Introducció a la tertulia sobre "Casa de nines"

Text Imma Oliveres

Segons Carles Batlle, Ibsen és un escriptor força reconegut a finals del segle XIX a Catalunya. En primer lloc perquè aquest autor, a semblança nostra, escriu en un país petit a la recerca de la seva identitat cultural i nacional. I, en segon lloc, perquè el Modernisme s’identifica plenament amb les idees socials, morals i filosòfiques d’Ibsen.
Un cop llegida l’obra es poden entreveure diferents crítiques. La primera és una crítica social que ataca directament a la moral de les aparences, al què dirà la gent. Una societat que es basa en la superficialitat i l’ostentació, l’anomenada skinmoral, per part dels nòrdics. L’home de Nora encarna aquesta societat perfectament.
La segona crítica o reivindicació és de tipus individual. És la transformació de la Nora, una dona-nina, vulnerable i fràgil en una dona capaç de donar un cop de porta, plantar-ho tot per intentar saber qui és. “Ara em toca educar-me a mi mateixa”. Quan Helmer li diu que és esposa i mare, ella li respon que per damunt de tot és un ésser humà. Segons Batlle, Ibsen parla dels drets humans més que de defensa dels drets de la dona. Nora abandona Helmer perquè no té un ideal digne, ja que, segons l’autor de Casa de nines, la funció de la dona del segle XIX és seguir l’home en la defensa dels seus ideals.
Ibsen presenta un primer final feliç (?) quan Helmer rep la carta de Krogstad. I és quan Nora troba indignant la reacció del seu marit (de fet, és una mica sorprenent, per una banda, perquè Helmer de ben segur sempre ha cuidat, per damunt de tot, les aparences i, per altra banda, perquè és sobtada la seva transformació de dona-nina a dona que es reafirma individualment i de forma independent). Nora a més, troba indignant que no la defensi:
Helmer: Ningú sacrifica el seu honor per l’ésser estimat.
Nora: Centenars de milers de dones ho han fet.
Curiosament aquest desenllaç va ser adaptat en una ocasió pel propi Ibsen. Representava que era inadmissible que una dona pogués abandonar els seus fills ja que estar amb ells era la seva primera obligació.
És interessant la contradicció que planteja entre les lleis i el “sentiment natural”. Nora demana el préstec i falsifica la signatura per protegir el marit i el pare, però les lleis (d’homes) no la defensen. És llavors quan es produeix un xoc entre el seu “sentiment natural” que li diu que el que ha fet està ben fet i els “codis morals” establerts per l’home que la condemnen. En aquest mateix cas es troba Krogstad que en algun moment esmenta que va fer alguna irregularitat mentre treballava al banc per poder salvar els seus fills. És justificable això que planteja Nora o és veritablement que la llei no entén de sentiments?
Finalment, una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser la repetició que fa Nora i que també es troba en altres personatges de l’obra. Nora es va educar sense mare. Molts anys després ella abandona els fills i els deixa sense mare. La dida, de fet, també va abandonar els fills per cuidar Nora.
Podríem parlar que Nora defensa un model individualista d’ésser humà-dona enfront a la senyora Linde que és un model altruista? Resulta que Nora, la dona depenent econòmicament parlant, tractada sempre com si fos una menor d’edat permanent, finalment dóna un cop de porta i es reafirma com a persona, mentre que la senyora Lindle, que representa que és una dona que ha hagut de mantenir-se, que sap el que costa guanyar-se la vida, és la dona sacrificada i que repeteix en dues ocasions aquest model.
Fa molts anys vaig veure aquesta obra de teatre. Només recordava el cop de porta final que, el director teatral va fer ressonar amb contundència per tot el teatre. Per què serà?