Zweig

19h - 19:20h

Quan, tres dies més tard, ens posem a fer la crònica del què va passar en la darrera sessió del club, de vegades costa trobar el fil i si bé queda el record del que sentíem i vivíem, els gestos arriben poc dibuixats i les paraules una mica inconnexes, sabem que les frases, en boca de qui parlava, eren més arrodonides. 

Recordem però, en tota nitidesa, que, a causa de les circumstàncies especials del dia, la taula és va omplir de coses dolces, els pastissos dominaven, perquè era la vigília de Sant Josep i al club hi ha peps i fines. La cosa de la creença religiosa i el culte als sants no és pas el nostre fort, però, com va dir la Mercè: Sant Josep és bo de celebrar sobretot si es pot menjar, ni que sigui amb anticipació, una bona crema de Sant Josep feta per la Maria Dolors.

Bona crema de Sant Josep de la Maria Dolors, bon pastís de pera de la Mercè i més golafreries. I una espelma grossa a punt per a ser bufada pels membres que aquest març han canviat l'eròtica xifra dels 69 pel bíblic Set. No els hi direm vells, però el fet és que ja en tenen 70. 

Tal vegada, per a qui espera la crònica del que es va dir al respecte de Clarissa de Stefan Zweig, aquest preàmbul sigui una mica llarg, però entenem que era necessari, perquè no només de llibres es nodreix el nostre club i cap crònica seria crònica si no ho reflectís.

19:20h - 20:40h

dibuix d'Enrique Flores 

També la primera part de Clarissa, on es narren els deu anys que va passar internada en una escola conventual, entre el 1902 i el 1912, va semblar una mica llarga a algunes persones. Es van mencionar altres llibres de Zweig potser molt més potents. Només potser, o només per segons qui, perquè a altres Clarissa els va atrapar des de l'inici. Calia que l'autor ens expliqués aquests anys foscos que Clarissa recorda a intervals: Amplis espais semblaven recoberts de sorra,... com núvols, i sense una dimensió precisa. Van ser els anys de la pre-Clarissa; la falta d'afecte, la llunyana i admirada figura del pare i la disciplina de l'escola conformem una nena/noia bona i intel·ligent que ho fa tot bé però que no adquireix cap personalitat concreta; és encara un núvol que es forma i no podem saber si porta aigua ni en quina quantitat. Com Europa on es gesten els esdeveniment de 1914, però són imperceptibles per a la majoria.

Ho va explicitar molt bé la Rosina.  Zweig escriu dos llibres, dues històries, en paral·lel. Clarissa és l'excusa per explicar la història d'Europa. Tot passa a través d'ella, és ella qui narra. Ella és la única protagonista, els altres personatges són absolutament secundaris. La seva és una història plena de duresa i de dolor, ha de prendre decisions difícils que li marcaran la vida. I tot i això, Clarissa no és un personatge massa dibuixat és com si expressament es fes una mica transparent per indicar-nos que el missatge que ens vol fer arribar és a l'exterior, a Europa, en tot allò que condueix a la guerra i en la pròpia guerra.

Però Clarissa és Zweig, va dir l'Enric, que havia "disfrutat" el llibre des de la primera pàgina. Un Zweig amb ànima femenina, antibel·licista, a qui fa mal el militarisme, el dogmatisme i la impossibilitat de la societat de sortir dels esquemes prefixats.

Quan expliques un teorema, digué el dr. Ferrer, hi ha una primera part de formules abstractes que semblen avorrides, només després quan demostres perquè serveixen és quan es fa interessant. Així també és necessari conèixer la part de vida més "avorrida" de Clarissa per arribar al seu despertar, en aquell congrés sobre L'education nouvella, a Lucerna. És quan arriba al congrés, continuà el Joan Manuel, que comença la història. Ella pot ser ella quan es troba amb una altra persona que no és "recta",  algú que qüestiona els esquemes formals, algú amb qui pot compartir. 

Algú que li permetrà dir: un segon d'èxtasi val més que dos anys de vida, puntualitzà la Rosina.

Algú amb qui durant un temps poden viure apartats del món, sense llegir ni diaris. Fins que esclata la guerra i els obliga a tornar a "la vida", reflexionava l'Akane.

I la vida ara és: nosaltres i els altres; els bons i els dolents; els que tenim la veritat i l'enemic. I Clarissa està sola. La soledat de qui no té un "gran ideal" de qui no té un "enemic".

Quan trobo algú que em parla d'"enemics" i els ulls li brillen d'odi, el cor em diu que l'hauria de posar en observació. Els homes més pacífics tenen de cop un complex d'odi o parlen i veuen les coses com folls. Era el psiquiatre Silverstini qui ho deia, cap a finals de 1941, aquell "altre pare" per a Clarissa, el que qüestionava Freud: Freud vol portar el pacients fins a la causa del seu desequilibri, i jo els vull allunyar.

Clarissa està sola en un hospital tan ple que han de vigilar els pacients per si algú només es fa el malalt, perquè falta espai per tants ferits que no paren d'arribar; ferits físics i ferits psíquics. Va ser a partir de 1914, ens va aclarir la Rosina, que es va començar a parlar de "trauma de guerra" com un concepte de psiquiatria.  Clarissa està sola amb els records de qui no hi és. En soledat, de vegades en secret, ha de prendre decisions que li condicionaran tota la vida futura. I aquelles decisions conformaran la seva existència a l'Àustria vençuda de 1918 i en endavant.

20:40h - 21:15h

La reunió no ha acabat, com tampoc està acabada Clarissa. Zweig va decidir posar fi a la seva vida mentre l'escrivia, però en 190 pàgines ens va deixar tot un testament ideològic. 

Aquests petits i humils mestres que assisteixen a un congrés sobre nova educació, semblen una mica ridículs amb els seus vestits provincians...Agafin una dotzena, un de sol té un aspecte miserable, llastimós, però junts tenen un poder immens: constitueixen el futur, en són la base... En les nostres petites revistes que en un any no arriben al tiratge d'un dia de Le Figaro s'hi pot trobar el pols del socialisme.

I d'aquesta manera, els petits i humils membres d'un petit i humil club de lectura d'un petit i humil poble de províncies envolten els que es disposen a bufar una espelma perquè han arribat a l'edat bíblica dels 70 però encara constitueixen, en són la base, d'un futur que volem més digne.