’experiència dels nous catalans arribats de zones del planeta amb problemes endèmics de desenvolupament econòmic, per millorar la seva vida o per pura necessitat de supervivència,:

De totes maneres vindran. I quan siguin aquí, que ja hi són, s’integraran millor, ens coneixeran més, ens podran aportar més coses, com més bé s’hi trobin. I si, al capdavall ens ensenyen a ser més plurals, i més curiosos, i si de retop fan la societat més rica en totes les accepcions de la paraula, tot això que haurem guanyat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada