El vell Goriot i alguna cosa més

20 de març de 2013. Dos quarts de vuit del vespre. El  Joan ha arribat una mica abans per obrir la sala i posar l'estufa, perquè, tot i que el dia ha estat assolellat i les temperatures càlides, cap al vespre encara refresca. 

D'entrada un pastís de cervesa negra marca Negret, unes orelletes del Ciurana de la mà de la Fina i una botella de xampany. Sempre hi ha alguna cosa per celebrar al club i avui se n'han ajuntat unes quantes, dos aniversaris i naturalment l'arribada de la primavera, cosa que la Fina no podia deixar passar per alt.

Perquè a la gent del club ens agrada viure bé, com els agradava als parisencs de l'època de la Restauració, com els ha agradat sempre als humans, en definitiva. La cosa està en discernir què vol dir viure bé. Malauradament algunes persones no consideren mai prou el que tenen i han d'esforçar-se per entrar en cercles de més alta volada social, encara que per fer-ho necessitin enganyar i aprofitar-se dels altres. Com passava al París de l'època de la Restauració, com passa ara, en definitiva. Aquesta és la  tragèdia de la farsa humana. La comèdia humana en digué Balzac. I això és el que destaca d'entrada la Maria Dolors que ha obert el debat sobre “El vell Goriot”

El llibre ha agradat, molt, en general. Tothom el considera un magnífic retrat social. Els personatges funciones i ens atrapen, submergits dins les mesquines pròpies de l'època, que són les de sempre,  Constatem però que no tenen rostre, ni edat definida moltes vegades, tot i les llarguíssimes descripcions dels llocs, els vestits, les ornamentacions o els colors, de les quals, diu el Joan, no et pots perdre ni un ratlla perquè Balzac t'hi va posant pel mig elements claus que et poden fer perdre el fil si no hi pares atenció. Per a Balzac el més important és la situació, no cal un cara, cada personatge no és altra cosa que un prototip. No hi ha veritables protagonistes, l'únic protagonista és Paris i la comèdia social que s'hi representa.

Som a la Restauració francesa, just després de la Revolució. Els nobles tornen a tenir el poder. És el moment de la classes de mates. El Joan ens explica el teorema. No hi ha guillotina capaç de tallar prou caps. El poder dels diners mai no és aniquilat, només s'amaga i espera el seu moment per tornar a ressorgir. Aquesta és la tesi i Rastingnac és l'encarregat de demostrar-la. Ell mateix s'haurà de reprimir els sentiments purs i la moral. Ha aprés que només amb hipocresia i astúcia es pot aconseguir penetrar dins “la fina flor de la societat” i accepta el repte.

“El vell Goriot” no és només la història de dues filles cobdicioses capaces d'aprofitar-se d'un pare que les estima sense que els importi que això arribi a provocar-li l mort. Aquest fet que, segons Balzac està extret d'un altre real, però suavitzat per fer-lo creïble, li serveix de teló de fons per endinsar-se en les profunditats d'una societat sense escrúpols que coneix molt bé. Balzac esdevé un geni fent-ne el retrat. “El vell Goriot” havia de ser un conte curt, però el mestre no se'n va poder estar d'anar més enllà, es recrea amb altres personatges i els atrapa per fer-los aparèixer en moltes històries fins a configurar, de la seva mà, tot un ventall de narracions sobre la comèdia humana. El fet que es publiquessin en fascicles pot ser la causa, apunta l'Enric, que el ritme de la novel·la no sigui massa homogeni. Algunes parts, i especialment les detallades descripcions en aquell estil tan “vuitcentista” es poden arribar a fer fatigoses, no trobeu? Pregunta l'Enric. Però en general, no, la gent no ho trobava, i els havia encantat el relat, incloses les descripcions tan “vuitcentistes” .