ENS CAL NARRAR
LA TROBADA DEL NOSTRE CLUB PER COMENTAR LA MUNTANYA MÀGICA DE
THOMAS MANN, ho hem de fer perquè tenim un compromís amb aquest
blog i és absolutament necessari que en quedi constància de cada
llibre llegit i de tot allò que s'hi va dir. Però també sabem que
no ho podem fer de manera asèptica com si fos l'acta d'una reunió.
Cada trobada arriba a cavall de circumstàncies que la fan única, ja
sigui només perquè fa fred i la calefacció no va o perquè, com
esdevingué aquesta vegada, fou precedida d'uns fets que, en paraules
que fa servir el mateix Mann en l'extraordinari pròleg, o propòsit, han trasbalsat la vida i la consciència.
Era el dia 20
de setembre i a la Torre Sans la taula estava parada i a punt per
l'àpat d'inici de curs. Com sempre tothom s'havia esmerçat a cuinar
el bo i millor. L'aperitiu s'havia de servir a les vuit en punt. Però
a aquella hora ningú no era a taula, des d'una estona abans s'havien
prodigat els missatges als mòbils i el club es va veure obligat, per
consciència, a fer presencia a la concentració convocada a la
mateixa hora a la plaça de l'Ajuntament, una concentració que
s'unia, en crits idèntics, a totes les places de tots els
ajuntaments dels pobles i ciutats de Catalunya
El club va
cantar Els Segadors i va tornar a la festa. Però ni les
rialles ni els brindis van ser tan intensos com d'habitual,
segurament, la conversa resultà menys matisada, menys fluïda del que
hauria pogut ser sense interferències. Però farem, per compliment
del deure, el que bonament puguem i explicarem, fins allà on el
record ens arriba, com visqueren els amics la lectura d'un llibre
magnífic, però dens, àgil, però llarg, un clàssic de lectura
obligada que algunes persones no van poder acabar i altres ho van fer
sense cap càrrec de consciència per haver-se donat permís de
saltar-se paràgrafs sencers o deixar anar els ulls pels pendents de
les diagonals.
I el cas és
que llegir La Muntanya Màgica és un plaer i que la ploma de
Mann, això ho havia copsat tothom, té una finor i una punteria que
embolcallen el lector gairebé com s'embolcallen els malalts al
sanatori de Davos-Platz per fer les cures de repòs. Però s'hi troba
tan bé l'autor dins cada embolcall, són tantes les paraules que
deixa anar quan enfila cada tema. Perquè, efectivament, són molts,
moltíssims, els temes que presenta, impossible parlar-ne de tots,
impossible, quasi, recordar-los. Algú parlà de simfonia. Una
simfonia tan plena de solos que de vegades el lector o la lectora
s'hi havien adormit, però sempre havien tornat al llibre i fer en fer l'esforç
d'endinsar-se en les paraules, era fàcil quedar de nou atrapat dins
la vida ociosa d'aquells tuberculosos de l'alta burgesia europea que
es deixaven portar pel dolce far niente i menystenien la mort
lliurant-se als plaers de sis àpats diaris gens frugals o, com era
els cas del protagonista, degustant un Maria Mancini. Tot
acompanyat de passejades, jocs i, com no podia ser d'altra manera,
descobrint febleses dels veïns.
La taula on
seia el club era ... no ho farem! Bàsicament no ho farem perquè
pretendre copiar l'estil de Mann seria petulant i sens dubte una
tasca del tot impossible, només a ell, o a altres genis similars,
els podem permetre descriure una cadira durant dues pàgines i no
exclamar amb indignació - però s'hi asseu o no s'hi asseu? -i és
que la cadira la veus, la veus!- deia una de les senyores,
probablement l'única que havia llegit les 784 pàgines sense cap salt
ni diagonals. No ens posarem ara a descriure els detalls més
minúsculs de l'escenari, allò que en Mann és genialitat en
nosaltres seria avorriment extraordinari i no tindríem ni espai ni
temps. Però què és el temps? El primer capítol de La
Muntanya Màgica només dura tres setmanes; Hans Castorp s'hi va
estar set anys a Davos-Platz; i el llibre té set capítols. Ens cal
avançar com ell i arribar a entendre, o potser ni cal, que cada
capítol de la nostra vida pot durar breus setmanes o uns quants
anys.
L'home de barba
assegut a la dreta de la taula, a tocar de la finestra, creia que La
Muntanya Màgica era també (i diem també perquè el club va
entendre que el llibre era moltes coses que no enumerarem per no
perdre'ns més del que ho estem) una obra d'iniciació. Thomas Mann
volgué explicar la història de Hans Castorp uns jove que ens
presenta com simple, encara que prou agradable. Una història
digna de ser contada però que tanmateix va ser la d'ell únicament,
perquè no totes les històries passen a qualsevol. I aquest jove que
havia de romandre tres setmanes en un sanatori de tuberculosos per
visitar el cosí s'hi quedà, literalment atrapat, set anys. Ens és
difícil saber què el va atrapar ja que certament estava malalt,
però pensem que hi havia alguna cosa més, diguem-ne, espiritual o
màgica, com algun tipus d'encanteri. De fet, hi ha qui diu que la
traducció del títol no és del tot correcta i hauríem de parlar de
muntanya encantada, definició probablement més precisa que la de
màgica. Hans Castorp, en la seva senzillesa de burgès acomodat, es
deixà encantar pel lloc i els personatges. S'enamorà de Clawdia la
russa que no sabia tancar portes; es feu alumne de Settembrini
l'humanista, filòsof i maçó; es dedicà a estudiar botànica,
anatomia i altres disciplines que no sembla que pertoquin a un
enginyer. Es perdé per la neu en una tempesta i quasi mor gelat
(aquesta va ser una de les descripcions més valorades per l'altre
barbut que es mostrà convençut que Thomas Mann havia viscut alguna
situació similar, ja que d'altra manera no hagués estat possible un
relat tan precís)
Precisió i
realisme, però també abstracció, màgia i esoterisme.
Superficialitats burgeses, però també profunditat de pensaments
filosòfics i polítics. Amor i mort. I tot això sobre una base
d'ironia tan fina que quasi no percebem, però malgrat tot hi és de
manera constant. Sobre la base, també, d'una aparent neutralitat,
d'un no prendre partit: quan hem interioritzat Settembrini com el
mestre de la veritat, potser alter ego de Mann, ens introdueix
Naphta, ambaixador dels totalitarismes; i quan ja tenim clar que el
món està polaritzat entre impulsors del progrés i conservadors de
tradicions (ah, quins magnífics retorns al passat per presentar-nos
els avis de Castorp i de Settembrini) apareix Mynheer Peeperkorn, un
personatge molt peculiar, incapaç d'articular un discurs coherent, i
en canvi, amb tanta força que aconsegueix que els discursos
grandiloqüents dels altres dos perdin consistència.
I finalment,
què hem fet durant aquests set anys? Potser, tal vegada, només
deixar-nos portar per somnis, tal com si estiguéssim en una tempesta
de neu, en la felicitat que precedeix la mort per congelació. Però
ens cal, o no, tornar a la realitat, haver d'ajeure'ns al terra per
evitar les càrregues explosives i empastifar-nos la cara de fang.
I la nostra
realitat, aquí i avui, farcida de somnis i de literatura, no pot
esquivar les connotacions precises de la història. És per això
que, a l'acabar l'àpat, damunt la taula dos postres mostren aquesta
dualitat: Una caixa de Maria Mancini, que s'havia omplert de bombons
de xocolata, i un coc amb la bandera del nostre país. La frescor
dels gelats que celebraven la fi de l'estiu va posar el contrapunt a
tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada