Si en algun punt vam coincidir quan parlàvem del Club dels optimistes incorregibles, és que ens va enganxar. Michel, el protagonista adolescent, troba per atzar en un d'aquells bistrots del París dels primers anys seixantes, a un grup d'exiliats de l'Europa de l'Est que porten darrera seu moltes històries, molta amargor, molta esperança i molta soledat. Antics ex-comunistes i antics ex-anticomunistes que han creuat el teló d'acer deixant enrere famílies i ideals. Maten les hores jugant a escacs i parlant de tot i de res. El club és com un aparador de personatges peculiars i estrambòtics amb els que Michel anirà creixent. El bistrot és freqüentat també per Jean-Paul Sartre i Joseph Kessel, que llegeixen en un racó o escriuen, i ajuden en secret, econòmicament, als exiliats.
L'obra no és, crec, una d'aquelles obres d'iniciació a la vida, tot i que el personatge principal tingui 12 anys al començar i 17 a l'acabar la novel·la. És una visió de París dels anys 60, amb la guerra d'Algèria que provoca amargues situacions familiars i trastoca la vida de les persones. És també una novel·la sobre l'amistat, la dels exiliats i la de Michel amb els companys del seu germà. Una aproximació a la recerca de la identitat quan un té la condició d'exiliat, o quan s'identifica amb aquesta condició: Camille, una noia de la que el Michel s'enamora, jueva d'origen, marxa amb la seva família a Israel, deixant al noi trasbalsat. L'avi del Michel, originari d'Itàlia, que sempre s'ha volgut sentir francès, quan es jubila se n'entorna al seu país de naixença, buscant potser uns orígens als que havia renunciat. Em sembla que l'obra és una reflexió sobre aquesta recerca, on els personatges tenen tots un passat que recorden, un present inestable i actiu i un futur que esperen millor. L'amistat és també un dels eixos de la novel·la. En un terreny hostil com és el de l'exili, la condició d'exiliat uneix, i fa que es pugui compartir tot amb tothom, la feina, el menjar, les estones de distracció... I s'aconsegueix fer front a les tristeses. El llibre dóna una recepta per la depressió: el menjar, la música i el cinema...
L'autor, Jean-Michel Guenassia, nascut a l'Algèria francesa però que viu a París des dels cinc anys, va trigar deu anys en escriure el llibre. El va fer, el va destruir, el va refer. Diu que va escriure el llibre per mostrar un retrat de París en els anys previs al maig del 68. Explica que volia parlar de la memòria, d'aquelles fotos estalinianes en les que es van esborrant els personatges que estaven al costat d'Stalin així que cauen en desgràcia. I també vol explicar, segons diu en una entrevista, la història de la dona del poeta Osip Mandelstam que, després de la mort del seu marit en un camp de concentració, va memoritzar centenars de poemes d'ell per a que es conservessin. La memòria de París, d'una època, d'una gent molt diversa, de la infància, de l'adolescència, de l'exili, de la guerra...
I la necessitat de la lectura, Michel sempre llegeix: "Vaig acabar per classificar els escriptors en dues categories: els que em deixaven arribar puntual i els que fan que arribi tard. Els autors russos em proporcionen moltes hores de quedar-me a classe castigat. El període Tolstoi va ser un mes nefast. La batalla de Borodino em va portar tres hores de càstig."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada